"Sin duelo"

Fou una de les primeres coses que em van preguntar una vegada establert ací: «¿Tenéis leña?». A la qual cosa jo no vaig saber què respondre ni com reaccionar, ja que, entre unes coses i unes altres, ni tan sols me’n recordava del nom del senyor que s’havia presentat feia uns mesos en el bar i s’havia dirigit, en aquests termes, a la meua dona: «¿Soy..., quieres leña?» En fi. Una anècdota més, sucosa, si més no, més encara tenint en compte el nom de qui ens oferia la llenya, que ara ja el sé, un nom ben curiós, tot siga dit de passada, però que no diré, no, que tampoc és qüestió de vilipendiar el santoral. El que compta, al capdavall, és que després de conéixer-lo, de conéixer l’home, vull dir, puc destacar que em resultà molt peculiar, tant com el seu nom; noble i senzill, evidentment, com sol ser, d'altra banda, la gent que habita aquestes contrades. Propietari, a més a més, d’un bon ramat de cabres que, pel que es veu, han passat les anacoretes com a conseqüència del fred persistent patit durant les primeries de gener. Un drama. L’altre dia em vaig assabentar, per això, de la mort de desenes del seus cabrits, amb tot el que tal tragèdia comporta pel que fa a les penúries econòmiques d’un veïnat i d’una terra que la majoria de les vegades, doncs això, és desgraciada i amb els collons entropessa. Però bé, ja en parlaré, d’aquest tema, quan corresponga, que també és interessant, de veres que ho és. Ací tot em resulta interessant! La bona qüestió, ara i ací, és que al marge de la mortaldat dels cabrits, en un principi tot el món ens preguntava si teníem llenya. I quan ja en teníem, ens preguntaven qui ens la portava. I després, a quant ens la cobraven. I així successivament. Una enrònia constant, en definitiva, aquesta de la llenya. I això que no ens n’ha faltat mai, no, ni de bon tros. En tenim tanta, de fet, que s’ha convertit, per a mi, en una mena de dèria compulsiva i malaltissa, com la neu quan queia incessantment. M’he comprat un parell de destrals, fins i tot. No una, no, dos; i no passa dia que no pense a adquirir una motoserra, i m’he procurat també un parell de soques ben grosses amb la intenció de transformar-les en un moble, o en un cossiol, o en el que siga. I, a més a més, quan em passege per la muntanya arreplegue pals per a polir-los, i per a envernissar-los, i per a enllestir-los i fer excursions... Tota excusa és bona per a treballar la llenya, com podeu comprovar. I qualsevol dia, al pas que vaig, ho abandonaré tot per culpa d'aquesta matèria de combustió. Ebenista? Que no em provoquen! Perquè ací la llenya és llei de vida. I tant que ho és! Llenya, llenya, llenya... És tanta la meua obsessió, per això, que algunes nits hi he arribat a somiar. Ho confesse. I això no és res. Perquè quan ja em pensava que somiant amb ella arribaria al zenit, quan creia que ja res més podia fer-me pensar en la llenya, que el tema ja estava amortitzat i que se suavitzava, a poc a poc, al meu dedins, va un veí i m’amolla el següent: «Tú métele sin duelo a la lumbre, sin duelo! que yo te traeré más leña cuando te falte, no te preocupes. Y herramientas, las que quieras. Pero tú, hazme caso, sin duelo!». I sin duelo vaig a hores d'ara. Ausades que sí. Omplint la llar fins a dalt també en els dies que l’oratge és benèvol i primaveral, llevant-me capes de roba de la calor que es pot arribar a concentrar dins de casa. Com si jo fora una ceba. I el meu fill, que m'ho diu nit rere nit: «No puc dormir, pare, tinc molta calor...» I jo ni cas, res de res, a totes, que per alguna cosa cal fer honor a unes latituds conegudes popularment com la Lapònia espanyola, allà on el fred intens és un símbol distintiu i on només hi ha una manera de combatre’l per a més glòria d’una ment com la meua, mediterrània i benestant. Sin duelo, per tant, sin duelo... I a carregar més llenya siga dit. Llenya pertot. Llenya, llenya, llenya!