dimecres, 7 de juliol de 2021

Souvenirs

I quan va arribar l’hora de l’adéu definitiu, quan aquesta entelèquia coneguda com a Lapònia espanyola es perdia en la distància de manera irremissible i quan ja el cotxe albirava la mar Mediterrània entre maletes i trastos de diversa índole i consideració, va i resulta que vaig reparar en un fet: no havia adquirit ni un miserable souvenir de la botigueta local. Res. Ni tan sols un flascó de licor local, que ja costava poc; ni una miserable terrina d’essències de bolet o, jo què sé, ni que fora un simple paquet d’infusions amb plantes de l’entorn. No res. Un absolut desubstanciat!, que diria mon pare. Però ni així. On estava, doncs, la meua complicitat amb la iniciativa local? La meua tan impecable solidaritat amb el comerç just i responsable? On? Doncs això. En un cotxe a caramull d’objectes personals de camí cap a València. En un cotxe que, malgrat tot, i això ho vaig saber quan vaig arribar a la llar, dolça llar, sí que transportava algunes coses que si bé no es podien considerar souvenirs estrictes, almenys sí que representaven el meu pas per un poble que ja me manca i al qual sempre estaré, i estarem, a temps, de retornar quan ens vinga de gust. Dues mascaretes anticovid, per exemple, amb el  topònim serigrafiat. Poc gastades, tot siga dit de passada. Seminoves. Perquè qui és que necessita mascareta quan passeja entremig del paradís net i inabastable, sense ningú al seu voltant. Qui? Doncs això. Dues mascaretes que ara, en aquests temps pandèmics al bell mig de la ciutat i els espais multitudinaris, sí que faré servir, ves per on. I també aquella soca de pi que sempre em recordarà el dia que la vaig carregar al llom. La soca, si més no. Així, amb article definit. La mateixa que, en ple hivern, vaig polir i envernissar a fi que em servira de moble en una habitació de matrimoni certament medieval i mancada, entre altres, de tauleta de nit. La soca! Perquè, com no considerar-la un souvenir, aquesta soca. Com no fer-ho? És molt més que això, de fet. Com també ho són aquestes vares per a caminar que no sé com, ni quan, ni per què, algú va posar en el maleter del meu cotxe el dia de la partida. Dues vares que ara tinc ací, just al meu davant. I que boniques que són! També envernissades. De pi! De pino albar!, per a més inri. Potser el símbol d’un poble que, per a més sorpresa, se m’apareix avui, quan arribe al treball, en la guantera del cotxe en forma de postal. Sí, una postal. Una instantània ja descolorida captada en els temps en què els camins del poble encara eren de terra; agafada, segurament, del bar o de la botiga de queviures gestionada pel gran empresari local. Ell, ni més ni menys que ell, oriünd per excel·lència, que s’esforçava a parlar-me en valencià de tant en tant i m’explicava açò i allò de les seues singladures por el Levante, que deia; o aquesta i aquella altra aventura de quan tenia una nòvia per l’Horta o per la Ribera, ja no ho sé; i de quan anava per allí, i d’aquells temps, i de com ha canviat tot... En fi, potser no m’enduc cap souvenir estricte, és cert, però m’enduc, ens enduem, quelcom molt més valuós. Un tòpic rere un altre. Però tot tan real com inesborrable: l’afecte, el respecte i un bon grapat d’imatges i sensacions que ja fan solatge al dedins particular de cadascun de nosaltres. Aquells cavalls blancs i bruns que galopaven lliures pel camp sota l’admiració de la meua filla, l’infinit d’un erm bucòlic, el passeig a la llum del crepuscle, l’amistat sincera, o el fet mateix d’anar d’un lloc a un altre sense els obstacles de la modernitat. Souvenirs? Qui els necessita quan ha viscut tan de prop l’autenticitat i la noblesa? Potser ningú. Porta directa cap a les reflexions profundes entre pins i fonts, entre petjades de cérvols i senglars, o entre converses pobletanes i honestes que bé mereixien que avui em posarà melancòlic i tremendament convençut que la vida és això, justament: una realitat que no necessita falsedats.

dilluns, 28 de juny de 2021

Puchol II, el treball del campió

Puchol II, campió individual.
Foto: Fundació Pilota Valenciana
La final? Doncs això, quina final! Com feia temps. I encara podria haver estat millor en cas que aquest pilotaire d’Almussafes de nom Lluís, i de cognom, De la Vega, haguera aprofitat el dau que li va caure en sort després de la reballada. Però no. Pel que es veu, encara no li tocava guanyar. I les seues maneres elegants, la seua varietat de recursos i el seu bon fer, hauran d’esperar un poc més per a ser mereixedores de la major glòria a què pot arribar un jugador de pilota: el campionat individual d’escala i corda. 60-50. Aquest fou el resultat. I, en conseqüència, Puchol II, l’imponent pilotaire de Vinalesa, número u ara i adés, continuarà sent el rei dels trinquets. Però que no es relaxe! Perquè el que fins ara pareixia un regnat indiscutible i de llarg recorregut, ara ja no ho és tant. Ni de bon tros. I allò que fins el dia de la final era un mur infranquejable, lluït i sense badalls, per primera vegada ha vist com algú l’ha picat sense complexos, de tu a tu, totalment desinhibit i amb la sobrietat que només demostren aquells que aspiren a fer saltar la banca i a confirmar que els somnis no són somnis i avant, sinó realitats imparables que avancen dia a dia i partida a partida. Puchol II, per això, ja no s’enfronta a un Genovés II de 39 anys i sense res a perdre, ni tampoc a un herculi Soro III que ja ha donat tot el que havia de donar, ni tan sols a un Pere Roc II bregador i passador que és tan difícil de fer caure com una roca d’escullera. No. Avui, Puchol II té un rival amb unes característiques que fan feredat, gairebé les mateixes que ell tenia —i encara té, evidentment— quan va coronar-se per primera vegada. I és que De la Vega és jove, molt jove, 23 anys. I té moltes mans. I té molta fam. I, a més a més, encapçala una generació de pilotaires amb capacitat de capgirar el destí, sempre en crisi, dels trinquets. Joves com José Salvador de Quart de les Valls, com Salva Palau d’Alginet, o com Giner de Murla. Així està la cosa. I aquest, trobe jo, que soc un simple aficionat més, és el major repte a què s’enfronta Puchol II una vegada encimbellat per quarta vegada com a jugador a batre. Rebot impecable, dau terrible, pilotada forta i violenta... Perquè el seu regnat ja va de bo, en definitiva. I a partir d’ara, treball i jornal, com bé han fet els grans pilotaires des de temps immemorials. Em van agradar moltíssim, d’altra banda, les seues paraules una vegada conclosa la partida: «que la gent vinga als trinquets, que la veritat és que fa falta». Això va dir, poc més o menys. I com no reflexionar-hi, ara: són unes paraules molt certes, expressades després d’un esforç titànic, pròpies d’un pilotaire en plenitud i amb molts anys per davant.Unes paraules que l’honoren com a persona perquè mai no és prou l’esforç que fan aquests treballadors de la pilota hereus del joc ancestral per excel·lència. Valencians i homes de bé. És per això que a mi, particularment, m’agradaria saber per què fa temps que el president de la Generalitat no acudeix a una cita tan simbòlica en el calendari esportiu d’aquest raconet del país. Per què de l’èmfasi inicial de fa sis anys s’ha passat a la incompareixença dels últims anys. I per què, en comptes de la representació institucional que es mereix la millor partida de l’any, el trofeu al millor pilotaire l’entrega un senyor engominat enviat per un banc a qui no coneix ningú. És clar que qui paga, mana. Però, per favor, un poc de grandesa, que la pilota és per als cavallers i no per als qui esperen reverències gratuïtes. El respecte, sempre per davant.
Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III 
al trinquet Tio Pena de Massamagrell

dimecres, 26 de maig de 2021

Riu

Remunte el riu en companyia de dos bons escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat, i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué, n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho digué: «están más arriba». Així que jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també, evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters, reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes. Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas reproductoras». I poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria! El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana. Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa popular de la llengua de Cervantes: El Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins. Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà com destructiu. 

