divendres, 1 de gener de 2021

Cap d'any


Mai un paisatge hivernal m’havia captivat tant. I, certament, se m’esgoten els qualificatius. Supose jo que la fascinació deriva del meu tarannà mediterrani, què en sé jo, o d’haver vist nevar a penes una vegada en la vida, de ben segur, però és que no puc deixar de magnificar-ho. Preciós. Un autèntic privilegi. El meu pas sense rumb causa estranyesa entre la gent local, que m’esguarda furtivament sense poder evitar el judici més elemental: «esta gente de ciudad». I no és per a menys, —jo també ho diria—, acostumada com està la concurrència humana d’aquestes latituds a la neu i a les inclemències meteorològiques que dibuixen l’entorn com si es tractara d’un quadre bucòlic i melangiós. L’infinit s’obre als meus ulls. I no m’ho acabe. No. Ni tampoc m’importa açò o allò. Per què ho hauria de fer. El passeig és sanador. I això és suficient. Tot diluït i colgat sota una manta blanca i virginal que m’obsessiona i em fa enfilar qualsevol camí traçat per les rodes d’algun vehicle tot terreny. De vegades, em quede paralitzat. I no pel fred, precisament, sinó per l’embruix de tot plegat, perquè la neu és hipnòtica, sempre ho dic, això. Hipnòtica. Com el foc. S’estén com una estora interminable i oculta els rierols. I, a pleret, es filtra pels boscos pregons, sense principi ni final. L’agafe amb els mans de tant en tant. I sí, per un moment deixe de sentir-les, les mans, però quin goig, aquest, perquè que tendra i que senzilla seria l’existència si aprenguérem amb el tacte, només amb el suau i progressiu ensenyament que transmeten les delícies de la vida. Les petjades dels cèrvids, mentrestant, apareixen en abundància i es perden entre argelagues, savines i matolls. I enmig de la solitud profunda, m’ature per sentir també el silenci. De sobte, la música de la natura s’apodera de la simfonia de la creació: uns corbs que grallen, o els gossos del poble, que lladren. O els flocs que cauen de les branques dels pins quan reben un lleuger escamot del vent. Allà dalt del cel, alhora, s’albiren els voltors, que planen sigil·losos i s’erigeixen com els amos absoluts d’uns núvols que van i venen. Clar i brillant és el paisatge, fosc i llobregós quan s’emporpra sense límit. La calma, tanmateix, s’ensenyoreix sense més necessitat...



Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...