253.000 raons...

Plaça de gom a gom

Sí, la xifra és atzarosa. I no busqueu perquès. És producte de l’espontaneïtat. Hi ha 253.000 maneres més poderoses, més humanes i més lògiques d’entretenir 20.000 persones que una correguda de bous. I que conste! No la dic jo, la xifra, per bé que tampoc passaria res si la diguera. Qui la diu és un amic meu, l’amic!, a qui fa molt que no veig i que, pel que es veu, m’aprecia tant que ni parpelleja a l’hora d’acompanyar-me allà on hom pot caure pres d’una úlcera duodenal aguda com a conseqüència de l’exhibició contínua i gratuïta de símbols feixistoides. Las Ventas! Madrid! Poca broma. Quelcom així com la gola del llop de la pell de brau. Si més no, la quinta essència de la libertad patriótica. Cubates i puros. Bravates franquistes! I Espanya per tot, per descomptat. L’Espanya castissa i grollera, l’Espanya que ens denigra i ens blasfema a la cara. L’Espanya retrògrada. Així que jo què voleu que us diga, ara mateix: que ho lamente? que estava allí de pas? Doncs no. La veritat és que n’era molt conscient, del que feia. Ment oberta. I ho havia de veure, amics, havia d’anar-hi, havia de comprovar que, com a mínim, encara hi roman alguna engruna d’autenticitat entre les graderies furibundes de l’espanyolitat; o una espurna de puresa, què en sé jo; o també allò que en diuen antropologia oculta i valuosa entre la cultura taurina. Però ai... De ben segur, hi tornaré algun dia. Perquè tot i que com diu el meu amic hi ha 253.000 raons millors per no assistir a tal espectacle de misèries humanes, n’hi ha una que és innegociable per a mi: la literatura. I d’aquesta, n’hi ha. Sí. I sovint em ve a veure quan l’interés per allò que es veu i no es percep se situa més enllà de la decència i l’esnobisme contumaç. Dec viure encara en l’Edat Mitjana, per això. O potser és que em dec, també, a les lluites de gladiadors de l’antiga Roma. O qui sap. La coherència és una utopia. Perquè el cas és que allí estava jo, a Las Ventas, en companyia d’un amic que no es creia ben bé tot el que veien els seus ulls, diluït durant més dos hores entre arengues obtuses i reaccionàries. I autoexclòs d’un negoci tan discutible com proporcionalment deficitari. Tanmateix, amb discreció, o centrat en allò que s’esdevenia al rogle estricte i que ara m’entossudisc a refrenar com el que és, en realitat: una litúrgia atàvica. Crits, protestes, palmes i silencies sepulcrals des de les graderies, altrament dit tendidos. I un animal com a protagonista indiscutible de l’espectacle. El bou. De l’encast de Santa Coloma, per a més inri. La Quinta! Quasi res porta el diari. Una força de la naturalesa lívida o blanca amb potes negres que s’arranca des del corral i s’entrega al destí més atziac: la mort a càrrec d’un torero. Quin nom, mare meua, el del principal protagonista de la vesprada, el qui confirmava: Manuel Diosleguarde. Nom artístic? Realitat? No ho sé. Nom de torero. Templada per ell, en qualsevol cas, la força del bou; picada i repicada, també, per les piques; humiliada per la muleta, dominada la bravura amb les dos mans. I morta d’un colp d’estoc. No, no penseu que soc insensible. La lídia no és un càntic d’amor. És un joc de sotmetiment. Desigual? Evidentment! I tant si agrada com si no, ha arribat als nostres dies protegida per noves generacions de joves espanyolíssims que omplin Las Ventas però que no sé fins a quin punt coneixen el significat i la simbologia que tant de joc dona actualment a l’hora de justificar la ignorància més supina. Banalitat al poder. Així que potser és que té raó el meu amic. 253.000 raons... Malgrat que, de vegades, cal saber nadar entre el fang. I callar entre les realitats que ens assetgen com el torero que domina una bèstia indòmita.

Entrada o paseíllo

Primer bou Santa Coloma

Porta gran de Las Ventas