À posta

Sempre hi ha alguna pega i és una llàstima perquè, en realitat, doncs això, la partida fou antològica, històrica, de les que creen afició de veritat. Tot magnífic, fins i tot la Federació la va encertar tancant el carrer Pelayo i donant caliu a la gent congregada al ritual nostre de cada any. Però és clar, allí estava la flamant i renovada À punt per cagar-la per enèsima vegada, com si volguera refrenar que, en efecte, la mediocritat i la burrera són el seu emblema distintiu i inconfusible ara que, per fi, ja es troba en mans dels mateixos que la denigraren i la tancaren fa uns anys. Els mateixos. Cal dir-ho. Gentola franquista, espanyola i postissa. Passet rere passet fins que es torne a repetir la jugada mestra d’antany, 2013, i s’esborre per complet una etapa efímera d’il·lusió i transparència a través de la qual els valencians, en general, ens hem assabentat, per exemple, que la nostra llengua és molt digna i que Mazón és un irresponsable per no haver estat on tocava quan tot allò de la barrancada del passat mes d’octubre. Punt. O a punt. Però ara ja no. Ara els nous gestors, quadrilla d’incompetents i xuplaciris, han decidit que l’ens públic rescate l’època fosca, i també la censura i la manipulació. I, evidentment, el folklore! Alicante, siempre presente! I si és amb fogueres, doncs millor que millor. I la pilota, la nostra pilota, a qui collons importa la pilota? Identitat de merda. Perquè, al cap i a la fi, és totalment intranscendent que dos jugadors que ja els voldrien en qualssevol altres latituds com a símbols de riquesa i diferència, es baten de poder a poder fins a l’extenuació i la catarsi col·lectiva de tot un trinquet. I no qualsevol trinquet! Ni més ni menys que el de Pelayo, ple de gom a gom, set-centes ànimes emocionades per les pilotades incessants de Marc de Montserrat i Lluís de la Vega d’Almussafes. Final? Incert. I no per la igualtat imperant entre ambdós, ni per la quantitat de colps inversemblants i extraordinaris que regalen als aficionats al llarg de més de dos hores de partida, ni tampoc per l’emotivitat que encomanen a tota aquesta olla a pressió que esdevé l’anomenada Catedral de la pilota, no, sinó perquè allí hi ha unes càmeres que acaten ordres absurdes i es traslladen a la capital assimilada del regne, Alicante, Espanya en viu, mascletà i castellà per arroves. Sorpresa? Per a què enganyar-se? No. Això és el que n’hi ha. Mala fe i incompetència. I una audiència perduda gairebé per decret, de veres que sí. A punt, o a posta. Però, almenys, algú havia de dir que la victòria de Marc sobre Lluís de la Vega en la final de l’Individual d’Escala i Corda (60-55), va ser un dels majors regals que la pilota ha pogut fer als aficionats fidels d’un joc solitari, marginat, denigrat i maltractat històricament, però resistent malgrat tot. Mostra romàntica d’heroisme en uns temps ingrats comandats per la púrria miserable de tota la vida. Ells, els de sempre. Els qui són capaços de veure’ns colgats entre el fang i encara dir que plou poc quan pedrega i la vida s'esmuny. A remar, per tant...        

Sis anys després...

Recorde perfectament el meu primer dia de treball al Saler. La ressaca estival es perllongava al bell mig d’una extensa catifa verda d’arrossars i jo m’aturava, de sobte, per comprovar que sí, que era cert, que el meu destí era aquell poblat on la mar, les pinades i la marjal conformaven una simbiosi perfecta i harmoniosa de les que ja no es veien. Era meravellós, certament. Més enllà, les cases d’arreus i les artèries de fang en direcció al gran llac de l’Albufera se succeïen a tort a dret i deixaven enrere l’horrible conglomerat d’empreses i carreteres que, sovint, desdibuixaven un paratge no del tot reconegut pels mateixos habitants de la contrada, o de la comarca: l’Horta. Perquè semblava mentida, això. I tant que ho semblava. La gran mentida. O l’eterna paradoxa d’estimar un país al mateix temps que hom permetia, i permet, la destrucció que el consumeix i el devora. El devora, el devora, el devora. Com així anuncia, de fet, la boira contaminant de la ciutat i les grues mortuòries del port, que s’erigeixen com el gran símbol d’una postal amenaçada i inexistent més enllà dels somnis, aspirant eterna a convertir-se, més per a mal que per a bé, en el reclam turístic més abellidor de tota la Mediterrània. Hipocresia i sol. Merda occidental. Poesia elegíaca:

Vagareja el caminant  per l’antiga senda sinuosa,

ara asfaltada, ara terrosa,

entre arpellots i séquies que van plenes i van buides,

tot lligat al cicle agrari tan sofert i tan submís de les ajudes europees.

Ma casa, en qualsevol cas. Ma casa! Sobretot, des d’aquell llunyà mes de setembre que obria un temps indeterminat entre les aules del meu benvolgut institut. Ai, les aules. El martiri més plaent. I supose que per això em vaig aturar aquell dia abans de penetrar entre la fauna estudiantil. Necessitava respirar. Perquè allò era meu i, des d’aleshores, en seria un més, i bregaria també per una brama natural tan blanca com profunda i diluïda entre el progrés de la ciutat: Natzaret, la Punta, Pinedo, el Saler, oh!, el Saler; i la Devesa, i el Palmar, i les comportes del Perellonet i el Perelló, torba i fang que s’estenia, i s’estén encara, fins els Marenys i les Riberes. Estació rere estació. Hivern-estiu. I així fins avui, en efecte, un dels darrers dies de treball privilegiat. Avui, que m’he tornat a aturar en el secà i he retingut en la memòria l’estampa del que un dia em va donar la benvinguda i ara em diu adeu a poc a poc entre el crepuscle. Cicle conclòs. La delícia d’estimar-te sense veure’t a diari. Quotidianament. Perquè ja mai més tornaré a treballar en un espai tan ple de cel, allà on les pedres de la mar són tan a prop de la rutina que s’enlairen entre bots i ones concèntriques a vessar de desitjos i il·lusions. Però així és. S’acaba un temps i en comença un altre. I jo sempre retindré al meu subconscient la dèria per l’aigua i per la terra, i per l’estima a les arrels i pels llibres que en sorgeixen del no res o d'aquest bell lloc que ara s’esfuma mentre sol s'amaga i s’acomiada d’un fragment de creació i de vida. Inoblidable.

Selfie impagable
amb la millor companyia