dimarts, 18 de maig de 2021

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

dimarts, 11 de maig de 2021

Quatre estacions

Tardor, hivern, primavera, estiu. En aquest ordre. Un curs escolar complet. Un cicle nou en la vida, tan intens i tan bell que m’ha fet percebre les estacions com mai abans ho havia fet, amb la tendresa de qui s’emociona mentre cauen les fulles dels xops o mentre sent com corre l’aigua del rierol. Ulls vidriosos. I tan vidriosos. Perquè fa temps que els tinc així. Plorava abans i plore ara, com el cel. Plenament conscient dels elements de la natura, lliurat a la percepció sensorial del paisatge, net de qualsevol impuresa. I esperant que arribe l’hora de recobrar l’olor de la terra banyada o de submergir-me de nou en la natura agrest i solitària. Un abisme sense final. I els vents, què no dir-ne dels vents, que exemplifiquen tota la rosa que els simbolitza, que projecten un soroll diferent en funció de l’arbre que esbatussen. O això, almenys, em digué un amic. «El vent distingeix els arbres». Quasi res porta el diari! I alguna cosa de certa deu haver en l’afirmació, sens dubte. Perquè ausades, quin gran contrast respecte les latituds adotzenades pel progrés, allà on no hi ha silenci, allà on costa ja sentir el cant dels teuladins o la gota que cau anunciant un nou ruixat primaveral. Quin gran contrast! La catifa verda s’estén i varia en funció de la flora que rebrota i que determina l’omnipresència cromàtica d’un cel ara tèrbol i ara brillant, sempre assetjat pels núvols que es mouen, i que s’estanquen, i que descarreguen, i que desapareixen mentre donen pas al pont perfecte de l’arc de Sant Martí. I, de sobte, un recorda les paraules d’aquell antiheroi que es feia dir Corto Maltés en les quals s’hi posava de manifest fins a quin punt pot arribar a ser-ne, d’esplèndida, una vall: «...aquest príncep, que es deia Aloadí, havia tancat una vall que es deia Alamuth, que va transformar en un jardí meravellós, amb uns palaus magnífics, amb fonts de vi, de llet, de mel...». Sigues benvingut, doncs, senyor visitant, al regne del color: el morat de l’espígol, el groc de la camamil·la, el roig del sòl humit, el blau de camí a la Mediterrània, l’indi del crepuscle, aquell estrat ataronjat que s’entreveu a la llunyania els dies de forta ponentada. I la contemplació que s’acaba mentre l’asfalt pren el relleu de la terra i l’herba fresca deixa enrere la gran obra mestra de l’erm peninsular: l’existència desolada.

diumenge, 18 d’abril de 2021

El relleu


No, no és Espanya tot allò que lluu. En aquestes latituds peninsulars, les batalles són unes altres i els recursos contra el progrés o, contra la mala llet d’algun polític envejós, —que de tot hi ha—, sovint es destinen a menesters molt allunyats de la concepció patriòtica del sistema: la conservació del retén forestal, per exemple, de cabdal importància per al manteniment del bosc i la població resistent. Tanmateix, sempre hi queden alguns reductes, és clar, reductes del que antany es considerava dogma de fe i ara, doncs això, és el que n’hi ha, tant per a bé com per a mal: Espanya i avant. Sense més. Així que un, un dels reductes, dic, és el que representa la caserna de la Guàrdia Civil, un edifici enorme i de pedra molt ben integrat en l’entorn i que, com totes les casernes militars d’aquest racó del món tan deixat de la mà de Déu, apareix i desapareix sense cap necessitat de perpetuar-se en el temps, amb les marques pròpies de l’oblit i habitualment amb pocs efectius vivint-hi i controlant, alhora, el que es controla per si mateix: el vast territori despoblat i mancat de problemes greus a tenir en consideració. Relaxació profunda, doncs. O millor dit, pau infinita per al solitari integrant de la Benemèrita destinat en aquestes contrades, perquè, en efecte, sol ser-ne només un. I així fins que el pobre home decideix, bé siga per edat o bé siga per acumulació de mèrits, jubilar-se o escampar el poll definitivament. El relleu! I d’un dia per a un altre, per tant, l’emblema sagrat i nacional, és a dir, aquell drap esgarrat i descolorit que fins aleshores presidia l’entrada a la caserna, tan brut i tan ple de forats com a conseqüència de les inclemències meteorològiques, se substitueix per un altre nou de trinca, si més no una bandera en condicions impecable i a l’altura d’un guàrdia pipioli que, de ben segur, acabarà tan relaxat com l’anterior. Sènia que rodarà i rodarà, com una espiral . Una cadència que s’encomana fins al més profund de la pàtria sagrada i indivisible i que, en aquest cas en particular, em recorda l’inici d’aquella historieta fabulosa d’Astèrix i Obèlix en què un nou destacament de romans, tots ben polits i disciplinats, entra en un dels campaments que assetgen l’aldea gala irreductible. «No vas d'uniforme, centurió Bicornus?», li etziba el flamant cap del relleu a l’encara caporal romà tan delerós de la seua arribada i tan  delerós, al mateix temps, de fugir d’aquell destí convertit en niu de puces. «Oh!, és que es pot dir que no sortim pràcticament mai i ens posem còmodes!». Nyas! Perquè, a grans trets, en això consisteix el relleu, en una lenta i harmònica espera que cadascú es munta de la millor manera possible, no debades, tots acabaran més o menys igual: caldera vella, bony o forat. I qui vinga, que reme!

diumenge, 4 d’abril de 2021

Floretes

L’eclosió definitiva s’espera per al mes de maig, en l’equador primaveral, però a hores d’ara ja és tot un goig. I el paisatge pren una gamma cromàtica que alegra l’existència i allunya la grisor de l’hivern més cru dels últims anys. Particularment, em fixe en les floretes, que sorgeixen a dojo de la terra erma i alegren la passejada d’allò més, com si senyalaren un camí sense retorn cap al paradís interminable de l’harmonia i les fonts que sadollen el caminant. Els oriünds les anomenen campanones. Això quan són grans, és clar. Perquè si són menudes, el sufix canvia i aleshores les anomenen campanillas. En català, en justa correspondència, el seu nom és el mateix: campaneta. Ara bé, en conjunt formen part d’una família floral que acull tantes classes i tants colors que un no sap ben bé a quin nom atenir-se exactament: corriola, corretjola... No en tinc ni idea, la veritat. Grogues, violetes, blaves, blanques... La serra, tota a floretes, en qualsevol cas, com cantava per als xiquets el valencià Paco Muñoz. Tot un goig, insistisc. I una invitació, d’altra banda, a diluir-se en l’estampa inabastable que hom té al davant i molt més enllà, com per exemple a la vora dels rierols. Em fascina, per això, el rebrot imparable dels xops, amb les protuberàncies de vida que marquen les seues branques robustes ja tretes de la letargia hivernal. I el sòl, també, humit i amb una saó que escampa l’herba fresca i ompli la vista d’una energia que s’encomana i que s’endinsa pels boscos frondosos i per les clarianes de cel obert. Allà és, precisament, on els instints no només es fixen en la catifa de colors florals, o en els marges dels rius i els xops que s’enlairen, sinó també en els rogles que, en bona mesura, propicien l’aparició de les múrgoles primaverals, que ací prenen el nom castellà de colmenillas. Uns bolets irregulars i plens de concavitats, amb un disseny arquitectònic, com a mínim, curiós. Tanmateix, deliciosos i ben interessants, no debades se sol dir que no cal buscar-los, sinó que són ells que et troben; gustosos, a més a més, de créixer allà on hi ha terra remoguda i bona cosa de rebuig forestal. Des de finals de març fins al mes de maig. Ara, ara, ara! Així que arribat tal punt, no ho volia confessar, però ho faré: dec ser un caçador de bolets nefast, perquè no n’he trobat cap. Cap ni un. La qual cosa em confirma que potser em va millor dedicar-me a identificar floretes, ja que sens dubte resulta un entreteniment molt més productiu i, de moment, molt més inspirador.

