À punt de què?

És l’obvietat major del regne, però per desgràcia cal recordar-la atesa la ignorància generalitzada i la mala llet de l’actual personal gestor. Si À Punt te raó d’existir, és per la llengua. Pel valencià. I tota maniobra en sentit contrari manca de credibilitat. En conseqüència, tots aquells que s’afanen a introduir-hi la llengua de Cervantes sota pretextos infames com l’audiència i no sé quines altres excuses i fal·làcies, només actuen inspirats per una idea, per una i només una: la seua desaparició, la desaparició de l’ens, vull dir. Enemics declarats del fet que aquest país tinga una mínima personalitat audiovisual o una digna possibilitat de sobreviure entre la incompetència i el feixisme recalcitrants. És així. I mira que sovint defuig aquesta oratòria: és així; però és que la croada és tan evident, tan descaradament reaccionària i tan manifestament fastigosa, que, en fi, de què serveix ara per ara, utilitzar un llenguatge submís o políticament correcte: de res. Enemics són i enemics seran. I ho són perquè actuen amb arrogància, perquè utilitzen l’engany com a forma de vida, i perquè es mostren al públic amb discursos perversos i lamentables que qualsevol poble mínimament espavilat hauria d’aprofitar, de seguida, al seu favor. Un autèntic insult a la intel·ligència. Pur i dur. Això és el que és. Perquè no, no són els bous, ni tampoc els programes folklòrics, ni en general els continguts innocents, no!; el vertader problema de tot plegat és la llengua que els actuals responsables del canal valencià per antonomàsia no volen utilitzar, o que rebutgen i combaten sense ambages. Gentola. À punt de res. Còmodament instal·lats en poltrones i prebendes, manen a pler arrecerats per crucifixos i per majories absolutes, i al capdavall menteixen, menteixen més que alenen, i alenen com a porcs.

Les llums del circ

Per circumstàncies atzaroses del destí, les nits del mes del maig m’han regalat una postal sobtada però difícil d’obviar en aquests temps en què la calma és un bé tan preat com escàs. Les llums del circ a la llunyania són capaces d’encomanar una pau profunda en les hores d’un crepuscle primaveral que sotja la nit mentre els gats vagaregen i miolen excitats entre les llambordes i els solars de la denominada vila, l’antiga vila en forma d’illa i de reminiscència medieval. El silenci s’apodera, doncs, del somiador mentre els tendals enormes blancs i blaus del circ claregen la foscor a redós del gran riu que travessa la planura riberenca. És el Xúquer, que fa ressonar el curs fluvial i s’endinsa vers la mar. I un servidor, que seu amb l’esguard fix en la carena diluïda amatent a l’espectacle i l’harmonia tan efímera i romàntica, resistent als embats de la modernitat. Temperatures que conviden a fruir d'un plaer en extinció, refugi d’esperances. Tot i res. El jorn s’aquieta a mesura que els estels cerquen els badalls dels nòmades i guien els cons que em retrotrauen una infantesa perduda, però desvetllada i feliç. Aquell passat de trapezis i animals ja censurats, antídots en essència de l’avorriment infantil tan delerós de lletres i futur. La crisalide del present. I no, no és un miracle, sinó una estampa onírica entre els dies adotzenats d’aquest avui, que guaita el que vindrà entre batalles i derrotes. Perquè jo soc aquell que pensa i que repensa la barreja de belleses i fracassos que a les clares embriaga de progrés el gran atzur i a les fosques obri les portes del candor i del deler. Tot com les flors de primavera i unes llums de circ inabastables però farcides de son i de records, de son i de records, de son i de records...

