Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

Subsconcient

Ara que està de moda reivindicar certes efemèrides i que les xarxes socials condemnen l’internauta ingenu a un camí pedregós de publicitat i algoritmes difícils de suportar, em trobe de sobte amb un record impagable i inesborrable que, sens dubte, em condueix a la felicitat més immensa i alhora més frívola de qualsevol individu. Perquè jo no sé què seria del Barça sense aquell dia, però sé que ara fa trenta anys jo no vaig dormir de l’emoció i que allò, justament allò, potser va ser el dia, o la nit, més intensa d’aquella infantesa meua que ja s’esvaïa entre somnis de futur i perspectives adolescents on el Barça aniria i vindria com un pèndol del qual ja mai no em podria separar. Tot ha canviat, és evident. Tot. La societat, els costums, la vida. I també el futbol, evidentment, sí,  això també. O, això, sobretot. Ara és avorrit, un espectacle venut al capital, a l’imperi de les televisions, lliurat sense escrúpols al negoci, a l’especulació empresarial, o a la insensatesa, així dit, en general. Diners, publicitat, falsedat, enganys, cacics que són intocables, cacis que són déus d'aquest present tan hipòcrita i tan venut a la depravació! Però aleshores, el Barça era patrimoni del romanticisme. I els seus partits eren retransmesos per la TV3, la catalana, que deia ma tia. I jo ho recorde molt, tot allò, perquè allí estàvem, impertèrrits, en aquella saleta diminuta que tenia eixida al corral i a la pallissa, al davant d’aquell televisor vell però irrompible que sempre romania encés perquè era la principal font de distracció d’una dona que ja no hi és, però que era feliç quan ens veia a tots allí, en sa casa, cruspint-nos la seua inconfusible truita de creïlles, i delerosos perquè el Barça guanyara la seua primera copa d’Europa. I la va guanyar, no sense patiment, però la va guanyar. I això jo, no ho oblidaré mai, ja ho he dit. Perquè vaig plorar de felicitat, certament. I ara retinc les imatges: aquella samarreta de color taronja, el gol de Koeman, i Cruyff eixint de la banqueta, i la celebració posterior, una nit que no fou nit, sinó que fou un somni. Cap altra copa de campions, cap altra Champions, que en diuen ara, tindrà mai el regust d’aquella. Cap altra. I ara resulta que aquell moment em va venir al cap l’altre dia, així, de sobte, deliris del subconscient, o que en sé jo, senyals o memòria selectiva, potser, sense a penes reparar en el fet que ja havien passat trenta anys d’ençà. I que no deu ser casual que certes persones hi reapareguen perquè sí, sinó perquè tot al contrari, així deu estar predestinat. I quan te les retrobes, les associes a un dels moments més meravellosos i més fascinants de la teua existència: tots allí reunits, al caliu d’aquell tendur, en una casa familiar, celebrant l’èxit d’un equip que era tan pur com la vida que s’obria per a un xiquet com jo, de tretze anys. Identitat en viu. Una estampa que ja no hi tornarà però que romandrà per sempre com un exemple de la vida que passa i l’autenticitat que s’enlaira sense límits i sense fre. Tant per a bé com per a mal.

