En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.dimarts, 30 d’agost del 2011
Cases d'abans
En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Secretari
- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.
7 comentaris:
No saps quin favor m'has fet comentant això d'una mà o dos. Voràs, no puc evitar fixar-me amb l'ample i l'estructura de les cases valencianes. A Cullera solen ser d'una mà, però a altres pobles menys poblats i amb menys restriccions orogràfiques és habitual trobar-ne de dues mans. Les d'una mà són d'aproximadament cinc metres de façana, mentre que les de dos, crec que són d'uns set metres. Jo estava familiaritzada amb el concepte de les "navaes" (navades o crugies definides com el buit existent entre dos murs de càrrega), que en el cas de les cases que conec, solen tindre'n cinc. Per tant una casa típica podria tindre en Cullera, cinc metres de façana i de llarg (fons) uns vint metres distribuïts en cinc "navaes". Cent metres per planta...
Un altre cas molt curiós són unes cases que vaig vore a Guadassuar que donaven a dos carrers, amb entrada principal a tots dos, i ahí es disparaven els metres. Crec que eren d'una mà. Però lo realment curiós és que podien gaudir de la temperatura de l'ombra situant-se més a prop d'una porta o d'altra, segons convinguera. Deuríem fer-li prou més cas del que li fem als segles d'experiència en l'edificació, abans d'inventar-nos "coses" noves.
Molt interessant esta entrada. La pròxima vegada que ens vegam m'has de deixar el llibre.
M'he pixat de riure amb l'obsessió pels metres de l'Anna.
L.
Crec què és un coneixement imprescindible. M'encanta la introducció al tema de l'habitatge valencià, o si més no als termes de construcció que es referencien encara amb la mesura humana... Hi ha molt què aprendre però!
Ara sí que sí. Les "navaes", quasi res. M'encantaria, Anna, que pogueres explicar amb més claredat aquest concepte. Veig que és un tema que t'interessa i m'alegra haver contribuït amb la meua entrada. Ho podria explicar en la secció del blog, paraules en desús.
És cert, la cultura i el coneixement no són només enciclopèdics. Els majors els tenim ahí, i ens poden ensenyar moltes més coses que no sospitem. Jo he matxacat ma iaia a preguntes sobre llengua, pesca, arquitectura... fins que la pobra ja no dóna més de si :)
"Nevaes" és una paraula molt viva a Guadassuar. Jo entenc per "nevaes" la distància existent entre pilars. Normalment aquesta distància és de 5 metres. Així les cases del meu poble tenen unes 5 o 6 "nevaes".
Pel que fa a les cases que donen a dos carrers, l'explicació és fàcil: el poble arribava fins ahí en el segle XIX i la resta era horta. Més tard, es construí el nou passeig.
Aquesta és la definició que he trobat al DCVB respecte de la paraula navada o navà: Part de la casa, que correspon en situació i en extensió a un dels costers de la teulada que la cobreix. "Casa de dos navades, de tres navades", etc. En referència a la Ribera del Xúquer, clar. Gràcies a tots per les vostres aportacions.
Publica un comentari a l'entrada