Apagada

Se’n va la llum i el món s’atura. I com en temps de pandèmia, la inspiració em ve a visitar amb la diferència que ara no és una pantalla en blanc el que m’esguarda i m’esperona, sinó un paper, un simple paper dels que ja no s’estilen però que s’estilaran de nou temps a venir només esclate la bombolla de la virtualitat i les intel·ligències artificials. Tecnologia pedagògica! Merda pura. Quin goig fabular, de fet, al voltant d’un esclafit definitiu que arribarà, no sé com, però ho farà, més o menys com arriba cada tant el col·lapse de la pirateria immobiliària i la corrupció que se’n deriva. Però bé. Paper i ploma, deia, com tota la vida de déu. O almenys com aquella vida de quan jo era xicotet i m’evadia així de l’avorriment d’unes vesprades tòrrides i tedioses en què no passava res, absolutament res. Perquè això era el més normal, amb llum o sense llum, amb por o sense por. És clar que antany aquestes coses no passaven. O sí, però no amb tanta virulència. I així doncs, les aspiracions dels uns i dels altres es basaven, a grans trets, a passar la vida amb dignitat i sense la necessitat de ser feliç a tothora, s’entén, sense la necessitat de viatjar constantment, o d’esmorzar en algun bar de moda, o de muntar en una bicicleta de titani, o d’anar al gym perquè així ho estipula la moda healthy i també aquestes xarxes socials que infesten d’estímuls i d’imatges estereotipades els nostres cervells. Esclaus dels present. Coaching per tot. I, entretant, una apagada generalitzada de la qual tant me fan els motius o les causes. Ves tu saber. Què importa, en realitat. La nit estelada ja no me la llevarà ningú, malgrat que va durar poc, molt poc. Oh!, benvolgut record d’aquells temps passats allà, a la Lapònia espanyola, temps en què eixia a passejar amb el cel ras per sostre i sota un crepuscle emporprat ja gravat per sempre al meu dedins. Contaminació zero. Sopar? Per a què? Beneïdes cuines de gas trobades a faltar ara en tantes i tantes llars rendides al poder omnipotent de les vitroceràmiques i la Thermomix. O aquells ciris que ara s’han espolsat la pols. O les ràdios a piles capaces d’absorbir les preocupacions banals i les frivolitats perquè, en realitat, no són més que això: frivolitats. I perquè, a més, trobe que la vida deu ser quelcom així com un repte rere un altre en què cal aprofitar, tan sols, els xicotets plaers que ens regalen els somnis. Aigua que raja de la font. Plic-ploc... I, sobretot, tancar els ulls i allunyar-se d’un apocalipsi informatiu i polític tan fastigós que, ja dic, l’únic que compta són els confins d'una llibreta i els batecs que ens fan viure i sobreviure en un món maliciós però incapaç de penetrar en el més profund del nostre cor.

Beti Jai de Madrid

Què en farem. De vegades sent una atracció enorme per reflectir sobre el paper les coses que em somouen, i no puc evitar-ho; fet i fet representa, ja dic, una atracció irresistible, o una necessitat imperiosa de comunicar els meus impulsos, o una obsessió per la literatura que m'assetja; o fins i tot, també, una terrible temptació de reobrir i difondre el que faig per aquest meló de les xarxes socials del qual tant renegue perquè, en fi, n’estic convençut: ni té sabor ni té cap substància més enllà de l’exhibicionisme gratuït. I per a exhibicionisme o autobombo, doncs això, ja tinc aquest blog, el blog del que es veu i no es percep, el meu benvolgut costumari, l’espai que nodreix els meus llibres, i la finestra que avui, sense més preàmbul, em permet descobrir a tot aquell qui m’aprecia el que he visitat recentment, que no és altra cosa que el Beti Jai de Madrid. Perquè què és el Beti Jai, cavallers? Que potser no és èuscar, això? A Madrid? Doncs sí, a la capital del regne, ni més ni menys. Un frontó grandiós, majestuós, el sempre alegre, que se’n diria en català, en ple centre de la Villa y corte, allí plantat, recuperat per al gaudi dels qui mai s’ho creurien, però que sí, ja ho poden fer, perquè els miracles existeixen. I allí aflora, allí mateix, símbol de la pilota basca, o del que en queda a hores d’ara en forma de suport institucional i, sobretot, empenta ciutadana. Tot un triomf, de veres que sí. I una grandíssima sort per als visitants i per a tots aquells que pensen que, en efecte, de vegades, aquestes coses poden passar; de vegades, es poden invertir quantitats ingents de diners públics a recuperar allò que molts menyspreen o consideren innecessari i propi de governs il·luminats: el silenci, la solemnitat, la cultura en si, o el fet romàntic de traslladar-se a una època ja desapareguda però preciosa en el sentit que en som deutors. I tant que sí! Beti Jai, projecte coral. Diu una inscripció de les tantes que hi ha repartides en aquest frontó històric que quan un hi entra i el coneix s’enamora automàticament. És cert. La llum, l’impacte, l’amplitud, els ornaments originals, la bellesa de tot plegat. O no ho sé. Potser també la magnífica sensació d’anar acompanyat d’un amic de l’ànima i no parar de sentir-lo proclamar: «espectacular, amic, espectacular, com m’alegre d’haver vingut». Perquè no és per a menys. Pinxo de truita i entrepà de calamars! I, entremig, la conversa corresponent. El Beti Jai estava pràcticament en ruïnes. Ara ja no. Ara és un plaer per als sentits i una alternativa a les rutes més turístiques de Madrid, això sense comptar amb el fet que un sempre pot aventurar-se a rebotar una pilota entre els seus murs abans que un seguretat li cride l’atenció o l’escame per no respectar allò inviolable. «Es que os venís arribar y claro, no puede ser». Ho sent, però això ja no m’ho traurà ningú...

