diumenge, 22 de maig de 2022
Subsconcient
diumenge, 1 de maig de 2022
Castelló, flaire melancòlica
dimecres, 20 d’abril de 2022
Ponxo sense ponxo
diumenge, 3 d’abril de 2022
Diego d'Onda, nova promesa del trinquet
Certament, em feia molta il·lusió de veure jugar aquesta nova realitat del trinquet que s’anomena Diego i que amb divuit anys ja despunta entre les bones gents de la pilota i entre els més grans jugadors de l’especialitat de l’alt. Certament. La seua arribada, de fet, és més que benvinguda. I no tan sols per les maneres que atresora, un bot de braç cosit i realment elegant, sinó perquè sempre és d’agrair l’aparició de nous pilotaris en les lloses d’uns trinquets per desgràcia massa acostumats a la presència continuada dels mateixos jugadors. Sempre els mateixos. Sovint, pilotaires de llarga trajectòria, experimentats i forjats en mil partides, amics tots tan dins com fora de la canxa. I a més a més, ben coneguts per una parròquia soferta que, per norma, coneix a bastament els seus colps, les seues manies i, fins i tot, el seu estat d’ànim. El dia a dia. L’equilibri més o menys endogàmic dels trinquets s’altera, tanmateix, quan apareix una nova promesa. I, en conseqüència, l’ambient per l’escala i les galeries difereix de la tònica habitual fins al punt que el que ahir era una partida rutinària, de sobte deriva en una novetat absoluta que fixa les mirades de tots els aficionats i tots els nouvinguts a l’esport per excel·lència d’aquestes latituds, tots pendents de les maneres i el rendiment d’un xiquet del qual ningú vol perdre’s ni un detall, ni un, que per alguna cosa és el xiquet. El xiquet d’Onda, per a més inri, procedent del cor de la Plana de Castelló, circumstància que resulta, d’altra banda, una satisfacció afegida a la seua presència rutilant pels cartells del present. Perquè la novetat, en aquest sentit, és doble, no debades la Plana és una comarca òrfena de pilota d’alt nivell des que es retirà aquell artesà del rebot anomenat Mezquita de Vila-real. I d’això ja fa uns quants anys. Uns quants. Cosa que, ara, ja no es pot dir. Ja no. Amb Diego es trenca, per fi, una trajectòria potser massa llarga sense pilotaires castellonencs. I no vull dir que no hi haguera, que no és el cas, heus ací l’exemple de Pablo de Borriol, però la bona qüestió és que aquesta vegada sembla que vaja de bo. De veres que sí. De bo. I això és molt satisfactori, alhora que molt bonic, ja que com deia Llorenç Millo al seu magnífic Joc de pilota (ed. 3i4) «no hi ha cap satisfacció més gran per a un aficionat que la d’ensopegar amb un nou jugador de pilota. El goig d’un astrònom quan troba una nova estrella no és res comparat amb el plaer que experimenta un bon aficionat que, entre els xics que comencen, sap descobrir el futur as de l’esport». Així que de moment, aquest xiquet de rostre penetrant i mirada acusadament juvenil, descarat i innocent com han de ser els joves, ja ha superat la prova de foc de debutar com a rest a la catedral de la pilota, al trinquet de Pelayo de València. I, de moment, a més a més, ja ha guanyat dos clàssics de l’escala i corda professional: Soro III i Marc de Montserrat. Resultat idèntic en les dues partides. 60-50. Tanmateix, no és això el que més importa. No. Allò transcendent, al cap i a la fi, allò que alegra i anima el trinquet per damunt de qualsevol altra disquisició és el fet en si de la seua presència, si més no la certificació que Diego és d’avui i que, de bell nou, es confirma aquella sentència segons la qual la pilota és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Atents, per tant. La saba nova circula pels trinquets. I això sempre és una gran notícia.
![]() |
Diego, de rest, va fer trio amb Fèlix de Dénia i Bueno de Meliana |
diumenge, 27 de març de 2022
Premsa en paper
No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...
dimecres, 23 de març de 2022
EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions
dissabte, 19 de març de 2022
Coets