dissabte, 23 de novembre del 2013

CAMINS AL SUD a Tarragona



Va tardar a concretar-se, fins i tot en un determinat moment es va pensar en la possibilitat d’ajornar-la o, directament, cancel·lar-la. Al remat, però, la visita a Tarragona per presentar el dietari Camins al sud, fou una realitat, i una realitat de la qual guardaré sempre un excel·lent record. I és que, en aquests temps d’exagerada banalitat i de conductes artificioses, no resulta fàcil trobar gent amerada de valors com l’honestedat i la senzillesa, allunyada d’hipocresies i falsedats. L’Associació d’Amics del País Valencià de Tarragona és, potser, un dels grupuscles més sensats d’entre els que vagaregen per les terres de parla catalana. I dic grupuscle perquè, en efecte ho és, dues ànimes actives i molt compromeses que de manera casual o intencionada, no ho sé, van llegir Camins al sud i van organitzar una xerrada-col·loqui i un munt d’activitats relacionades amb els aspectes més característics d’aquesta espècie sui generis de l’evolució humana anomenada valenciana. L’objectiu de tot plegat, molt senzill: explicar i raonar que no és gens fàcil ser catalanoparlant a certes zones del País Valencià, menys encara docent. I malgrat tot, resistim, o en paraules textuals del magnífic pròleg d’Isaïes Minetto que encapçala el llibre: “sabem on tenim les bigues i resistim mentre sotgem nit enllà”. De vegades, convé dir-ho, amb la complicitat que dóna un bon auditori i un context fabulós, Tarragona, allà on tocar ferro des del Balcó a la mar es converteix en parada obligatòria per als qui desitgen, ni que siga per un moment, atalaiar l’horitzó. Sens dubte, una experiència per a repetir. Qui m’anava a dir a mi que aquest dietari que vaig escriure ara fa dos anys, em donaria tantes alegries..
Balcó a la Mar
Evidentment, vaig tocar ferro!


Secretari

La meva foto
Sagunt, País Valencià
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.