Tot molt bonic

I és cert!

Gràcies, amic, per acompanyar-me.

Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)

La Vall de la Casella

M’ha costat quinze anys pujar-hi, però estic segur que no tardaré tant a tornar a fer-ho. En primer lloc, perquè visc a Alzira. I, en segon lloc, perquè és un poc vergonyós tenir tal meravella a la vora de casa i no prestar-li l’atenció que es mereix com a entorn natural de bellesa pregona i mediterrània. La Vall de la Casella. Senderis i camins. Quelcom així com ser de Sagunt i no visitar el castell de tant en tant. Ai mare! Que no dir-ne! Perquè, de vegades, tampoc cal anar molt lluny per assaborir els xicotets plaers que regala un territori tan nostrat com ignot, tan fabulós com menyspreat, tan pròxim i tan distant, alhora, sobretot quan se’ns apodera la maleïda tendència a valorar el que ens sotmet i no el que ens identifica. Toponímia genuïna, de ressonàncies tan arrelades com els congosts de les muntanyes: la Font del Garrofer, la Font del Barber, l’Ouet, la Cova de la Galera... I un passeig corprenedor entre alzines i pinades, d’exuberància poderosa, amb una manta de sotabosc de color verdíssim ateses les pluges abundants caigudes en aquestes latituds d’un temps ençà. Primavera a caramull. Tot en si. Tot en si. Flors, moltes flors: arenàries, talictres, herbes sanguinàries... Espàrrecs i matolls frondosos de romer, de murta i de llentiscle. I entretant, una comitiva de passejants que aprofita el bon dia per recórrer els estrets costeruts que s’enfilen fins a l’Ouet, poca cosa entre la vasta vall, però sublim, a penes separat dos quilòmetres des d’on els cérvols han constituït una reserva que és, diguem-ne, la frontera tradicional entre aquells que ja ho tenen bé i aquells altres que enllaçarien una ruta, i una altra, i una altra, de vegades amb la mar i tota la Ribera com a quadre de rerefons inabastable entre el cel blau. Vent fresquet que bufa matiner. Que bonic! I és a partir de tal frase que un pren consciència d’on està, i de qui té al seu costat, i de la magnitud d’una estora interminable de núvols que venen i se’n van perquè el sol surt i la rosada és clara, com diria el poeta Salvat-Papasseit. Tornaré, per tant. Tornarem...

Un bon lloc per a pensar...

Va de bo?

De 2014 a 2025. De Nou a À punt.
Font: Pilotaviu

Les coses són com són. Va de bo? En efecte. Sense complexos, a por ellos!. La mediocritat feta gestió, la immoralitat feta costum, la mentida feta llei. I tot ben recolzat per un govern de fartaolles avalat per les urnes. Unànimement. I per Espanya! O per la Comunidad, que és si més no el mateix. Nyas! Una junta gestora que comanda aquest raconet del país fidel a la ignorància més atrevida: lo entiendo pero no sé explicarlo, pero tú dejame, tú déjame. O vótame y ya verás, ya.... Així que votats estan. Per collons. Política nostrada. I ja es veu, ja, fins a on arriba l’intel·lecte d’alguns: limitadets. Tanmateix, valorats com a tal. Perquè, en realitat, a les ments dirigents assegudes en les poltrones de poder no se’ls pot retraure res. L’única cosa que saben fer és actuar d’acord a la seua inutilitat. Un exercici de coherència suprema que només té un final possible si s’atén la sèrie històrica d’aquestes latituds: morir d’èxit. Va de bo! Així es diu, de fet, el programa dedicat a la pilota valenciana del qual ja fa un temps que no se’n sap res, desaparegut per sorpresa de la graella televisiva d’À Punt en un dels moments més àlgids de la temporada del joc nacional: la fase final de la lliga per equips. Però ací ningú diu res. Mut i callosa. No siga cosa que s’evidencie la incompetència genètica dels qui imposen l’himne regional i regalen llibretes de l’Ale-hop en cada final. Tot la mar de normal. Tot la mar de transparent. Felicitat. Així que supose que el millor és atendre la gran qualitat democràtica que caracteritza els qui controlen el canyaret. A callar! O a recloure’s sota un escriptori! De la Vega i Tomàs contra Alejandro i Nacho? En fi. Un se n’assabenta perquè encara hi ha algun periòdic que informa sense necessitat d’acudir al web indesxifrable de la Federació, el gran magma, el laberint sense final, sense més comentaris, per favor. De manual. I de traca. I mentrestant, sense partides de pilota televisades, és clar, o sense res de res, fidelíssim tot a les noves directrius que emanen d’un ens comunicatiu refugiat en la trinxera que mai no falta: la censura, la manipulació i l’espanyolitat! I encara diuen que ens queixem per vici o que no tenim ni puta idea. Oh! Deu ser, això, que vivim en la millor terreta del món, en la més saludable, en la més exemplar, allunyats, evidentment, de les tesis segons les quals som una ridícula porció de món enfangada fins les celles i bloquejada per escàndols i consultes lingüístiques de dubtosa legalitat i honestedat. Sereno! I al tema! Orfes de pilota, orfes de pilota. Al remat, quanta raó tenien aquells que deien els valencians tenim el que ens mereixem.

