Va tardar a
concretar-se, fins i tot en un determinat moment es va pensar en la
possibilitat d’ajornar-la o, directament, cancel·lar-la. Al remat, però, la
visita a Tarragona per presentar el dietari Camins
al sud, fou una realitat, i una realitat de la qual guardaré sempre un
excel·lent record. I és que, en aquests temps d’exagerada banalitat i de conductes
artificioses, no resulta fàcil trobar gent amerada de valors com l’honestedat i
la senzillesa, allunyada d’hipocresies i falsedats. L’Associació d’Amics del
País Valencià de Tarragona és, potser, un dels grupuscles més sensats d’entre
els que vagaregen per les terres de parla catalana. I dic grupuscle perquè, en
efecte ho és, dues ànimes actives i molt compromeses que de manera casual o
intencionada, no ho sé, van llegir Camins
al sud i van organitzar una xerrada-col·loqui i un munt d’activitats
relacionades amb els aspectes més característics d’aquesta espècie sui generis
de l’evolució humana anomenada valenciana. L’objectiu de tot plegat, molt
senzill: explicar i raonar que no és gens fàcil ser catalanoparlant a certes
zones del País Valencià, menys encara docent. I malgrat tot, resistim, o en
paraules textuals del magnífic pròleg d’Isaïes Minetto que encapçala el llibre:
“sabem on tenim les bigues i resistim mentre sotgem nit enllà”. De vegades,
convé dir-ho, amb la complicitat que dóna un bon auditori i un context fabulós,
Tarragona, allà on tocar ferro des del Balcó a la mar es converteix en parada
obligatòria per als qui desitgen, ni que siga per un moment, atalaiar l’horitzó.
Sens dubte, una experiència per a repetir. Qui m’anava a dir a mi que aquest dietari que vaig
escriure ara fa dos anys, em donaria tantes alegries..
 |
| Balcó a la Mar |
 |
| Evidentment, vaig tocar ferro! |
