dimecres, 20 d’abril del 2022

Ponxo sense ponxo

Trobe que tots els parcs temàtics, tots sense excepció, al marge del món que simbolitzen i de les atraccions que presenten, haurien de tenir una botiga de regals i souvenirs a l’altura de les circumstàncies. Una botiga com Deu mana, vaja! O el que és el mateix. Una botiga on poder gastar alegrement els cacaus amb allò que el proïsme, o en tot cas un individu com jo, té idealitzat des de fa temps i durant el que li resta de vida. Per això mateix, la principal crítica que faig al conegut popularment com el Mini Hollywood d’Almeria és aquesta, que la botiga és molt fluixa, patètica si més no, i que és evident que no saben, o més aviat, no tenen ganes d’aprofitar la tirada. I és que, al remat, no soc l’únic que pregunta per la peça de roba estrella que tots volen adquirir en plena temporada alta del parc: el ponxo. I no un ponxo qualsevol, és clar, sinó el ponxo icònic amb el qual tots els fans dels spaghetti western hem admirat —i admirem!— Clint Eastwood. Però no, pel que es veu, aquesta és la pregunta del milió. «Venderíamos un montón», em diu, per això, l’encarregada de la botiga, cosa que li afegeix encara més incomprensió a la situació. Perquè no s’entén, no, de cap de les maneres. Una mancança certament lamentable en uns temps de consumisme voraç en què la mitomania s’obri pas gràcies als objectes englobats en una etiqueta molt ben parida des del punt de vista comercial: retrovintage. Però no a Almeria. No. Almeria és un desert. Un desert on el capitalisme ha penetrat tan sols en forma d’hivernacles que s’estenen de manera proporcional a l’explotació laboral que els defineix, en cap cas en forma de ponxos pretèrits destinats a romàntics idealistes com jo. Una llàstima. Perquè, pel que fa a la resta, doncs tot molt bé. El parc s’aguanta a soles, vull dir, s’aguanta al marge de les actuacions manifestament millorables dels actors que les interpreten. I tan sols pels decorats, ja paga la pena de pagar-hi l’entrada. A més, sempre ens quedarà la alpujarra, o en tot cas, la capital, la ciutat d’Almeria, amb aquest toc andalús tan autèntic i alhora tan atractiu, extraordinàriament gentil. El tapeo i la Virgen del Carmen, quina gran estratègia!, extensible a tot un territori enclavat entre muntanyes d’escassa vegetació, on la magnanimitat dels turons més alts amaga, sovint, la immensitat de la mar i d’aquest parc natural impressionant que rep el nom de Cabo de Gata. I un que es perd entre atzavares, baladrers, dunes i platges d’arena negra i fina on el temps s’atura i la pasqua pren forma entremig de nits coronades per una lluna que no és una lluna qualsevol, no, és la superlluna del mes d’abril, la luna lunera cascabelera...

 

diumenge, 3 d’abril del 2022

Diego d'Onda, nova promesa del trinquet

Certament, em feia molta il·lusió de veure jugar aquesta nova realitat del trinquet que s’anomena Diego i que amb divuit anys ja despunta entre les bones gents de la pilota i entre els més grans jugadors de l’especialitat de l’alt. Certament. La seua arribada, de fet, és més que benvinguda. I no tan sols per les maneres que atresora, un bot de braç cosit i realment elegant, sinó perquè sempre és d’agrair l’aparició de nous pilotaris en les lloses d’uns trinquets per desgràcia massa acostumats a la presència continuada dels mateixos jugadors. Sempre els mateixos. Sovint, pilotaires de llarga trajectòria, experimentats i forjats en mil partides, amics tots tan dins com fora de la canxa. I a més a més, ben coneguts per una parròquia soferta que, per norma, coneix a bastament els seus colps, les seues manies i, fins i tot, el seu estat d’ànim. El dia a dia. L’equilibri més o menys endogàmic dels trinquets s’altera, tanmateix, quan apareix una nova promesa. I, en conseqüència, l’ambient per l’escala i les galeries difereix de la tònica habitual fins al punt que el que ahir era una partida rutinària, de sobte deriva en una novetat absoluta que fixa les mirades de tots els aficionats i tots els nouvinguts a l’esport per excel·lència d’aquestes latituds, tots pendents de les maneres i el rendiment d’un xiquet del qual ningú vol perdre’s ni un detall, ni un, que per alguna cosa és el xiquet. El xiquet d’Onda, per a més inri, procedent del cor de la Plana de Castelló, circumstància que resulta, d’altra banda, una satisfacció afegida a la seua presència rutilant pels cartells del present. Perquè la novetat, en aquest sentit, és doble, no debades la Plana és una comarca òrfena de pilota d’alt nivell des que es retirà aquell artesà del rebot anomenat Mezquita de Vila-real. I d’això ja fa uns quants anys. Uns quants. Cosa que, ara, ja no es pot dir. Ja no. Amb Diego es trenca, per fi, una trajectòria potser massa llarga sense pilotaires castellonencs. I no vull dir que no hi haguera, que no és el cas, heus ací l’exemple de Pablo de Borriol, però la bona qüestió és que aquesta vegada sembla que vaja de bo. De veres que sí. De bo. I això és molt satisfactori, alhora que molt bonic, ja que com deia Llorenç Millo al seu magnífic Joc de pilota (ed. 3i4) «no hi ha cap satisfacció més gran per a un aficionat que la d’ensopegar amb un nou jugador de pilota. El goig d’un astrònom quan troba una nova estrella no és res comparat amb el plaer que experimenta un bon aficionat que, entre els xics que comencen, sap descobrir el futur as de l’esport». Així que de moment, aquest xiquet de rostre penetrant i mirada acusadament juvenil, descarat i innocent com han de ser els joves, ja ha superat la prova de foc de debutar com a rest a la catedral de la pilota, al trinquet de Pelayo de València. I, de moment, a més a més, ja ha guanyat dos clàssics de l’escala i corda professional: Soro III i Marc de Montserrat. Resultat idèntic en les dues partides. 60-50. Tanmateix, no és això el que més importa. No. Allò transcendent, al cap i a la fi, allò que alegra i anima el trinquet per damunt de qualsevol altra disquisició és el fet en si de la seua presència, si més no la certificació que Diego és d’avui i que, de bell nou, es confirma aquella sentència segons la qual la pilota és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Atents, per tant. La saba nova circula pels trinquets. I això sempre és una gran notícia.

Diego, de rest, va fer trio amb 
Fèlix de Dénia i Bueno de Meliana