dimarts, 22 d’octubre del 2019

Lapònia


I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  


Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Prestatgeria valenciana

L’accepció general és certament inequívoca. Una prestatgeria és un moble amb peus o fixat a la paret que, com el seu nom indica, conté allò que en valencià se’n diu prestatges i en castellà, estantes, sovint utilitzada per a col·locar llibres i materials de consulta bibliogràfica de diferent classe i condició. El que passa és que si a la prestatgeria comuna se li afegeix el gentilici que dona nom a les bones gents d’aquestes terres mediterrànies, prestatgeria valenciana, el resultat pot resultar ben divers, ja que en comptes de pensar en una llibreria o una biblioteca a l’ús, l’espai en si es pot transformar en un cúmul de records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen, o poblaven, un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve. Fixem-nos, per això, en una prestatgeria en concret, una d’aquestes que roman polsegosa en un magatzem reconvertit, ara per ara, en aparcament de cotxes. Segurament, passa desapercebuda per al propietari de torn, però si ell la mirara de tant en tant, si ell la mirara... Doncs això, tota una vida passaria pels seus ulls. Perquè no parlem ja d’un caldero per a fer paelles, ni d’unes graelles per a torrar carn, tampoc, ni tan sols de l’omnipresent bombona de butà que sol romandre buida en algun cantó de l’espai en si. No. Allí ben col·locats i arrenglerats, plens de forats com a conseqüència dels corcons, s’hi veuen els papers de ceba, els denominats timbrats amb el segell familiar, i també hi ha diferents atifells i estris del camp. Per una banda, els ja superats pels nous materials sintètics i la mecànica del present: el serrutx amb mànec de fusta, els poals de ferro colat, els cabassos d’espart, les balances i els pesos, alguna que altra lligona rovellada...; per una altra, els que encara s’usen: les màquines de sulfatar, les alicates, els poals de plàstic pintats amb les inicials familiars, la motoserra, els caixons, alguns de plàstic o cartró, alguns altres de fusta; buits o plens. Un, per cert, a caramull de fulles de llorer... Sobre el mur, d’altra banda, penja un cartell històric, d’aquells que es repartien en la primera etapa de l’autonomia valenciana: Els peixos. Molt interessant, tot siga dit de passada, amb dibuixos impresos: el mero, l’aladroc, la sardina, la boga, el congre... I just al costat, un calendari de l’any 1985 amb una portada amb una magnífica propaganda del bambú, però no en referència a la canya, sinó a la marca de paper de fumar. El temps corre, en efecte. Si fa no fa, són vora quaranta anys ja. Mitja vida. Quaranta anys d’una prestatgeria que Déu sap que diria si parlara. Per això mateix, no puc parar de mirar-la, ara que hi caic. Per això mateix. Roman, avui, sense màcula, silenciosa. I mai no s’ha partit, ni s’ha doblegat. Ni tampoc ha perdut la seua funcionalitat. I això que suporta no només el pes dels objectes amuntegats, sinó també el pas dels anys i les generacions. El iaio, el pare, els nets... Pots de claus i caragols, rateres de forats, ceps per als pardalets: estornells i merles; autèntiques recialles de la vida en un magatzem de poble que perdura en plena era del progrés i la modernitat, isolat entre finques i amb un corral que encara és paret mitgera amb el carrer dit del trinquet, el vell trinquet, el que ja no hi és, el que va desaparèixer temps era temps com tantes i tantes coses que s’escolen pel canó del temps inconscients que han iniciat el camí de no retorn, el de la pèrdua irremeiable de la identitat i la memòria col·lectiva.