dimarts, 4 de febrer del 2020

Febrer


Potser sí, potser el tema és a bastament conegut, però no per això s’ha de menysprear, perquè fet i fet és molt literari i es manifesta arreu del món, de vegades en forma de ficció cinematogràfica, de vegades, com és el cas, incorporant-lo a la saviesa popular de les terres mediterrànies. Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora, mig hivern fora. Un refrany entre molts, per això. Un refrany que se sol sentir quan el calendari marca el dia 2 de febrer i quan els bioritmes humans i naturals comencen a adaptar-se als joiosos dies primaverals que arribaran en breu. Del fred a la calor. De les branques pelades a les branques florides. Dels arrossars inundats als arrossars fanguejats i sembrats. Amb més o menys intensitat. Sempre amb aquell no sé què capaç de fer pensar a qualsevol que l’hivern ja s’ha acabat i que els daltabaixos del fred i les pluges torrencials decauran, per fi, per a més glòria del proïsme. La roda del temps, si més no. La primavera és a tocar... I així un any, i un altre, i un altre. En fi. Una vegada, en ple mes de febrer, em preguntaren quin superpoder m’agradaria tenir. I sense pestanyejar, com si el meu subconscient fora un rellotge biològic, vaig respondre allò tan tòpic de poder controlar el temps i de predir què em passaria. I de somiar despert, en definitiva, com els romàntics, que és del que es tracta al cap i a la fi. Crec, en aquest sentit, que hauré vist més de vint vegades la pel·lícula Atrapat en el temps, on un genial Bill Murray viu literalment atrapat en el mateix dia, en el Groundhog day. Tot fins que decideix aprofitar l’ocasió i fer realitat els seus
desitjos més impensats, des d’enamorar-se i aprendre a tocar el piano fins a suïcidar-se de les maneres més variades. A mi, tanmateix, em sobra amb escriure cada dia un poquet millor, o amb fer un viatge al lloc més remot del món, o amb continuar bregant amb les dificultats de la vida, o amb perllongar la felicitat, que tampoc és poca cosa, certament. Així que com a febrer el sol ja baixa per la carretera i, en conseqüència, el dia allarga cada vegada més, em tocarà reflexionar sobre totes aquestes qüestions. Perquè febrer no és un mes qualsevol, almenys per a mi. És el mes, sobretot, en què faig anys, i això ja és suficient. Un 4 de febrer. Aquari. Com l'enyorat Ovidi Montllor, a més a més, tot un honor...

Secretari

La meva foto
Sagunt, País Valencià
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.