![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgximhvZpC7mZGhxmgSJbUHZeZtDukEUnbGXuTT5-_NwQn5UrlYQGvu4tbZKi_b44gAC9phqk2CRXwnc5FcqfTa0WKKURJVP5xovCjbwmT9aKmorBrjqoN8mX6V7nDauEEG9Vwwf-YBYTYK/s400/Venezia_2010+462.JPG)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEggPaLJNj91O4fW93iPzvic0i1KQt_gFQ1g7O1FVME-87mI8jfnqnT8088nX7Z2RXbUIb5CdTNqzTU1je8XDTyaDOG8-tE7Lb0C_Rt2QXOxUSvf876BzxAw94r_jdtRrSKlXPcXBjr1oaTi/s320/Venezia_2010+239.JPG)
Acabat d’arribar d’un viatge fantàstic em pregunte quines coses han sobresortit d’unes altres i quines són susceptibles de ser publicades en un costumari que estrena avui una nova etiqueta: privilegis. Venècia, en efecte, és una ciutat preciosa, un enclavament situat a peus de l’Adriàtic que es mou a ritme de góndola i
vaporetto i es veu envaïda per milers de turistes cada dia, dia rere dia, amb el sobrecost que comporta tal trànsit humà i mercantil. Sobretot mercantil. Venècia és la ciutat del negoci, de la
finezza i dels
figuetti; també aquella que hom desitja veure alguna vegada en vida
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVZbzvIr58R_qlDZApnLmWc26k_tHgP6Waij6CUBLiQkT-3TBzosmNR0_Z1jib9ZC-vx4L5wJFzkffjiphluhCI3jvzELcI4mRh0tA2SQVLgPcHvlge1WFy6HSwqDKr_gKW_2UiJWGrIQL/s320/Venezia_2010+166.JPG)
i, com no, aquella que s’amaga per carrerons estrets i ponts que travessen canals i canals, canals i més canals. És un espai convertit en un museu d’art i consumisme que alhora destaca per aspectes propis de la vida més costumista i quotidiana: una velleta que va a missa de sis o un carrer decorat per la roba que s’hi estén de cap a cap. U
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjxdSr7voIDNOBcpv__RgDhqLd1mr6H7c2MArkqudjzuxszjumjuRRiB8Tavt8-CZF8tOYEn2SKZKL4KnB4grvHchfAQZ8L5M0qvNl_r0DGkPi0qAOeOmi4egcFFkyvDibWnRd5lcGk0BR9/s200/Venezia_2010+484.JPG)
na ciutat amb caràcter de poble que evidentment allotja joves absorbits per les circumstàncies del sistema; i barques de càrrega on el capità sol ser un home que fuma i fuma sense fre, com si pretenguera demostrar la rudesa dels mariners que dominen l’horitzó. Una ciutat on els autòctons fan servir una llengua reduïda que es diu venexian i on els gondolers es guanyen a pols l'italianíssim qualificatiu de
tamarri, coents en valencià. Un poble delicat on cada detall pren vida i on cada veí s’ofén per la paradoxa de viure en la ciutat més bella del món i alhora en la més explotada i més massificada. Dimonis en les portes i rates en la fosca. La ciutat dels gats, dels antics ducs i de Corto Maltese. Així és Venècia.