El Madrid és el Madrid

Foto: Huffington Post

No ho diré jo. Mai no ho sentireu de mi. A dir veritat, tampoc m’interessa el tema i no sóc tan fanàtic com perquè m’afecte personalment, més encara quan la vida és molt més rica que un miserable partit de futbol entre vint-i-dos personatges que no conec ni coneixeré. Ara bé, no és la primera vegada que ocorre, ni serà l’última, això és segur. Perquè com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid. Flatós i ridícul, sí, però amb l’entitat suficient per a ser dipositari dels més rics i variats favors, clar. Perquè aquesta, i no altra, és la condició indispensable per a tocar la glòria celestial a la qual pareix destinat un equip des que algun tarat d’aquests que regentaven el poder temps era temps va situar la ciutat que li dóna el nom com a centre neuràlgic de la pell de brau. El centre, literalment. I d’ací a l’estrellat internacional. I és que l’arrogància, el poder, és un do que no es transmet, sinó que s’imposa per decret. Nyas. I per això mateix, aquest país és avui el que és. Que què és? Vosaltres direu... La quadrilla futbolística representativa de l’Estat, doncs, anava dreta cap al mateix precipici que el seu rival més directe, el Barça, d’alguna manera o altra envalentida per la gesta catastròfica que el dia anterior havien protagonitzat uns jugadors apàtics i divinitzats que fins aleshores no havien perdut cap partit, o potser sí, algun, però sense molta transcendència. Els nervis, en conseqüència, afloraven, entre les files del conjunt de la capital del regne; constituïen, de fet, un espill dels seus pitjors malsons: que si ara haurem d’engolir-nos les nostres paraules, que si tot és una conspiració, que si els italians són uns porcs i no saben jugar... Martingales. Les coses són com són. I el Madrid no va fallar. O, més aviat, no li van fallar. Perquè al cap i a la fi, el que va passar són coses del joc, totes molt versemblants, casualitats del futbol si més no, “coincidències” que curiosament sempre s’esdevenen en l’últim minut del partit més transcendent de la temporada, a mode de deute que la història paga cada tant als hereus del despotisme. Per a no perdre el costum. Ni la primera ni l’última vegada. Cal recordar-ho. Perquè, com deia el meu iaio, el Madrid és el Madrid.

De nou, el miracle!

L’any 1992 jo tenia tretze anys i la veritat és tot el que s’esdevenia al voltant del Barça m’afectava profundament. Per això, quan aquell jugador baixotet i aguerrit que es deia Bakero va enlairar-se per damunt d’aquelles torres alemanyes del Kaiserslautern i va marcar amb el cap un gol impossible i en l’últim minut, no vaig poder reprimir l'esclat d’alegria ni els crits desaforats. Perquè certament, allò no va ser un gol, sinó un miracle que guarde gravat a foc com un dels records més bonics que m’ha regalat el Barça en els darrers vint-i-cinc anys.

Després d’allò, clar, vingué el gol de Koeman a Wembley. I la primera copa d’Europa, i fet i fet l’inici d’una època gloriosa que tingué en Pep Guardiola i en el gol d’Iniesta l’any 2009 un altre dels moments àlgids i inesborrables de la història recent del Barça. Em trobava jo aquell dia al bar del meu amic Ferro, a Tavernes de la Valldigna, i puc assegurar que aquell gol contra el Chelsea, també en l’últim minut i aconseguit per un altre jugador baixotet, fou una catarsi col·lectiva on les abraçades, els besos i els crits eufòrics sorgiren de l’ànima més profunda de cada un dels presents, que n'èrem molts, certament. I al remat, aquell any, el Barça tornà a guanyar una altra copa d’Europa. La tercera.

Tot ho recorde ara, tot just després de viure un altre gol històric i en l’últim minut, tot just després de tornar a emocionar-me amb un Barça destinat al romanticisme crònic. 6-1. Tres gols seguits en els últims cinc minuts. Neymar i, sobretot, Sergi Roberto, un jugador de la pedrera. Perquè remuntades així, tan agòniques i tan tenses, només estan a l’abast d’un club que, definitivament, és més que un club. Som i serem, en definitiva. Un tercer miracle. El miracle! L’heroïcitat. I de nou, els comentaris afònics del mestre Puyal, i els records tendres del meu passat com a culer fidel. I Cruyff, el gran creador, el mite. I també tota la resta de coses que malgrat els daltabaixos emocionals que comporta ser del Barça, confirmen que la sisena copa d’Europa ja és més a prop. I aleshores, aquells que tant lladren perquè no és el Madrid qui protagonitza aquestes gestes hauran de callar. I menjar-s'ho. I tot.

http://www.weloba.cat/audio-la-narracio-de-puyal-del-6-1-deu-es-blaugrana

CONFESSIONS D'UN CULER DEFECTUÓS, Sergi Pàmies (ed. Empúries)