dilluns, 29 de març de 2021

Poble abandonat

Efectivament, deu ser molt trist retornar cada tant al lloc de la teua infantesa, aquell lloc de teules encara fumejants, i veure’l no tan sols despoblat, sinó també derruït i assolat, amb l’esquelet moribund dels antics habitatges a un pas de completar la seua caiguda definitiva. Molt trist deu ser, sens dubte. Perquè no hi ha remei. I perquè resulta un avanç implacable cap a l’ocàs amb l’únic consol del record enyoradís. Ruïna rere ruïna. D’allò en queda ara el substrat. I tampoc, ja que un poble mort és un testimoni d’una esplendor que ja mai no tornarà, que és preferible no remoure per allò de no deixar caure les llàgrimes més sentides. Allí hi havia un forn, de fet. I ja no hi és. I allò era una de les tres fonts, que avui roman convertida en un abeurador sec d’atovons partits. I totes aquelles cases tenien vida. No com ara, que són un cúmul de bigues entravessades amb murs de pedra encara en peu però sense cap consistència, fràgils i exposats als bufits ocasionals del vent. Al voltant de vint famílies hi havia. Vint, que no és poca cosa. I d’allò ja no en queda res, si de cas tan sols un vedat de caça propietat d'algun senyoret de l'alta societat. Esfumada la humilitat en un parell de generacions. I el silenci profund que amera l’entorn inabastable. La vall que dona cabuda al nucli antany habitat reté, això sí, el seu atractiu. Fins i tot, l’ha augmentat. Un paradís sobre la terra, com bé el qualifica una de les netes d’aquells que ací van nàixer i que em senyala els punts elevats d’on puc traure les millors fotografies. Abans d’això, tanmateix, m’indica que he de beure de la font que encara raja, la Fuente Pozana, l’aigua de la qual et bateja i et fa ésser tan cabut com obstinat. O això, almenys, assegura ella, orgullosa descendent dels darrers pobladors. L’últim hàlit de vida d’aquest llogaret fou allà pels anys cinquanta del segle passat, quan la gent es movia a peu entre un terme i un altre, i travessava valls i pinedes que ara proliferen entre pistes forestals interminables on la solitud embriaga el caminant. Barrancs, roques, senderis, pics, passos de muntanya... Els corbs semblen més magnànims en el cor d’aquesta vall i el seu grall ressona de la mateixa manera que pel setembre i l’octubre es fa ben palesa i ben forta la denominada brama dels cérvols, que ací té un refugi privilegiat. Es tracta, en essència, d’un quadre que corprèn, posseït per la màgia que es deu combregar, per exemple, a les nits de lluna plena, quan la claror convida a mantenir els ulls oberts i a no perdre detall de l’energia que s’hi concentra a tort i a dret. Resulta difícil, per tot, molt difícil, explicar el significat de tanta bellesa perduda si un no arriba al nus que s’hi fa a la gola dels qui rememoren aquelles estampes ja irrecuperables. Bucòliques, si més no. I d’una frustració que s’indigesta de tan pura que s’hi percep. Asseguts al voltant d’una taula improvisada, o tombats sobre mantes que s’estenen en la catifa verda, conversen al voltant d’açò i allò, sense poder evitar la melangia de quan eren infants i corrien per aquests camins d’herba primaveral ara tan oblidats. Inhòspits, també. Terribles. Però extremadament familiars. Seus, malgrat tot. Respecte que batega gràcies l'ànima present de tants avantpassats.


dissabte, 27 de març de 2021

'Calle ancha'

És un carrer que llueix molt per damunt de la resta, ample, molt ample, fet de llambordes, és clar, i amb voreres que no fan el pes perquè són innecessàries. Absurdes, absurdíssimes, diria jo, encara més atenent la manca de trànsit rodat i l’escassesa, en general, de vehicles particulars. El carrer, a més a més, fa costera, cosa que li confereix un punt de solemnitat si el visitant el contempla des de dalt del tot, allà on acaben els habitatges i comencen els galliners, les naus amb les cabres i els espais oberts en què els veïns fan provisió de llenya per als pròxims anys. Per a mes inri, travessa tot el poble, de cap a cap, a mode de carrer major, que és que com s’anomena aquest tipus de via tan principal en els pobles de la Mediterrània. Tot i això, ací rep un altre nom: calle ancha, que respon més a la seua essència i l’erigeix, d’altra banda, com el símbol d’un nomenclàtor hereditari dels dissenys i formes més ancestrals: ample, estret, curt i llarg; epicentre de la vida popular igualment; i tot plegat, també de la senzillesa del llenguatge primari. No hi ha lloc per a frivolitats lingüístiques, en aquest sentit, ja ho vaig dir, això, una vegada. I tampoc no hi ha espai físic, d’altra banda, per a encabir altres possibilitats. Carrers comptats. Grandesa natural. I és que aquest és un dels avantatges de la despoblació profunda. O de l’austeritat, més aviat, que és la que caracteritza un mode de vida rural atacat a cada racó i a cada paraula pronunciada, i a la llengua en tota la seua plenitud, ara que hi caic, quelcom més, de fet, que una simple eina de comunicació. O una manera, si de cas, d’estar instal·lat en el món a partir d’allò que es veu i que s’anomena amb un mot en particular. Normalitat al poder, ni que siga en la llengua de Cervantes, també amenaçada en algunes latituds per la puixança de l’anglés. Però bé, digressions al marge, la calle ancha és només un exemple, en definitiva, d’allò minúscul que serveix per a explicar allò majúscul. Un dels seus ramals, per acabar d’arrodonir l’extensió del terme, és la travessera ampla, la travesía ancha. I més enllà, hi ha també la calle alta, en contraposició a la calle baja. Tot enmig de la subida a la Iglesia. Semàntica monolítica. I els quatre punts cardinals que engloben un poble que conté el sabor inconfusible de la rutina silenciada i oblidada, la d’aquella avesada a un ostracisme que no espera promeses perquè després no s’acompleixen. Clar com un espill.

dilluns, 22 de març de 2021

Lluït

Desconec quan es va posar de moda i desconec també sota quin criteri es va generalitzar el costum, però és clar que fou una tendència discutible i que, en un moment donat, algú amb gust i amb un evident respecte pels orígens i l’estètica popular va decidir fer tot el contrari. És a dir, o bé no tocar res o bé recobrar la sobrietat de la pedra tosca sobre les fronteres de les cases. I és que, en efecte, el lluït, almenys a mi, no m’acaba de convèncer. No dic ja en les cases de nova construcció, que potser respon més a una qüestió monetària, sinó en aquelles altres que antany foren bastides sobre pedra i, posteriorment, lluïdes, —insistisc—, seguint un criteri que encara ningú m’ha sabut explicar ni raonar més enllà de la indiferència i les vacil·lacions. «No sé, les dio por enlucir las fachadas». I au. Aquest és l’únic comentari referit al tema. Però bé, tampoc cal dramatitzar tant. Al cap i a la fi, a tots els llocs hi ha fang quan plou. I en el capítol de les frivolitats arquitectòniques i/o urbanístiques, ves per on, trobe que als mediterranis estrictes, valencians i homes de bé, no ens guanya ningú. Tenim aquest infame honor i lideratge. Què hi farem. Els desastres, o la realitat de les coses, o millor dit, els avanços del progrés, cal assumir-los. Derrota rere derrota. I quan abans es faça, considere ara, més prop se situarà un d’allò que en diuen democràcia, que precisament és el sistema d’organització polític que possibilita que no impere només un criteri sobre un altre, sinó que cohabiten molts criteris en una mateixa correlació d’espai i temps. Una faena titànica! Molt difícil, sí. Perquè almenys en el cas que m’ocupa ara mateix, que és el lluït de les fronteres —no ho oblidem!—, el resultat deriva en allò que els catalans aixopluguen sota l’expressió campi qui pugui. Si més no, en una estranya barreja entre allò nou i allò vell, entre allò que abans es valorava i allò que ara es defenestra, entre l’ahir sí i l’avui no. I pocs pobles se’n lliuren, la veritat, ja siguen espanyols fins al moll de l’os com aquest, ja siguen valencians de soca-rel com el meu. Al remat, tots igual, tots igual d’embolicats, vull dir. Murs lluïts amb algeps i repintats al costat de murs de pedra. I finques altes al costat de plantes baixes. I teules morunes amb plaques solars. I terrats per a estendre amb antenes parabòliques. Tot alhora. I entremig, la selva d’una societat febril que no sol reflexionar ni poc ni massa sobre uns detalls tan aparentment banals però tan fàcilment extrapolables als assumptes actuals. He dit!