Domingo Domingo i Camagroga.

Darrerament, he vist dos documentals de to marcadament valencià. Els dos es poden trobar a Filmin. Responen als títols, metafòrics i magnífics, de Domingo Domingo i Camagroga. I ambdós, retraten un món que se’n va, una elegia ara per ara incompresa en aquest món globalitzat i que, per desgràcia, mai no serà acceptada pels criteris del progrés imperant i demolidor. Els personatges responen amb naturalitat a la bellesa de la vida, són un cant a l’heroisme i una mostra d’honestedat palmària enfront del rendiment immediat i la felicitat postissa que caracteritza el present que ens abat i que ens sotmet. Una elegia, certament. Tot i que el contingut de cada títol acara la desfeta des d’una òptica, diguem-ne, diferent.

Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa. 

Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de  les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.

La rebel·lió dels animals

Sobrepassat per la deriva suïcida que pren el panorama sociolingüístic valencià, em refugie de nou en la literatura i rescate alguns fragments d’aquella faula titulada La rebel·lió dels animals que es podrien fer servir ara, precisament, ara, any del Senyor 2025: una colla de troglodites retrògrads ostenta la vara del poder i dicta lleis d’ensenyament que contravenen totes aquelles altres aprovades i consensuades temps era temps, més o menys des que les mòmies del pretèrit antidemocràtic i antisistema de la pell de brau van parapetar-se a les trinxeres a la recerca de la glòria perduda. Però han tornat. Ara és el seu moment. Mediocritat al poder. Despotisme gratuït. Gent obtusa. Dropos de primer nivell. I a més a més, votats majoritàriament en les darreres eleccions. No ho oblidem, això. Votats! Mut i callosa. Així que als llibres, amic secretari, als llibres. Perquè la literatura ens farà lliures!

Em ve a la memòria, doncs, aquells set manaments dels animals de la granja descrita per George Orwell segons els quals, per exemple, cap animal pot dormir en un llit; o aquest altre: cap animal beurà alcohol; o aquest, aquest és el millor: tots els animals són iguals. Sí, es clar. Perquè, progressivament, amb el temps i el decurs tràgic dels esdeveniments, tots els manaments queden transformats a gust d’un porc anomenat Napoleó, per a més inri. Un porc! Prohibit dormir en un llit, doncs? No! Ara Napoleó diu prohibit dormir en un llit amb llençols. Cap animal beurà alcohol? Va! Ara Napoleó dicta que cap animal beurà alcohol en excés. Tots els animals són iguals? On anirem a parar! Ara Napoleó afirma que tots els animals són iguals, sí, però alguns ho són més que altres. Nyas, coca! I amb l’ensenyament igual. El valencià s’ha de protegir? Sí, però amb llibertat!, diuen què. Llibertat educativa. Perquè limitar i vetar l’ús de la llengua en l’àmbit de l’ensenyament argüint tal fal·làcia, tan sols és el primer pas. Prompte arribarà l’estocada, que no és altra que eliminar el valencià com a assignatura. Que no? Total, ¡si nadie lo habla! I als fets em remet. Aquests que manen són els mateixos que ja intentaren tal jugada a Alacant sota el pretext que el valencià ja estava erradicat de la ciutat, com si fora un virus o quelcom per l’estil. Però bé, al seu favor diré que ells no digueren erradicat, erradicat ho dic jo, ells digueren eliminar la imposición lingüística en Alicante, que queda més persuasiu i correcte, pel que es veu. Populisme barat. I desgraciat!