Un llibre que es llig a soles, sí. Tan senzill com això, i tan difícil al mateix temps. A més, un llibre sobre el Barça, o més prompte sobre un culer defectuós que es diu Sergi Pàmies i amb qui m’identifique plenament. Perquè en efecte, jo també sóc del Barça, i de Cruyff, i de Laporta, i de Qatar Foundation si és necessari. Bé, això no. Diguem que sóc del Barça i prou, no sé si defectuós per la meua condició de valencià, però del Barça. Equació perfecta. Un llibre escrit per un autor la fluïdesa narrativa del qual m’ha enganxat des del primer moment, un llibre, no obstant això, que té un defecte: és molt curt. A penes 165 pàgines que es lligen en un bufit i que et deixen amb ganes de més, de més anècdotes curioses, de més ironia i esperit crític, i de més literatura, això per descomptat. Salvant les distàncies, m’ha recordat aquell altre títol també molt recomanable que es diu Febre a les graderies i que fou escrit per Nick Hornby, seguidor entusiasta de l’Arsenal i de les bones històries associades a l’equip anglés, amb tots els seus ídols, els seus mites i els seus partits històrics. Després de llegir aquest Confessions d’un culer defectuós, d’altra banda, queda clar, per si no ho estava ja, que el guru del barcelonisme és i serà per sempre Johan Cruyff, sens dubte l’eix al voltant del qual s’entén la història d’un club que, definitivament, està destinat a ser més que un club, tant per a bé com per mal. Laberint de reflexions que preparen el bon aficionat per al que pot arribar anys a venir amb l’esclat de la globalització futbolística i la política de rendibilitat comercial. Tot un repte per al Barça, que fet i fet, és el resultat d’una estranya conjunció entre romanticisme arcaic i màquina de consum imparable. Encara avui. I els aficionats ho saben, ho sabem. Els aficionats s’ho empassen tot, ja que d’un temps ençà, millor dit, des de Cruyff ençà, l’equip ja no és aquell amb mentalitat derrotista, sinó aquell que guanya i construeix un relat que és propi i de ningú més. I que continue sent així...

VALENCIANS EN EL BARÇA. Paco Alcácer.

Valencians, el que es diu valencians, al Barça no hi ha hagut molts, almenys en els darrers trenta anys, més o menys des de Cruyff ençà. Ben mirat, l’últim que hi va destacar fou el que avui és director esportiu de l’entitat barcelonista, Robert Fernàndez, que era, és, de Betxí (la Plana Baixa) i que va jugar quatre temporades abans de l’esclat definitiu de l’anomenat dream team. Des de llavors, poca cosa, molt poca cosa. Si de cas, Guillermo Amor, que era de Benidorm, però que no sé fins a quin punt tenia consciencia de pertànyer al territori lingüístic que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Anteriorment, hi havia hagut el cas de Pitxi Alonso, davanter exquisit de Benicarló (Baix Maestrat) que després de la seua època com a jugador (1982-1986), va retransmetre durant molts anys, i amb gran professionalitat, els partits del Barça per la TV3. Llevat d’aquests exemples, tanmateix, el desert. València, el País Valencià, en general, mai no ha comptat molt per a la veïna Catalunya, i el futbol, per a què enganyar-se, tampoc no n’ha estat una excepció. És per això mateix que amb la recent incorporació de Paco Alcácer (Torrent, l’Horta) a l'equip blaugrana, arriba una nova oportunitat de tombar aquesta  barrera invisible entre veïns que molts no hem acabat d’entendre mai. Perquè és cert que Alcácer serà el suplent dels titulars, Messi, Suárez i companyia; que ho té molt complicat i que, potser, l’experiència acabarà resultant un trampolí per a viatjar, en temporades següents, cap a altres lligues. Però al marge d’aquestes circumstàncies difícils però acceptades pel jugador, també hi ha altres debats. En primer lloc, el romàntic i propi d’aquest blog, això és, un valencià en el Barça, amb tot el que això comporta pel que fa a l’enfortiment de la identitat i els lligams compartits, que a mi, particularment, m’apassionen, i molt. En segon lloc, un de més preocupant: la defenestració total d’un club històric com el València CF, on els jugadors emblemàtics i amb una càrrega sentimental més forta per als aficionats, se’n van sense pensar-s’ho a penes veuen un poc de llum. I per últim, un tema de reflexió personal però que, ara, precisament, m’ha vingut al cap de bell nou, un tema que ja fa anys que em pregunte i que pose sobre la taula ara que el millor jugador valencià residirà en el club símbol de Catalunya per excel·lència. El següent: per què els jugadors valencians no juguen en la selecció nacional catalana? No deu ser fàcil per a un valencià, sens dubte, però hi ha exemples, alguns molt propers. Sense anar més lluny, la selecció d’Euskadi, on juguen navarresos i també futbolistes procedents de l’Iparralde. És evident, per això, que amb Alcácer en el Barça, algú podria oferir tal possibilitat. Alguns, de fet, se n’alegraríem molt, més encara considerant la postissa selecció valenciana i també l’actual situació del València CF, sense jugadors de la casa més enllà de Gaià, que se n’anirà de Mestalla també només tinga una bona oferta. Aviats estem! Bon vent i barca nova, doncs, Paco Alcácer. I que siga per molts anys, tot per continuar escrivint la trajectòria i els triomfs dels valencians en el millor club del món, el Barça. Malgrat que això pese a molts.