dijous, 11 de març de 2021

Pista

L’esperit lliure s’aventura terra endins sense una destinació definitiva. Les clarianes del bosc s’obrin a cada revolta que marca la terra i segueixen l’instint de la vida solitària. La muntanya s’enlaira i s’enlaira. I la neu reapareix en la vessant ombrívola de la massa profunda. El traçat canvia, de sobte. I el que abans era una pista forestal, ara es transforma en un asfalt digne i uniforme que decreix a mesura que el cim s’allunya. La praderia s’escampa a pleret. I el vol de les àguiles cuabarrades fa sospitar que els camps de blat i d’ordi arreceren les llebres corredores diluïdes entre un cúmul de terrossos fèrtils exposats al vent. Els viaranys es bifurquen a tort i a dret. I arribat a tal punt, un no sap quin escollir. A la dreta, pins i més pins. A l’esquerra, assentament poblacional. Direccions que serpentegen. El paradís de tot plegat. Aleshores, la reflexió s’imposa de manera obligatòria. Quants abans que jo? Quants? Perquè, en efecte, per a mi tot és novetat, i un luxe, i una passió amorosa, i un tot d’emocions indescriptibles. I això que es tracta d’una pista, senyors, una pista forestal! Tanmateix, per als altres, per als qui m’esguarden amb aquest punt de perplexitat oriünda que no es pot dissimular, només hi ha la quotidianitat, i el dia a dia, i el pas del temps que es marceix sense solució de continuïtat. Aquell que fa llenya, per exemple, que la fa per una qüestió vital, vull dir, no tant pel plaer d’exercitar els músculs, que també. Faltaria més. O el forner, ara que hi caic, que va i ve per la mateixa pista que jo he recorregut meravellat i que, per a ell, tan sols representa una simple connexió entre un poble i un altre. O el guàrdia, què no dir-ne, de ben segur captivat pel paisatge però també atrapat per la rutina del treball. Volteta per ací, volteta per allà. O el fruiter, venedor ambulant, que va heretar l’ofici de son pare en el seu dia i ara recorre també els camins de frondosa vegetació sense reparar en cap altra cosa que en l’hora de disposar els productes frescos a la clientela que l’espera impacient. O el rector, fins i tot, que acudeix puntualment a la parròquia a oficiar l’homilia setmanal. O el fill i la filla emigrat, és clar, que hi torna cada tant, cada vegada amb més freqüència, per allò de cuidar el pare o la mare que moriran de vells. I el conjunt de situacions per les quals un es fascina perquè no està avesat però que resulten, després de tot, un simple gra dins de la palla. Punts de vista que, al capdavall, s’hi perceben pròxims però que mai no es toquen...

dijous, 4 de març de 2021

Xàfec

La terra banyada fa ensumar les essències d’una primavera que és a les portes de convertir-se en realitat. El primer gran xàfec estacional m’agafa per sorpresa mentre el carrer es converteix en una gorja d’aigua i pedra que cobreix el pla i les eres d’un blanc tan habitual per als veïns com desconegut i màgic per a mi. Deu minuts, només. Deu minuts de descàrrega furiosa. Suficients com per arribar a casa fet un basilisc i calat fins als oïts. Però quin goig un tant després. Quin goig! I la immensitat, coberta d’un granulat uniforme que ha tenyit d’esperança i netedat l’atmosfera emboirada dia sí, dia també, fidel a la bellesa vespertina o matinal. Certament, s’aguditzen els sentits al llarg d’aquest periple per les inclemències de l’oratge. L’olfacte percep els sabors d’un sòl fèrtil farcit encara d’aquelles fulles caduques caigudes en la primavera de l’hivern, empeltrit ara d’una humitat addictiva i penetrant. I el rierol, que brama i potencia l’atractiu de les sargues monumentals, de soques arrugades però robustes i fermes; un arbust en un principi, un arbre imparable a mesura que els nutrients del bosc alimenten el seu notable creixement i eclipsen, alhora, l’esquelet hivernal dels seus cosins germans: els xops. Populus nigra en termes científics, també conegut com a pollancre en algunes contrades del domini lingüístic català. Dormilec i despullat. De base tan lírica que, de vegades, es podreix de solitud i alberga com a única i transitòria companyia rogles de bolets del color de la canella. Comestibles excel·lents. Atemporals en el sentit que tan sols depenen de la dolça sensació que deixen en el paladar. Ara marronencs, ara emblanquinats. Sempre bons, els pollancrons, altrament dits bolets de xop. Els bassals retinguts en la forest creen, mentrestant, el compost que s’adoba amb els excrements dels animals. Cavalls blancs i lívids que renillen mentre el pas del caminant avança pel senderi ben a la vora del soroll d’un vent que ja recula. Aroma que perdura i es reté com el símptoma més nítid que açò ja s’ha acabat, que ja és hora de plegar. Contrast tèrmic d’una llar que mai no deixa de crepitar i que escalfa les ànimes amb gust per la flassada, l’afecte i la clarividència de la son...

dilluns, 1 de març de 2021

Paraules

I de sobte, m’adone del significat real que tenen ací algunes paraules en espanyol que són d’allò més corrents en la parla quotidiana de les ciutats, paraules que transcendeixen la seua accepció més general i que dibuixen una realitat ben trista i dolorosa com és la despoblació i la solitud dels pobles oblidats. El verb hundir, per exemple, o més aviat l’adjectiu hundida, això és afonar i afonada, respectivament, en català. Que no, que en aquestes contrades no té res a veure amb el fet que un cos sòlid es capbusse en l’aigua per a no tornar mai més, sinó amb el fet que una casa es vinga avall, o que caiga, o que s’ensorre definitivament. Una casa hundida, o hundía, en tot cas. I un testimoni més, de fet, que es perd pel canó de la memòria. Hundía. Així és. Ben mirat, un símbol, la paraula representant de la cúspide semàntica on es combrega aquest altre sac de termes ben diversos però lligats pel vincle de l’evolució dramàtica i caduca: cerrar i cerrada; musgo, líquen, madera, zarza, amarillo... Casa cerrada, per tant, però no amb clau, sinó tancada per complet, és a dir, deshabitada de fa anys, preàmbul de la caiguda definitiva, del hundimiento. I abans, també, la molsa i el liquen que s’han apoderat d’una construcció antany viva i ara trista, que agonitza a poc a poc entre unes bigues de fusta ja rendides, la madera, podrida i inservible, imatge trista d’aquella altra poderosa i forta que servia per bastir les estructures i suportar el pes d’una família desapareguda per complet. Futur absent. I entretant, l’esbarzer, la zarza, que s’escampa sense fi, com una mala herba que talla i avisa l’intrèpid foraster que penetra en l’habitatge oblidat, allí on ja no hi ha més vida que la de les mores delicioses però inaccessibles. I les fulles esgrogueïdes dels xops que assetgen tot l’entorn i que entapissen la catifa ara tardoral, i després hivernal, de color amarillo, com tot allò que es marceix i es converteix en un soroll inconfusible d’una natura verge, potser, però finita: cric-crac, cric-crac, cric-crac... Evidentment, hi ha qui torna, que vuelve, amb un significat que va molt més enllà de l’estricte i literal. Tornar al poble, a les arrels, allà on les pedres arruïnades sepulten unes teules on tampoc reposaran més ni la pluja ni la neu, sinó el pes de la tragèdia i els fantasmes del passat perdut i mort. 

