Detalls

Argolla per a l'haca

Les petjades de la vida rural s’afermen inexorables fruit del silenci i la despoblació. El soroll, tan a dins del cor de les ciutats, no té cabuda en aquestes latituds; i el moviment, tan inseparable de les artèries urbanes, resulta, fins i tot, inquietant, dels que imposa respecte a l’incrèdul foraster. Intrigant, si més no. El substrat d’un passat no tan llunyà, mentrestant, s'entreveu diluït en una sobrietat esborronadora en què la pedra encara és l’ama d’un conjunt arquitectònic de vegades reforçat, i altres vegades, enfonsat sense remei. I, de sobte, apareix l’església, robusta i de to vermellós, que respira amb somnolència i amb l’única companyia del doll harmònic d’una font refugi d’austeritat. I de cadència. I de pau. I de tot. Centre neuràlgic des d’on pugen i baixen uns carrers el nomenclàtor dels quals guarda sovint una declarada consonància amb la senzillesa de l’entorn: calle campanas, calle del horno, calle alta, calle ancha, calle del medio, calle graneros, calle del río, calle de las eras... Sense espai per a frivolitats. No. Parquedat omnipresent. I guardacantons atacats als angles de les cases. El caminant ensopega, aleshores, amb la frontera blanca d’una casa. I ben encastada en el mur s’hi veu, ja ho crec que s’hi veu: l’argolla per a l’haca, resistent al pas del temps, símbol de ruralitat, abundant, molt abundant encara en uns habitatges antany dividits en unes parts molt definides i ben proporcionals: el bestiar per una banda, la família per una altra. Animals en la part de baix. Humans en la part de dalt. Cases grans. I tan grans. Algunes, a més a més, amb l’antiga porta de tres batents com a testimoni de la funcionalitat, desfeta i corcada en ocasions, repintada i relluent en els casos en què els propietaris han tingut a bé conservar aquesta i tantes altres joies patrimonials potser no tan vistoses, però igualment importants: les corrioles, per exemple. O els poyos, en un altre ordre de detalls arquitectònics, sempre ben situats al costat d'unes entrades ajardinades per a més goig de l'estètica i la decoració. La majoria, la majoria dels poyos, són de pedra, altres són de fusta, i els més recents d’obra. Tots integrats, en qualsevol cas, en un indret que comença i acaba amb el regust de la nostàlgia i el record. Llambordes dures camí de casa que fan simbiosi amb el present...

Poyo de pedra amb jardinera

Guardacantons i carrer enllambordat

Porta de tres batents

Corriola