Cruyff

Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues: una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón. L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.

MARE MEUA, EL VALÈNCIA!

Em sap greu, de veres que em sap greu. Fa uns anys pensava que la situació s’arreglaria amb una mena de catarsi col·lectiva, amb el València a segona divisió un parell de temporades i amb temps per a pensar projectes col·lectius, de futur, construint el club des de la base, amb jugadors de la casa, valencians... Però ara ja no, el problema no és esportiu, sinó social, un merder en tota regla que porta totes les traces d’acabar malament. I quan dic malament, dic molt malament. En una altra època, un 7-0 contra el Barça haguera significat un terrabastall en la competició diària, un resultat difícil de digerir però limitat únicament a la parcel·la esportiva, això és un canvi d’entrenador, unes setmanes complicades i a marxar. Però avui no, no es tracta només d’una pallissa, o de la destitució de l’entrenador; el problema és molt més greu i va molt més enllà. El problema afecta tota l’estructura social del club i, evidentment, la part econòmica, amb deutes astronòmics, obres irresoltes i requalificacions de dubtosa honestedat. Es podrien establir molts paral·lelismes entre el València i els camins foscos que la política d’aquestes terres ha seguit durant els darrers vint anys. Per això escric aquest text, no com a aficionat, que no ho sóc, sinó com a valencià. Tanmateix, les equivalències són fàcils de resumir: un absolut desastre. Ara, i més val que alguns vagen assumint-ho ja, hi ha un futur molt negre damunt de la taula del València C.F: la dissolució, així de clar. Per a miracles, els de Sant Vicent! I quan l’amo de Singapur decidisca que el joguet comprat fa uns mesos s’ha quedat sense piles, doncs ja se sap, al pou, allà on cauen tots els fracassats. I aleshores no res tindrà sentit. De fet, ja no el té, ni els crits indignats de l’afició, ni la reclamació de fixatges cars. En un futur no estaran Rita o Camps per a dir ‘açò ho pague jo’, ni hi haurà cap altra solució més enllà d’obeir al qui posa els préstecs, que és un senyor que no parla valencià, ni castellà, sinó simplement la llengua dels negocis... Com que es tracta del València i la seua afició, potser encara hi haurà algú que quan veja el taüt es pense que és per a omplir-lo de flors!!! Però el futur està més que dibuixat. Com ha pogut passar? es preguntaran els més innocents el dia del soterrar. Doncs això. Hipocresia total, genuflexió pura i dura. Mare meua, el València!

PD: De mentre l'equip continua perdent. Ahir mateix. Betis 1, València 0. 

SÓN "ASQUEROSOS"

La cara d'aquest personatge ho diu tot

Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari:

http://latdp.cat/article/audio-puyal-defensa-que-els-valencians-tinguin-un-sistema-de-comunicacions-en-la-llengua-propia/ 

"Aquí huele mal, huele a catalán"

Ens ho vam passar d'allò més bé

Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.