divendres, 26 de febrer de 2021

Pastor

Camina que caminaràs, captivat per l’extensió inabastable dels camps i per l’aroma omnipresent del timonet, travesse un turó, i un altre, i un altre, infinitament... Sens dubte, soc víctima de l’embruix d’aquesta gamma de blancs, de blaus i de grisos que protegeix el caminant de qualsevol impuresa terrenal. El cel. Un mer trànsit cap al paradís, o en tot cas cap al tot interminable de muntanyes i senderis que se succeeixen com un laberint natural capaç de transmetre energia i plaer a parts directament proporcionals. Cent passos. I m’ature. Cent passos més. I m’ature de nou. Aire net que penetra en els pulmons, que els eixampla com a esponges, que els oxigena i els fa forts. I, mentrestant, no molt lluny, se sent la dringadissa inconfusible dels esquellots. I allí que me’ls trobe, allí mateix, ben a l’abast. Els dos ramats del poble, vora cinc-cents caps que aprofiten el crepuscle per pasturar entre dues vessants i anivellen l’herba tendra que s’enlaira feréstega empentada per la saó d’aquest present. L’un, a l’esquerra. L’altre, a la dreta. I entremig, un vast congost d’estepa que corre entre una massa d’arbres caducifolis a l’aguait de la tan desitjada bonança primaveral. Prompte els abraçarà una nova embranzida, pense jo, sempre lenta però constant, uns arbres que arriben fins als vint, potser fins als vint-i-cinc metres d’alçada. I farcits de glans. Roures rebolls. Brillen i s’emporpren al compàs d’un sol que amaga ara la claror i dona pas a la bellesa incontestable de la lluna, senyora de la tenebra, gairebé plena en aquestes acaballes de febrer. L’estampa bucòlica de l’home que esguarda el seu ramat, entretant, s’accentua a cada moviment, i a cada crit que ressona entre el silenci: «vengaaaaaaa, uoppppppppp,...». I, de seguida, prossegueixen altres crits i altres onomatopeies sovint inintel·ligibles que queden emmudides quan ell, el pastor, recolza la barbeta sobre el garrot. Este es de avellano, em diu, mig entredents. Cúmul de detalls. Fusta d’avellaner, quasi res porta el diari. I la seua mirada, que es planta fixa en el punt des d’on s’albiren els seus animals tan estimats. I els gossos silents, atents i servils, disposats a la faena, a recer del seu afecte. Un home noble, aquest pastor, un altre home noble, immers en la qualitat d'un silenci del qual ja és propietari, i diluït entre argelagues i matolls; gustós d’assenyalar-me, quan així ho creu convenient, que, en efecte, ja havia vist com jo m’aproximava des del coll: «ya te había visto que venías, ya...». Vagareja i assaboreix ara amb la meua companyia els sorolls zenitals de la natura, aquí siempre cerca del arroyo, que em diu. I concentra els ulls i les oïdes en l’aigua que brolla i que baixa neta i abundant per la pendent atesa la quantitat de neu i pluja caigudes durant aquest hivern tan estricte. «Suelo venir aquí, donde el agua rebota entre las rocas y suena y resuena, porque es muy bonito. Muy puro. Me paso horas escuchando el silencio». I no, no és una frase inventada per a l’ocasió. La diu ell, el pastor, així, d'aquesta manera, tan literària, potser la millor definició d’una de les persones més lliures que conec ara per ara, àcrata per definició, amo indiscutible dels seus actes, enamorat de la natura i els animals, a qui denomina bèsties tan humanes com nosaltres. Tendres i esquerpes com la terra que els acull. Tal volta per això, posa nom a algunes cabres, com ara aquesta que governa el ramat i que guia sempre la tornada dreta a la nau on totes dormiran. Marilyn. La cabra Marilyn. I un seguici d’esquellots entra, aleshores, en l’asfalt que marca l’entrada del poble:

Son duras estas cabras, como el clima de estas tierras. Se nota cuando se adaptan. El frío les hace mal pero si aguantan un invierno, si aguantan, ya no caen...

—¿Tienes miedo algun vez? —li pregunte jo.

I mig sorprès per la pregunta, es queda cavil·lós. Potser el té, perquè impossible no tenir-lo quan es queda sol entre barrancs que entonen estranyes melodies, però això és una cosa que em contarà un altre dia:

Algún día te llevaré allí, algun día...

I li dic adéu amb l’esperança que algun dia, com diu ell, em porte allà on les ombres deuen ser més poderoses que aquesta existència solitària tan gustosa d’arrelar en el seu cos. Tot plegat en l'esperit d'una ànima càndida tan neta com el cel...


dimarts, 23 de febrer de 2021

Frontó (o trinquete)

De frontons, també anomenats trinquetes, n’hi ha molts per aquestes terres. Eterns i d’una peça. Sovint, però, romanen isolats i sense xiquets que juguen, només amb la companyia esporàdica d’algun home que hi ronda i que recorda èpoques pretèrites i glorioses, de cuando yo era joven y se jugaba con la mano. Uns temps que ja no hi tornaran, per això. Perquè és evident: s’han comés moltes, moltíssimes, imprudències si del que parlem és de trinquets i de pilota basca o valenciana, tant fa. Pilota, en general. I la despoblació que pateixen aquestes terres no és cap excusa, a quin sant!, en tot cas ha estat el criteri per a imposar una tendència simplista no del tot conscient de la magnitud de l’error, —gens conscient, en diria jo—, un motiu de sobra, de fet, per a ser absolt per l’escassa concurrència popular que visita aquestes instal·lacions fa temps cabdals i avui mancades de personalitat en la seua gran majoria. Frontons alts, d’alguna manera o altra prefabricats, deixats caure sobre l’erm. I, sobretot, sobretot, desplaçats del seu emplaçament original, el centre del poble. No és exclusiva del País Valencià, en conseqüència, la filosofia d’alçar aquests morts, lletjos i cars per a més dir, entremig de polígons industrials. No, per desgràcia. I també allà on la diàspora humana ha fet estralls s’ha generalitzat un tipus d’obra que, a més a més, ha comptat, pel que es veu, amb el vistiplau dels pobletans estacionals, dels qui tornen per vacances, inconscients en gran part del que comporta un equipament, —se’n diu així, equipament!—, en teoria, necessari. Sí, necessari, en efecte. I és d’agrair la iniciativa, no seré jo qui contradiga tal decisió, però amb els frontons, amb els trinquetes, s’ha de dir el que alguns no volen sentir. Pertoca dir-ho, de fet: ha passat el mateix que amb les festes patronals, desplaçades moltes del centre històric, o de la plaça major, o del seu espai ancestral, amb la identitat arravatada. És per això que, ara i ací, no puc evitar la reflexió subjacent, ni tampoc l’impuls de desviar-me de la carretera quan veig algun poble de la Lapònia espanyola que, bé per manca d’habitants, bé per manca d’inversions, bé perquè ningú s’ha plantejat res, han conservat l’antic frontó. I n’hi ha, per sort, no molts, però n’hi ha. Frontons d’una sola paret, la pareteta que diuen els investigadors més lletrats, alguns fets de pedra sense polir, sense color tampoc, escrostonats, aspres i sobris com tot el conjunt que els envolta. I encabits, de vegades, en un atzucac adjunt a l’església, latents i compassats amb el plany de les campanes: la una, les dos, les tres... Inservibles, també, tot siga dit de passada, amb el pis irregular i una finor que esborrona de tan absent que s’hi percep. Però que bonics, mare, que bonics! Allà emmudits, ni alts ni baixos, simplement una rèmora d’altres temps. Bells i de solatges tan profunds que només amb un poc d’imaginació, només amb un poc, dic, es pot arribar a sentir encara el bot d’aquella pilota, tec!, i dels homes que criden i vesteixen amb samarretes de tirants, i dels ànims dels qui contemplen l’espectacle, i de tot l’embruix del joc primitiu. Amb la mà nua. Con la mano hecha! Sempre endavant. I la memòria que s’esvaeix a ritme de frases estereotipades però latents: antes todo era más especial. Això mateix dic jo. Antany, sempre antany.

dissabte, 20 de febrer de 2021

Escalerillas

Jo em pensava que tenien un nom peculiar, i potser el tenen, ningú diu que no, però els veïns del poble, simplement, li diuen escaleras o, a tot estirar, escalerillas, que si bé no deixa de ser un terme més familiar, tampoc és que li atorgue el moll literari suficient com per a ser considerat representatiu de la parla genuïna. Escalerillas, doncs. Senzillesa al poder, de veres que sí, tot i que en el cas que ens ocupa, la paraula roman curiosament en desús per l’escassa pervivència de la construcció en si: unes escales fetes de pedra que se situen tot just a l’entrada de les cases i que eleven la porta d’accés per sobre del nivell del carrer, a mode de carxata o ribàs. I per què? Doncs per una raó molt senzilla. I ben lògica, també, sobretot tenint en compte les inclemències de l’oratge i la forma de vida que ha caracteritzat aquestes terres des de temps immemorials. Per una banda, salvar les intenses nevades, no les d’avui, és clar, que ahora ya no nieva ni la mitad, sinó les d’antany, que eren més copioses i molt capaces de fer el metre,—qui no diu els dos metres!—, d’espessor. Pren, templat! I per una altra perquè, segons m’informen, la part de baix de la casa, la més humida, es reservava per a les quadres dels animals, de tal manera que la vida familiar, és clar, es feia en la part de dalt. Elemental. Tanmateix, el que em crida poderosament l’atenció pel que fa a aquests menesters arquitectònics és que el progrés o, més aviat la falta de regulació en matèria patrimonial, també ha fet acte de presència. Vull dir: també ha aconseguit eliminar-los paulatinament del paisatge urbà. Avui, en aquest sentit, en queden molt poques, d’escaletes, d’escalerillas, més aviat. Es poden comptar amb els dits d’una mà, de fet, més encara si el recompte es limita a les originals, a les que estan bastides de pedra com a element principal de construcció, sense artificialitats ni martingales decoratives de dubtosa credibilitat, mancades de baranes. Perquè hi ha algunes que, en fi, millor no parlar-ne, que jo soc foraster, però és que, però és que..., però és que no ho puc evitar! Amb balustres i tot! Ale, ja ho he dit! Les meues disculpes per a qui s’haja sentit ofès, de veritat. I és que com a valencià i home de bé, no deixa de ser un honor i un privilegi, irònicament parlant, compartir certes aberracions tan allunyades del gust i tan emparentades, tot siga dit de passada, amb la coentor mediterrània que tan famosos ens ha fet internacionalment. Benvinguda siga la digressió, per tant. I tornant al tema, doncs això. Deia que en queden poques, d’escalerillas, perdudes, per desgràcia, la majoria, pel canó del temps. Malgrat tot, encara se’n veuen, costa un poc, però encara se’n veuen, algunes com a mostra decorativa, encara sort; algunes altres sense veïns que les pugen, al son de la mort i la despoblació; i algunes altres poques restaurades i esculpides amb un criteri exquisit, un tribut a la identitat, si més no. I que així siga per a la posteritat, per favor, fidels a una sobrietat que batega per sempre entre el present incert i el futur devorador dels trets més essencials.