En definitiva, encara que hi haja alguns que juren o prometen complir certes normatives, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense anar més lluny; sempre, sempre hi haurà altres que les modifiquen i les reescriguen al seu gust. Sovint, sempre els mateixos. Així que, en efecte, Sempre ens quedarà la literatura. O el cine. Què no dir-ne. A la pel·lícula Rise of the Planet of the Apes (2011), Cèsar, el simi intel·ligent que encapçala la revolució contra els homes basa tot el seu govern i el seu èxit en una norma simple, en una sola: simi no mata simi. Anys més tard, però, un simi insurrecte amb ínfules d’esdevenir cabdill, evidentment transgredeix tal norma. Res més a afegir, doncs. O sí, un apèndix. Les faules tenen un component moral i alliçonador. Caldria preguntar-se, ara, si alguns polítics saben què és, una faula. Potser no. Potser, simplement, és que no tenen ni idea del que diuen i del que fan, o que no saben llegir, així dit sense ambatges, encara menys en valencià. De res, amics.

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.

Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.

   

Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo

No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Enveja sana

Euskal souvenirs

Hi ha molts tipus d’enveja, la veritat, però la millor, sens dubte, és la sana, l’única que paga la pena de ressaltar a hores d’ara després de llegir una notícia sobre els altres i desitjar formar part d’una realitat que, almenys, al País Valencià no s’aprecia enlloc. El titular és el següent: La Federació Basca de Pilota és reconeguda internacionalment, cosa que en la pràctica suposa competir sota l’empara d’una identitat pròpia i no lligada als designis de l’espanyolitat i el folklore. La conseqüència directa? Doncs això mateix: el món esportiu basc, l’èuscar com a idioma i, sobretot, la pilota, parlaran en primeríssima persona. Independència pura i dura. I, mentrestant, a casa nostra balafiant recursos públics i vociferant consignes alienes com ara vamos i no collons! Sense notícies sobre el cas més enllà de la referida en un diari digital com Vilaweb. Una victòria, perquè és una victòria, que no pareix suscitar res digne d’una menció especial entre les ments retrògrades que comanden el panorama de la pilota per aquestes latituds. Total, per a què? Massa faena, pel que es veu. I, a més, ací som espanyols. On anirem a parar! De manera que aquesta és la raó per la qual aporte ara i ací la definició del terme enveja referit adès: “pesar que sent pel bé dels altres, i que generalment provoca un sentiment d’animositat respecte a aquells”.

En fi. Res de nou. Ja fa temps que la claredat escasseja pels trinquets valencians, ja fa temps que l’opacitat és la principal forma de gestió entre aquells que es reparteixen la misèria, ja fa temps de tantes merdetes i indecències campant lliurement pels despatxos institucionals, ja fa temps d'afers i més afers de dubtosa honestedat, ja fa temps de massa coses. I per això convé insistir, de bell nou. Res no es solucionarà en l’àmbit de la pilota valenciana fins que no s’entenga que no hi ha un altre camí diferent al d’enfortir, des de les arrels, una de les nostres manifestacions de caràcter més genuïnes: la pilota. Perquè res no quedarà en peu, altrament, si no ens espolsem el gregarisme i la genuflexió incondicionals envers un nyap ibèric que, alerta!, no és que no ens done molles, és que, fins i tot, en les furta. I sense resistència, a més a més. Muelles por las tierras del Levante. Com sempre. I enveja sana, en particular. Els uns, els bascos, cap amunt, a pleret i en silenci, però cap amunt. Els altres, els valencians, cap avall, ofrenant noves glòries i servint a la pàtria. En caiguda lliure. Arrecerats per uns governants que no estan ni se’ls espera, panxacontents i satisfets tots amb el seu canyaret de vots i submissions. Visca! I amb l’himne i la senyera sempre per davant, això que no falte, no siga cosa que algú amb esperit crític aprenga a fer les coses sense necessitat de tant de pa i de tant de circ. No res. A bregar contracorrent. I als bascos, què no dir-los. L'exemple a seguir.

Moltes felicitats.