Messi és pare

Realment, que un fenomen com Messi porte el nom del seu fill gravat a les botes amb què es disposa a jugar un simple partit de futbol no deuria ser notícia, però que les porte a l’endemà d’haver sigut pare de la criatura, a banda de ser notícia, és també un episodi lamentable i, malauradament, molt definitori de la deriva ensopidora a la qual el futbol condueix al personal. En un moment en què l’educació dels infants o, si més no, la criança en general, està en boca de tots aquells que pretenen destruir-la en benefici dels de sempre, no deixa de ser patètic que un jugador de futbol, per a més inri el millor del món, tinga un gest tan artificial i tan exageradament ignorant. I això no és tot. Pitjor encara és que ens el venguen com una acció tendra i de conte de fades, com si aquells que no felicitem a Messi per la seua recent paternitat fórem alienígenes o contraris a l’ídol del moment. Sense ànim de voler donar lliçons a ningú, és clar que alguns no ens engolim tot el que procedeix del Barça pel simple fet de ser-ne seguidors. Perquè, tot plegat, hi ha una frontera molt clara entre la imbecil·litat i la realitat que viu la immensa majoria de la gent. Discutible manera de començar el preciós camí de la paternitat, en definitiva. Messi jugant a la piloteta i la dona i el fill en l’hospital... Sens dubte, un exemple que crearà escola en les futures generacions, per desgràcia per a tots.

Fotografia de Pere Puntí. El Mundo Deportivo

Barça on tour

Encara amb la ressaca derivada de l’excel·lent viatge realitzat a Barcelona amb motiu del partit entre el Barça i el Sevilla, em desperte diumenge i bon dia amb l’agradable sorpresa que Canal 9 està oferint en directe la final individual d’escala i corda entre Àlvaro i Soro III, sens dubte una gran partida que conclou amb un sac de dubtes fins ara desconeguts pels aficionats al trinquet: Soro de Massamagrell (L’Horta) perd per un sol joc després de dues hores de partida (60-55), però tot plegat confirma que a hores d’ara és l’alternativa al regnat totpoderós d’Àlvaro de Faura (Camp de Morvedre), de 37 anys i amb tot fet en aquest món envellit de la pilota valenciana. Tanmateix, jo continue pensant en el conjunt d’experiències viscudes el dia anterior, quan m’he embarcat cap a Barcelona disposat a passar una jornada de futbol amb el meu compare i company de batalles Ferro de Tavernes, un culè aguerrit com pocs en aquest país, agitat i popular, un bon representant del selecte grup d’aficionats barcelonistes denominat Ungles en el baló. I tants que hi hagueren com ell! De bones a primeres me n’adone que la jornada serà grandiosa, un trajecte distés entre gent del poble que registra tantes anècdotes com es vulguen recordar: dinem en el Moncho’s Bar, un buffet lliure magnífic on un no rebenta perquè no vol. Espectacular. Ja de vesprada passegem pel voltants del Camp Nou i, tot seguit, ens endinsem a les botigues; se’ns encomana, de fet, el fervor consumista que ronda per l’ambient, tots amb les seues bufandes, samarretes i mantingalades publicitàries de diversa gràcia i condició. Parem també en diferents bars abans d’entrar al camp i finalment assistim a un partit més o menys divertit que el Barça no resol ni de penal en l’últim minut. També té collons la cosa: O-O. Per a cagar-se en tot, certament. El viatge de tornada es converteix en una demostració de la paraula del rude conductor: pixeu abans de pujar perquè no pararé fins que arribem. I així és. No para. El nostre destí és Alginet (La Ribera), seu de la penya barcelonista que ha organitzat l’expedició. I durant les quatre hores que dura el trajecte emergeix un personatge popular conegut per Blai, Blai de l’univers, que ni tan sols ha entrat al camp hores abans perquè ell ha anat a Barcelona a disfrutar, com així fan els autèntics i irreductibles valencians. Fins a una altra ocasió, diguem en baixar de l’autobús. Perquè així fa goig viatjar, perquè queda clar que hi tornarem. I això és tot, estimats amics. Gràcies Barça, gràcies Ungles.

Aplegapilotes

Amb tants partits del segle ensopint les nostres ja de per si ensopides ments, no podia deixar de comentar en aquest espai certs costums del futbol que s’han vist modificats des que les televisions i el merchadising publicitari s’hi han imposat de manera definitiva. Un d’ells, per exemple, és la figura de l’aplegapilotes, antany tan poc valorada i avui convenientment distribuïda per tot arreu de qualsevol camp, sempre a l’aguait per si els seus representants han de tornar un baló dels molts que tenen preparats. Un exemple d’efectivitat el seu. De vegades, fins i tot, contraproduent. Són capaços de retornar dos balons alhora: el que s’havia extraviat i el que tenien preparat; de tal manera que el joc s’ha de parar i es perd encara més temps. Patètic. Si més no exemplar de l’evolució del futbol com a espectacle. Abans, a tot estirar, els aplegapilotes es feien famosos anys a venir, com el cas de Guardiola. I encara que l’estampa també era molt mediocre, tant l’aficionat com el jugador, es passaven minuts i minuts esperant que la graderia tornara l’esfèric. Realitat? Segurament sí. En qualsevol cas, impensable en aquests temps de jugadors vedette i entrenadors estrella. En el cas del Madrid, és clar.