dimecres, 17 de febrer de 2021

Animals


No, no malpenseu, que per bé que en plena Lapònia espanyola les finors es deixen de banda i les floritures al proïsme siguen més aviat escasses, amb el títol que encapçala aquest text no em referisc a cap persona bípeda de gestos rudes i paraules curtes. No. No. Tot al contrari. Em referisc als animals, als animals pròpiament dits, que són una peça clau de tot un engranatge rural capaç d’encendre passions i tristors a parts proporcionals i que ofereix un mode de vida en aparença idíl·lic però francament costós per als qui ho intenten en la realitat. Però bé, anem a pams. El cas és que no conec encara cap família ni cap ànima solitària de les que habiten aquests paratges que no professe un amor infinit pels animals, uns éssers fidels en tots els sentits, tant en la vida com en la mort. Qui no té un gat, de fet, té un gos, i qui no té un gos, té un cavall, o dos o tres. I qui no té un gat, o un gos, o dos o tres cavalls, doncs manté un ramat de cabres, o de vaques i bous. Això per no parlar dels burros, evidentment, perquè el poble en si, o més aviat la nau d’un dels pastors, l’agutzil de l’ajuntament al mateix temps, és una mena de refugi espiritual per a aquesta espècie francament amenaçada des que la tracció a motor va relegar al no res la seua funció primordial de càrrega i descàrrega de productes i materials diversos. Tot un exemple de dignitat animal. He dit. Encara que per a exemples, la família que els manté, els burros i les someres, vull dir; una família que, a més a més, escriu les seues aventures i desventures en un espai virtual anomenat Burritos felices, allí on es pot veure, fins i tot, el naixement d’una burreta amb un nom tan bonic com simptomàtic de l’afecte que li dediquen els seus amos: Reina. És tanta la devoció que sent aquesta família per aquests animals, per això, que de vegades, o gairebé sempre, un pot pensar que viuen per ells. Bé, per ells i també pel ramat de dos-centes cinquanta cabres amb les quals, algun dia, algun dia, esperen fer realitat el seu projecte de vida, que és ni més ni menys que una formatgeria. Quesos Nines. Il·lusió per arroves. Tot i que de moment un somni convertit en drama que haurà de superar el munt d'obstacles i enganys que els ha caigut a sobre des que abandonaren Madrid i abocaren el pot de manera decidida i sense por. Donacions més que merescudes, a tot açò, perquè ara tota ajuda és poca. I arribarà el moment que els seus futurs i exquisits formatges reclamaran un lloc en el nostre paladar. Hi arribarà. N'estic segur.

dimarts, 16 de febrer de 2021

Pins

Com si les veus del poble m’hagueren sentit, com si una força immediata i gentil sentira la necessitat del rescat del pobre i inexpert valencianet o com si la serra, o el monte, o tot el que m’envolta, volguera expressar-me la seua gratitud per tantes paraules reflectides sobre el paper, per fi, per fi, he entès la noblesa d’aquesta terra. Pins, pins i més pins. Però, sobretot, pins secs, morts, l’objectiu de tot plegat, encara ferms, malgrat tot, de llenya que vessa resina i que crida i pregunta: em vols? Doncs vine a buscar-me. La batalla no serà fàcil ni tampoc agradosa, tot al contrari, et costarà suor, i blasfèmies, i ganyotes de fàstic, i una jornada brutal d’esforç i activitat que recordaràs al llarg de tota una vida. A canvi, això sí, et regalaré unes vistes que tampoc no oblidaràs, precioses de veritat, allà enmig del cabeç més alt, la clariana verda i els pics més ombrívols, amb clapes de neu encara resistents i alhora amb un sol que farà degotejar l’aigua i que radiarà com ja fa setmanes que no ho ha fet. I ja de vesprada, tastaràs l’aperitiu. Mall, cuny i destral. I crits d’entrega i de matança perquè et costarà partir els troncs, de veres que et costarà, un a un, i els que et quedaran per a l'endemà, tota una muntanya. I l’honor de rendir tribut, també, a la màxima tan sabuda i tan repetida per les gents que han treballat la llenya des de temps immemorials, això és que aquesta calfa tres vegades: quan es talla, quan es tragina i quan crema definitivament. Llar encesa, foc viu. Sí. La satisfacció del treball ben fet. Tanmateix, una esquena dolorida, unes mans clivellades i uns braços rígids com els troncs que s’esmicolen, al remat, en brases ardents i hipnotitzadores. I de nit, com a regal, una somnolència llefiscosa, i les marques perdurables d’una jornada completa des del matí a la nit. Imatges, detalls i comentaris gravats per a la posteritat. «Ahí lo tenemos, pedazo de pino. ¡Qué cabrón!». I allà que baixem del tot terreny, ell moto-serra en mà, jo preparat per a carregar el fruit resultant en el remolc. Primer pi: inusual, siamès, amb dos branques atacades de manera transversal, un homenatge als capricis de la natura. «¡Yo esto no la había visto en mi vida!». Segon pi: accessible, llarg, amb la base podrida, molt fàcil, amb una part de la llenya que es descarta. Tercer pi: el pi, el pinaco, un hijo puta de pino, ja caigut, amb una soca que fa feredat i que no cap en una abraçada, ni tampoc en dos. El monstre que buscàvem, de llenya interminable i feixuga, que conclou un matí amb estampes impagables i de labor insofrible que esculpeix el cos, i la ment, i tot. Derringlats i baldats que tornem al poble. «Ale, ya lo tenemos bien. Vamos a tomarnos algo». I brindem per la senzillesa, o pel respecte, o pel que siga. Brindem, que ja és prou...

     

dissabte, 13 de febrer de 2021

Rebutger

Doncs sí, en això m’he convertit, en un rebutger, o rebutgero, que se’n diu a la vulgar, un ofici a bastament desconegut fora del territori valencià, però que atesa la meua obsessió actual per la llenya i la meua falta de ferramentes apropiades per a traginar-la des del bosc que m’envolta fins a casa, bé es podria aplicar al que faig de tant en tant. Un rebutger, és a dir, allò que en les comarques valencianes dedicades per excel·lència al cultiu de la taronja denomina la persona que compra i comercialitza taronges de segona categoria o de rebuig, si més no les de repom i les gelades; i en ocasions, també, les caigudes a terra. I no, no crec que en aquestes contrades d’interior, hi haja gent familiaritzada amb tal terme, o amb tal ofici —que ho és, un respecte!— però és evident que aquell qui té una moto-serra i un remolc, talla i carrega troncs de qualitat respectable; i el qui no, com és el meu cas, fa voltetes per les zones d’explotació forestal arreplegant tronquets i soquetes penoses que no valen per a res. O sí, tampoc no fotem, però no per al comerç. Patètic. I real. Encara que tampoc és qüestió d’avergonyir-se públicament, no, res més lluny. Almenys, aquesta és una de les distraccions amb què un es familiaritza amb l’entorn que l’allotja i també amb els senderis traçats per la mà de l’home, tan eterns com impenetrables, i sempre amb l’olor característica del pi i de la molsa surant per la superfície. I amb això ja és prou, perquè fet i fet, no és que permeta obrir els pulmons del passejant, és que també dona per a reflexionar i encetar un debat interminable al voltant de l’abandonament rural i, de retruc, també del forestal. Hi ha brutícia, per això. Evidentment, no aquella tan pròpia del litoral mediterrani: plàstics i microplàstics, immundícies humanes, porqueries diverses... No, no. Brutícia material, biològica, restes de branques pertot, pins caiguts i entravessats, soques enormes desarrelades producte dels temporals, i borumballa abundant i abandonada a la seua sort que, entre altres coses, evidencia la falta de recursos mediambientals que tracten un problema que creix de manera proporcional al menyspreu de les metròpolis modernes envers les zones aïllades deixades de la mà de Déu. Un tema delicat, sens dubte. O no, que collons delicat! Un tema irresolt. Però bé, sempre hi haurà l’estima i, sobretot, la lluita de tots aquells habitants compromesos pel seu poble, veïns que no es rendeixen per bé que la batalla política s’oriente sovint cap al màrqueting i la rendibilitat electoral. La España vaciada, l’eslògan de moda. Però el personal que pateix l’ocàs irreparable de la seua identitat no viu d’eslògans i de modes. Així que cadascú extraga les seues conclusions. Més inversions, doncs, i més respecte. Això i només això. La resta són romanços.

