Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, n
i que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.
i que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres
7 comentaris:
Si no fora per la foto no hauria entès el concepte. Gràcies per la il·lustració.
És el que té el nostre president, sempre ens facilita les coses
En Camps no és un aixafaguitarres, és un fill de puta! Un aixafaguitarres és més proper, sol ser un amic que fa una acció que "talla el rollo" és un que tanca la festa quan tothom encara te ganes de més....
Per això mateix, quan a ell el condemnem per lladre i delinqüent segur que hi haurà gent del seu partit que es quedarà amb les ganes furtar més. De totes maneres, calma, per favor, calma...
Amb aquest sistema de moderació de comentaris i la teua demanda de calma no afegiré massa més. Però trobe que la puntualització de Xesco, sobretot en la primera frase, afegeix claretat i precisió a la coneixença de l'individu de la imatge.
A hores d'ara, Camps ja no és un aixafaguitarres. És expresident, que quede clar.
Molt d' acord, que les paraules són identitat i ens uneixen. Volen dir el mateix, però prefereixo aixafaguitarres a esgarriacries. Salutacions des de CAT
Publica un comentari a l'entrada