Qatar i Barça

Ho pensava ja fa un temps, just quan el Barça incorporà la marca UNICEF a una samarreta fins aleshores neta i lliure d’impureses: si fa no fa s’obria la porta a futurs patrocinadors no precisament relacionats amb el suposat esperit social i humanitari de l’esfera blaugrana. Ara, Qatar Foundation, o com collons es diga, és l’elegida, una marca funesta i extremadament fosca que de bon tros, ja ho crec que sí, supera l’aventura macroeconòmica, publicitària i petrolífera d’un altre club considerat històric, l’Athletic de Bilbao. La notícia és terrible, una operació milionària amb la qual el Barça es convertirà en difusor i principal ambaixador de causes de dubtosa i indecent credibilitat. És indignant. I molt poc honest per a un club que diu ser més que un club. En un magnífic article publicat en EL PAIS el darrer dijous 16, Maruja Torres apunta que l’emir de Qatar ha fet alguns gestos de considerable importància, la fundació de la televisió Al Jazeera per exemple; però que també és el cap d’un règim autoritari i misogin, molt misogin; tant que fins i tot acomiada presentadores per negar-se a portar el vel. Pueden bañarlas en oro, diu, pero es oro de jaulas, remata contundent. No cal dir res més. O sí, que collons, l’article està encapçalat per un títol còmic a la vegada que extraordinari: Qatarí, que te vi. Barça o mort? No companys, no; millor un altre lema: hipocresia o mort!

Ací qui no corre, vola. El Bilbao, altre que tal!

Les taronges de Mestalla

Ara que estem plenament immersos en la temporada futbolística i també en la temporada recol·lectora de cítrics m’ha vingut a la ment un costum en vies d’extinció que està molt relacionat amb la decadència de l’agricultura valenciana i també, per què no dir-ho, amb la moda absurda de prohibir per prohibir que tenen alguns clubs de futbol. Em referisc al fet de portar taronges a un estadi, concretament al Mestalla, camp del València; i també per extensió als estadis del Llevant i del Vila-real. Un fet gravíssim, segons pareix, des que temps era temps, una part molt visceral del personal va decidir llançar-les violentament contra l’àrbitre i els jugadors de l’equip rival com a mesura de protesta. Error: l’únic que es va aconseguir de veritat fou que un jugador del València que li deien Mendieta en trepitjara una i s’esvarara quan anava enfilat cap a la porteria contrària. Les coses com siguen. Tanmateix, les taronges foren vetades. I què fer doncs amb les bresquilles, i les pomes, i les peres. Què? Res de res, pols en remolí. Amb la prohibició, s’aconseguia que les taronges foren qualificades com una arma contundent que fins i tot podia costar el tancament del camp per una o diverses jornades. I s’aconseguia també que l’afició més sana i arrelada a les entranyes del poble, les hi portara de manera clandestina, amb tot el que tal fet comportava: paulatinament, van anar desapareixent dels estadis valencians i la veritat és que ja no se’n parla gaire de les “desgràcies” ocasionades per tan daurada fruita. Potser és perquè ara se n’estilen altres, de fruites. No sé, els kiwis estan molt de moda i els mangos també. I que no dir-ne dels alvocats!! En açò de les modes, ja se sap, els valencians som molt eficaços i també molt aplicats: arròs i tartana, casaca a la moda, deien abans. I que rode la bola a la valenciana... Curiosament, la samarreta preferida per l’afició del València Club de Futbol és la taronja, i també l'estadi es vesteix d'aquest color els dies de partit gran. Quines coses!

El món és un mocador

Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent.