dijous, 11 de febrer de 2021

Escorrentia

La primera vegada que vaig sentir la paraula escorrentia, o més aviat, la variant castellanitzada correntía, va ser a la població d’Oriola, capital històrica de la comarca del Baix Segura i antany bastió fronterer d’allò que el cronista medieval Ramon Muntaner anomenava lo pus bell catalanesc del món. Hi vaig viure un any, allí, sí, per bé que semble mentida per a alguns. I ausades que me’n recorde, d’aquella ciutat, tot i que no precisament per la vitalitat lingüística del català, tot al contrari, sinó pel substrat lingüístic que hi romania —i roman, encara avui— en forma d’antropònims, topònims i vocables que en el cas concret que m’interessa agafaven transcendència en dos llogarets anomenats, respectivament, Correntías Medias i Correntías Altas. Que per què es deien així? Doncs no vaig arribar a preguntar-ho mai, la veritat, per a preguntar estava jo en aquella època, però alguna cosa em diu que era per la mateixa raó que en aquests paratges que trepitge ara, l’aigua s’escorre costera avall, filtrada des dels vessants de les muntanyes. Aigua viva, tèrbola, en constant moviment, que arrossega els adobs naturals necessaris per a l’eclosió tardoral, per exemple, de les gírgoles de card, molt abundants quan és la temporada. No ara, és clar. Perquè ara és hivern. I la primavera encara no s’albira. A quin sant! Que quin temps fa? Doncs això: plou i neva i nevarà, com diu la cançó. Així que, de moment, a gaudir dels fenòmens naturals que ofereix aquest entorn agrest i solitari, a gaudir de les escorrenties, sense anar més lluny, vocable d’herència catalana; infinites, tot un espectacle per la puresa que duen associada i per la immensitat relluent que s’aprecia des de tots i cadascun dels turons que envolten el poble que m’allotja: cerrillo Herrero, la Chaparrilla, la Cabezuela, Castillo frío... Terra que regolfa aigua com la nafra que vessa sang, a borbollons. I un caminant meravellat que es perd fins que el líquid element, tan escàs i sol·licitat d’un temps ençà, li impedeix travessar els límits marcats per l’abundància transitòria. Havia de ser enguany, doncs. Enguany. «Hacía mucho tiempo ya sin un invierno como toca, porque esto es lo normal. Y antes aún nevaba más, y llovía mucho más también», diuen què. A la qual cosa, jo només puc respondre allò tan valencià de torna-li la trompa al xic, perquè per bé que neve el que no està escrit i per bé que ploga torrencialment, els oriünds mai no en tindran prou si es compara amb l’edat d’or de la climatologia local, que pel que es veu fou hace diez años, o hace veinte años, o hace treinta años, o cuando era joven... Caldrà revisitar aquestes terres, doncs, cada tant, encara que em sembla, a mi, que aquestes postil·les deuen ser quelcom així com la pesca que jo mateix practique cada estiu, a la vora de la mar. Perquè jo també ho dic, això, de fet. També. I sempre en funció de qui tinga davant, sovint algú més jove que jo: «fa deu anys sí que es pescava, sí; fa vint anys sí que es pescava; quan jo era menut...» I així successivament, generació rere generació.



dimarts, 9 de febrer de 2021

Estrelles

Observatori astronòmic

“El cel estava enfarinat d’estrelles de tal manera, que amb aquella sola claror ja podien caminar. Mai no l’havia vist amb aquella precisió i netedat. El ruixat de mitja tarda havia netejat el paisatge i l’havia deixat net de pols. Mirava el cel i pensava com m’agradaria poder contemplar aquesta meravella amb la meva felicitat a dins...” I així és, tot i que aquest fragment no l’he escrit jo, és clar, —ja m’agradaria—, sinó Jaume Cabré a Les veus del Pamano, una de les novel·les que llig actualment mentre les nits estrellades se succeeixen al meu voltant a mode de tapís interminable i corprenedor. Un plaer que no s’acaba. Inspirador, si més no. Per això mateix, malgrat el fred imperant que s’escola pels badalls de les finestres envellides, és que em negue a abaixar les persianes durant la nit, perquè no vull perdre’m ni un moment d’una estampa eterna que em fixa a la gandula amb la vista posada en un cel que mai no havia vist tan de prop, lliure de qualsevol impuresa. Destino starlight, diuen des de les agències turístiques. Però és que no m’estranya. El tòpic és cert. I tan cert. Un es queda bocabadat, de fet. I la comparació és inevitable. Perquè allà on tinc les arrels ja no hi ha estrelles, o millor dit, allà, en les terres on la massificació i l’excés de llum han enriquit els pirates de la hipocresia, el cinisme i la corrupció, no es poden veure. Colgades per la densa contaminació, baratades per l’estúpida artificiositat humana. Tanmateix, ací n’hi ha moltes, d’estrelles, tantes que la poesia em ve a veure cada dia, puntualment i fidel a l’espectacle que apareix ras i clar al firmament. Estrelles pertot. O estreles, és igual. També anomenades estels. I així estant, és que em sobrevenen algunes converses de pel·lícula, com ara la que mantenen en llengua dakota el cap dels indis sioux amb aquell altre personatge tan romàntic interpretat per Kevin Costner i batejat amb el nom de Ballant amb llops:

—Sempre preguntes pels blancs. Vols saber quants en vindran... Vindran molts. Molts més dels que t’imagines.
—En seran molts?
—Tants com estrelles. 
I l’analogia és tremenda. Perquè en aquestes terres pregones i brillants, bé podria un tombar-se amb la vista esmaperduda i perdre’s entre nombroses constel·lacions, protegit per una catifa d’astres insondables que bé mereixen el son profund malgrat l’amenaça contínua dels qui vindran tard o d’hora, tant si són benvinguts com si no, ja siguen blancs o falsaris personatges vestits amb jaqueta i corbata.

dilluns, 8 de febrer de 2021

Ordre

Paral·lelismes hi ha, no molts però hi ha. I, com és natural, solen donar-se en l’àmbit estrictament rural, és clar, perquè pel que fa al clima, la diferència és més que notòria, és a dir, ací fa fred, un fred sec; al País Valencià, només frescoreta, o en tot cas humitat. Ací neva, i en grans quantitats; a les latituds mediterrànies, no. Però el cas és que a banda dels evidents contrastos climatològics, de tant en tant un s’adona que la vida no és tan diferent pel que fa al bon fer del sector primari. Agricultura i explotació forestal, tot d'una mà! I així com el llaurador mediterrani modela els seus arbres i la totalitat del seu bancal talment com un jardí, l’home peninsular avesat als quefers de la llenya també es rendeix a l’ordre i a la simetria com la millor manera d’exhibir l’harmonia del seu entorn. Tronc a tronc fins a aconseguir una bona provisió. O un buen acopio!, que diuen mentre treballen pausats però amb decisió. Un mall, una falca i una destral. I com a fruit, piles i més piles de llenya perfectament entrecreuades, sense cap indici de moviment com a conseqüència del fort vent. Res. Sense a penes un badall. Matèria immòbil que s’eixuga i espera ser devorada pel foc hipnòtic de les nits d’hivern, el resultat latent de qui treballa la llenya com qui treballa la terra. Amb tenacitat, perquè la vida passa mentrestant. I de la mateixa manera que a la Mediterrània encara hi ha qui fa bardisses de canyes amb una gràcia innata o qui dibuixa solcs en l’horta amb l’única companyia d’una haca i una rella, per aquestes contrades també hi ha qui fa castells de naips amb la palla, el farratge indispensable per a un bestiar famolenc que campa davant la immensitat d’un erm desolador i que compta amb l’avantatge del temps indefinit. No sé. El temps, el gran enemic en les societats regides pel capital; el gran aliat, en canvi, allà on la vida s’atura i el progrés no acaba de penetrar. Em fixe, per això, d'altra banda, en alguns marges que delimiten els camps, preciosos i precisos, tot alhora; o en els regalls providencials que faciliten l’escorriment de les aigües del desgel; o, en definitiva, en aquesta brutal però pulcra extensió de camps de cereals que guaiten, letàrgics, l’espectacle de l’eclosió primaveral. I de tornada a casa, a més, em copsa l’atenció l’aprofitament dels recursos ambientals, antany tan visibles en el camp valencià, avui inexistents, per desgràcia, atesos els avanços de la falsedat, reminiscències, en tot cas, d’un passat sostenible que a l’interior deshabitat pren forma en alguns murs de pedra seca i també en algunes portes ancestrals que simbolitzen l’entrada cap al paradís de la bellesa i l'equilibri.

