Insectes comuns dels Països Catalans (IV): Formigues i papa-sastres

Ja posats en aquestes estadístiques de Google segons les quals les meues entrades dedicades als insectes dels Països Catalans s’hi troben entre les més visitades pels meus estimats lectors, n’escric avui una altra que en certa mesura conjuga a la perfecció amb la temàtica principal d’aquest espai: els costums, en aquest cas els costums i els hàbits d’uns insectes que, d’un temps ençà, es passegen per ma casa amb total impunitat, formigues i també allò que en castellà se’n diu vulgarment cortapichas, papa-sastres en català. A hores d’ara, de fet, la meua cuina representa per a les formigues el mateix que un Mac Donalds per als adolescents de quinze anys, un autèntic reguerol d’himenòpters que ja ha colonitzat l’armari del sucre i la mel, i també ha fet seu el rebost de les fruites seques, això sense comptar amb unes xicotetes, i de moment controlades, incursions per la panera i altres habitacles certament captivadors per a elles, les fonts de fruita per exemple. En resum, uns insectes difícils d’eliminar que en res es pareixen a les ratolines caragoleres que, de tant en tant, també penetren per les cases. Ni val granera en mà ni tampoc una lluita acarnissada amb la sabata o altres instruments de tall tradicional. No. Les formigues són més sofisticades, més o menys com els votants del partit popular, si se’m permet la comparança. I reclamen noves tecnologies, trampes d’extermini amb dosis verinoses i fumigacions indiscriminades amb líquids radioactius. Uns insectes àvids d’alimentar a la reina mare que actuen en grups nombrosíssims i que mai no discuteixen amb altres grups també ben nombrosos i sens dubte, situats a dalt del tot de la piràmide del poder: les fastigoses panderoles, potser els artròpodes primitius més consolidats entre la fauna comuna dels nostres habitatges que, sens dubte, ens recorden la nostra vulnerabilitat com a habitants d’aquestes terres. Indestructibles!

Insectes comuns dels Països Catalans (III): el morrut negre

El tema, potser, no és gaire interessant, però a mi em té fascinat des que vaig descobrir que gràcies a ells es poden entrellaçar paral·lelismes amb la nostra classe governant. Em referisc als insectes, al morrut roig, depredador de palmeres; i, en concret, al morrut negre (Scyphophorus acupunctatus), emblema d’una nova plaga extremadament voraç amb les piteres o atzavares i que, de nou, presenta característiques molt similars a les tendències d’aquesta terra envaïda per larves i paràsits infectes i autodestructius: prové d’Amèrica, com els Mc Donalds; presenta símptomes de descontrol, com els nostres benestimats polítics; i és doblement mortal, això és mata, remata, i una vegada conclòs el procés, mor sense remei, tot deixant un reguitzell de merda, ferum i mala llet que s’allarga i s’allarga fins que un decideix plegar o tancar els ulls. I el que és pitjor, també deixa dipositades unes larves que a la llarga acaben germinant i impedeixen qualsevol temptativa de reviure i ser normal. En resum, una excel·lent maniobra d’infecció molt pareguda a l’actual política valenciana que abraça tot aquell que intenta pegar a fugir i que no s’atura mai, ni amb productes tòxics ni amb remeis científics d’última hora, només amb mecanismes tradicionals molt del gust dels qui estan fins a la fava: trepitjar-los, cremar-los i assistir amb indiferència al seu espectacle de bromes sense gràcia i desgavells sense trellat. Del morrut roig al negre, ja veurem quina és la pròxima.