Clockwork Orange

D’entre totes les frases concloents i lapidàries que s’han dit sobre el mundial, i mira que se n’han dit, la que més m’ha cridat l’atenció ha estat aquesta: el futbol li deu un mundial a Holanda. I potser és veritat: Ajax, Feyennord, PSV, la taronja mecànica, mundials del 74 i del 78, Neskens, Johan Cruyff,... Clar que la frase en qüestió fou pronunciada abans que la selecció espanyola es classificara per a la final, amb tot el que això suposa. Els locutors que la digueren, ni més ni menys que els nostres estimats amics de Cuatro, ja se’n deuen haver oblidat i si per alguna d’aquelles se’n recorden de segur que s’han autoflagel·lat i dirigit a déu, que segons ells és espanyol, per ser redimits de tal pecat blasfemador. Desitjar que guanye Holanda, quasi res porta el diari!! Quin tall d’irresponsables, ells, Cuatro, el canal del voler i no poder, l’eterna promesa de la televisió. Una pena, en definitiva, una vertadera llàstima que aquesta gent i Telecinco estiguen fent tot el possible perquè una part de la població dubte i alhora espere el merescut triomf d’Espanya en la final del mundial com un suplici i un calvari d’extraordinàries dimensions. El que ens espera... Històric? Sí, segurament. Però també fou històrica la visita del Papa a València. I no és per a estar-ne orgullós.

Pantalla negra

Per no crear més mala sang en un assumpte del qual cal fugir com de les brases, intentaré ser concís i directe: aquest és l’últim episodi que dedique a la gentola que administra l’ensopiment televisiu dels valencians, segurament el darrer que publique sota l’etiqueta d’antivalencians; un comiat, un silenci crònic en benefici d’aquest costumari i la salut mental del secretari que el gestiona. Perquè no pot ser. Açò no és bo, quanta mediocritat, quina insalubritat social, porca misèria lingüística i cultural, ferum política, tot! Canal 9 causa urticària, malbarata recursos, pot provocar allò que en diuen sensació de patetisme i ridícul perllongat; i és vulgar, extremadament vulgar, tant que fins i tot és capaç de requerir una ordre notarial per desconnectar la TV3 i impedir que alguns valencians ben patidors es lamenten de l’amarga derrota del seu club de referència, el Barça i ningú més. Pantalla negra. I a partir d’ací a sentir bogeries i bestieses per part d’uns locutors estrafolaris que ni tan sols parlen com cal, ni en valencià per descomptat, ni en castellà, Carboni véte ya! Canal 9 és un complex, sí; però d’inferioritat. Un gran espai per a productes de dubtosa professionalitat, un todo vale, nada sobra. Un merder que embruta i contamina. Capaç de tot i més encara: de fer bones les metàfores de l’enyorat Paco Nadal, "la pilota ha fet un ciri" o "el porter ix a per figues". Una estafa impertorbable que, de tant en tant, ens fa endurir-nos, i de vegades enfosquir-nos, tot per ser qui som i per vindre d’on venim. I encara ens passa poc. Res d’adéus ni de records. Canal 9, boicot total.

Les emissions de TV3 al País Valencià mentre es jugava el Barça-Inter foren nítides i francament clarividents

Mut i a la gàbia

Sens dubte, la púrria de vedettes, agents mediàtics i periodistes de pacotilla que conformen la galàxia patriòtica i futbolística del Reial Madrid s’ho deuria fer mirar seriosament. O no. Ben remullat, no deixa de ser un espectacle comprovar com de la nit al dia, en una simple eliminatòria, se’ls hi cau tot el circ muntat al voltant d’un equip nascut per demostrar l’exemple del que no s’ha de ser. Un magnífic colp simbòlic que s’engrandeix quan s’hi contempla el somriure hieràtic de donya Esperanza i Florentino o els plors de lord Cristiano. Tres Gutis per la Champions, doncs: hip, hip, hip: Guti!! Ells s’ho mengen. Ja ho tenen bé, ja.

Microrelats futbolístics

Em ve a la memòria el dia que el Barça de Cruyff guanyà la copa d’Europa a Wembley. Vestia samarreta taronja. L’altre dia, el Barça de Guardiola va guanyar la copa Intercontinental. Vestia de rosa. Passats gairebé vint anys entre una victòria i una altra, l’estratègia publicitària no ha variat: els dos trofeus els van rebre de blaugrana. Lamentable manera de salvaguardar la tradició. Els dos equips que van jugar les finals, Sampdoria i Estudiantes, vestien de blanc.
http://www.youtube.com/watch?v=jRp_V7Ck12s