divendres, 5 de febrer de 2021

Fums

Ara que la llenya forma part de la meua vida i que els troncs s’acumulen arrenglerats en el rebost per a mes goig de la llar familiar, he tingut a bé pujar a un cim pròxim a casa des del qual s’albira tot aquest poble de teulades morunes i xemeneies antany tan definitòries de l’activitat forestal, incessant pel que es veu. Perquè tot i que és cert que avui moltes romanen inactives, moltes xemeneies vull dir, hi hagué un temps que no cessaven ni un moment d’expulsar el fum espès i característic que es diluïa per l’atmosfera i enterbolia tot el paisatge habitat. I això, doncs què no dir-ne, segons conten els oriünds, era tot un espectacle, encara més si la capa de fum es contemplava des de dalt d’una lloma. Devia ser tanta, de fet, la quantitat de boira emanada dels conductes de la llar que això, ves per on, permetia identificar les cases que en feien ús, d’aquest sistema de calefacció. I la conseqüència, és clar, és que els veïns cobraven per fums, cobrar por humos, que en deien, és a dir, que en justa correspondència se’ls repartia llenya atesa la titularitat pública de la serra, un etiquetatge, diguem-ne, oficial, i equivalent, per això, a un altre que sempre ha gaudit de moltíssima més popularitat en la parla local d’aquestes terres: montes comunales. Un sistema just, si més no, o proporcional, en tot cas, ja que mentre s’arreplegava i, posteriorment, es cremava la llenya dels arbres caiguts; el bosc es mantenia net, sense tant de material inflamable en cas de sequera o de desgràcia inoportuna. Un equilibri, en definitiva. La modernitat, tanmateix, s’ha encarregat d’esborrar aquest costum retingut, —encara sort—, en la memòria col·lectiva i, amb més o menys intensitat, ha fet que l’evolució hi penetre per a establir-se in aetérnum, com sol ser habitual en aquests menesters. Per una banda, ha influït la despoblació galopant, és evident. I per una altra, molts habitatges han incorporat les estufes elèctriques o de gasoil, i també, com no, aquest invent revolucionari dels pellets, que si bé rendibilitza al màxim el que hom coneix com a biomassa, no és exactament el mateix, no, de cap de les maneres, almenys per als veïns més proclius a l’activitat tradicional. Diferents maneres de calfar la casa cohabiten, doncs, en aquest present, però el que resulta inqüestionable, també, és que, al meu parèixer, no és or tot allò que lluu. De vegades, l’avanç imparable de certes tècniques o de certes estratègies comercials equival, tan sols, a comoditat. O a rapidesa. O què en sé jo. A vagància, fins i tot. I això no sempre és bo o positiu, simplement és un símptoma més del progrés incurable de la societat. I ai, què es podria dir d’aquesta paraula: el progrés. Sempre tan discutible quan remet a beneficis econòmics. I no, jo particularment no hi tinc cap problema, de veres que no, però és que els beneficis, sovint, són només per a uns pocs, i en aquest sentit sí que hi hauria molt a dir...

dimarts, 2 de febrer de 2021

"Sin duelo"

Fou una de les primeres coses que em van preguntar una vegada establert ací: «¿Tenéis leña?». A la qual cosa jo no vaig saber què respondre ni com reaccionar, ja que, entre unes coses i unes altres, ni tan sols me’n recordava del nom del senyor que s’havia presentat feia uns mesos en el bar i s’havia dirigit, en aquests termes, a la meua dona: «¿Soy..., quieres leña?» En fi. Una anècdota més, sucosa, si més no, més encara tenint en compte el nom de qui ens oferia la llenya, que ara ja el sé, un nom ben curiós, tot siga dit de passada, però que no diré, no, que tampoc és qüestió de vilipendiar el santoral. El que compta, al capdavall, és que després de conéixer-lo, de conéixer l’home, vull dir, puc destacar que em resultà molt peculiar, tant com el seu nom; noble i senzill, evidentment, com sol ser, d'altra banda, la gent que habita aquestes contrades. Propietari, a més a més, d’un bon ramat de cabres que, pel que es veu, han passat les anacoretes com a conseqüència del fred persistent patit durant les primeries de gener. Un drama. L’altre dia em vaig assabentar, per això, de la mort de desenes del seus cabrits, amb tot el que tal tragèdia comporta pel que fa a les penúries econòmiques d’un veïnat i d’una terra que la majoria de les vegades, doncs això, és desgraciada i amb els collons entropessa. Però bé, ja en parlaré, d’aquest tema, quan corresponga, que també és interessant, de veres que ho és. Ací tot em resulta interessant! La bona qüestió, ara i ací, és que al marge de la mortaldat dels cabrits, en un principi tot el món ens preguntava si teníem llenya. I quan ja en teníem, ens preguntaven qui ens la portava. I després, a quant ens la cobraven. I així successivament. Una enrònia constant, en definitiva, aquesta de la llenya. I això que no ens n’ha faltat mai, no, ni de bon tros. En tenim tanta, de fet, que s’ha convertit, per a mi, en una mena de dèria compulsiva i malaltissa, com la neu quan queia incessantment. M’he comprat un parell de destrals, fins i tot. No una, no, dos; i no passa dia que no pense a adquirir una motoserra, i m’he procurat també un parell de soques ben grosses amb la intenció de transformar-les en un moble, o en un cossiol, o en el que siga. I, a més a més, quan em passege per la muntanya arreplegue pals per a polir-los, i per a envernissar-los, i per a enllestir-los i fer excursions... Tota excusa és bona per a treballar la llenya, com podeu comprovar. I qualsevol dia, al pas que vaig, ho abandonaré tot per culpa d'aquesta matèria de combustió. Ebenista? Que no em provoquen! Perquè ací la llenya és llei de vida. I tant que ho és! Llenya, llenya, llenya... És tanta la meua obsessió, per això, que algunes nits hi he arribat a somiar. Ho confesse. I això no és res. Perquè quan ja em pensava que somiant amb ella arribaria al zenit, quan creia que ja res més podia fer-me pensar en la llenya, que el tema ja estava amortitzat i que se suavitzava, a poc a poc, al meu dedins, va un veí i m’amolla el següent: «Tú métele sin duelo a la lumbre, sin duelo! que yo te traeré más leña cuando te falte, no te preocupes. Y herramientas, las que quieras. Pero tú, hazme caso, sin duelo!». I sin duelo vaig a hores d'ara. Ausades que sí. Omplint la llar fins a dalt també en els dies que l’oratge és benèvol i primaveral, llevant-me capes de roba de la calor que es pot arribar a concentrar dins de casa. Com si jo fora una ceba. I el meu fill, que m'ho diu nit rere nit: «No puc dormir, pare, tinc molta calor...» I jo ni cas, res de res, a totes, que per alguna cosa cal fer honor a unes latituds conegudes popularment com la Lapònia espanyola, allà on el fred intens és un símbol distintiu i on només hi ha una manera de combatre’l per a més glòria d’una ment com la meua, mediterrània i benestant. Sin duelo, per tant, sin duelo... I a carregar més llenya siga dit. Llenya pertot. Llenya, llenya, llenya!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...