Els efectes del morrut negre i roig, respectivament

Insectes comuns dels Països Catalans (II): el morrut roig

Ja que Canal 9 informa del que li dóna la gana i que les circumstàncies no pareixen millorar amb la incorporació d’autòctones i prometedores figures com Bertín Osborne, avui m’he decidit a interpretar una notícia mediambiental que va traure Punt2 no fa gaire i que, si bé es mira, té molta relació amb la decadència galopant d’aquest poble meninfot. Es tracta de la ràpida expansió d’una larva que es transforma posteriorment en escarabat i que respon al nom científic de Rhynchophorus ferrugineus, això és, el morrut roig, un exemplar mortífer de necessitat que està acabant amb les palmeres datileres de cap a cap del País Valencià i que, sens dubte, remet a la filosofia o a les expressions més genuïnes de la nostra classe governant: Aprofita ara que pots! o ací el que tenim és alcalde!; dites populars en gran part equivalents a d’altres més festives com Açò ho pague jo! o, millor, Amunt València! De fet, la manera d’actuar d’aquest escarabat és molt similar a la dels nostres polítics: diposita els ous en la copa de la palmera, allà on no el poden enxampar, en la cúspide del poder; la larva eclosiona i va roent-ne el tronc per dins, això és, va creixent i transformant-se en pupa, com el pipioli de noves generacions, com la bromera del vi; després, la larva, es converteix en adult, és a dir, en conseller. I finalment, es reprodueix, o com diria Ovidi Montllor, va fent cria. El resultat final és una nova palmera morta, un nou valencià derrotat, un país en vies d’extinció que no alça el cap des que aquest animalet penetrà per les poblacions més infecundes del Baix Segura, com Zaplana en el seu dia. I el pitjor de tot és que, com la pròpia realitat sociològica indica, encara no hi ha remei. Els enemics en són ben pocs. A tot estirar dos: el fred, que va a temporades, com les manis del 25 d’abril; i el fardatxo natiu (lacerta lapida), ben escàs ja per unes terres d’on ha estat desplaçat per culpa, entre d’altres, de la introducció d’espècies exòtiques i foranes, les exportadores reals del morrut africà. I és que ja té raó el refrany ja: de fora vindran i de casa ens trauran. Doncs això. Només cal contemplar el panorama, o el jardí, segons es mire.

Fig 1: el poder destructiu del morrut, tan implacable com el de Rita Barberà

Fig 2: el paregut del morrut amb Zaplana és admirable

Insectes comuns dels Països Catalans

Borinot

Panorpa

La cosa té certa conya i no, no me l’estic inventant. Aquesta setmana he rebut un pòster on es recopilen tots els insectes comuns que volen i escaven pels Països Catalans, tot un conjunt de paràsits que podria fer-nos pensar coses ben disperses les unes de les altres: primer, que hi ha gent amb molt poca faena; segon, que hi ha interés a fer conéixer tots els racons de la nostra llengua; i tercer, que hi ha personal que intenta, al preu que siga, que els agraciats amb el pòster lliguem personificacions i metàfores amb els insectes en qüestió. D’aquesta manera doncs, es podria dir que hi ha alguns polítics que ens governen que bé es podrien fer passar per estiracabells o espia-dimonis, cas de Francisco Camps o Alejandro Font de Mora; com també que hi ha personal que s’assembla als pregadéus (mantis religiosa); o ciutadans egoistes que més que ciutadans, haurien de dir-se escanyapolls. Evidentment, a la societat, també hi ha moltes puces, molts polls comuns i, com no, excedents de bernats pudents. Però bé, cal tenir paciència. En un altre ordre d'insectes, considere igualment graciosos els noms d'aquells que ens atabalen la tranquil·litat dia rere dia. La famosa palometa es diu bufaforats, la molesta tisoreta, papa-sastres i l’entranyable "mariquita", marieta. En l’apartat dels coleòpters i els himenòpters, a més a més, es troben alguns que a mesura que el temps avança, han estat capaços de mutar en enginyosos insults. És el cas dels borinots, la cuca de llum, el tàvec, la mosca vironera, l’escarabat morrut i piloter, i el grill domèstic. I més i més. És un no parar. El saltamartí, sense anar més lluny, és el "saltamontes" castellà, cosa que ja sabíem alguns. I el millor de tots és l’escarabat rinoceront, el mascle dels quals té una banya al davant del cap. I què no dir de la papallona de la col, de color blanc i que s’alimenta, com diu el seu nom, de naps i cols. És massa. Ja per últim, he volgut reservar un espai per als que m'han paregut genials. Són el cuc de la farina, les larves del qual es desenvolupen a l’interior del producte amb què es fa el pa; i la panorpa, insecte sexual per antonomàsia que reflecteix molts dels pensaments de l’home modern: té un òrgan copulador en forma de pinça al final de l’abdomen, doblegat cap amunt... No diré més. Senzillament espectacular.