diumenge, 3 de gener de 2021

Carrer

L’abast de la despoblació es dibuixa en les petjades inexistents de l’home sobre la neu. Alguns carrers romanen impecables i coberts de matèria verge passats uns quants dies d’un temporal que deixa espessors considerables sobre les teulades, els marges i l’asfalt de les carreteres. El rastre hivernal dissenya al seu gust un quadre meravellós que els més menuts assaboreixen en tota la seua magnitud i que a mi, particularment, m’empenta a estacar les botes allà per on no ha passat ningú, a mode de descobridor i amb la necessitat de reviure l’infant que porte al meu dedins. És allà, per tant, sí, allà mateix, entre els murs de les cases que formen l’embut del meu passeig, tan ordinari com extraordinari. Allà és on m’ature i els meus ulls s’endinsen en l’infinit més pertorbador, camí del bosc, camí del cim que connecta els solcs d’una llibertat humana amb els dies comptats. Malauradament. Natura agrest i salvatge. Desolació i mort. Vida rural incompatible amb els avanços imparables de la modernitat. I els galls, que canten sense pausa a la mínima espurna del sol. I el gel, que s’apodera de les canals i es despenja amb aquests coltells perfectes i transparents que amenacen qualsevol mortal amb aspiració de modificar les capricioses formes de la natura. I els trineus, que agafen, per fi, el relleu, i s’apoderen de les costeres impol·lutes. I un corredor, que s’obri entre la neu al compàs dels crits impetuosos, dels crits més alegres. L’operari municipal aclareix, mentrestant, l’entrada de les cases que encara tiren fum per les xemeneies. I jo avance cadenciós i despreocupat mentre el cric-crac de les meues petjades s’anuncia entre l’abundància i la densitat de l’esperit blanc omnipresent. Un altre carrer torna, de sobte, a mostrar la solitud impenetrable. I així estant, la poesia, el gènere dels sentiments, em crida com mai no ho havia fet fins ara. Pren forma, de fet, quan m’assec a escriure aquestes línies i quan navegue pels circuits inabastables de la tecnologia. I guiat per la improvisació teclege la paraula calle. I el primer resultat és un poema d’Octavio Paz que no, que mai abans havia tingut el plaer de llegir, per a més desgràcia dels enamorats del silenci captivador i penetrant:

Es una calle larga y silenciosa.
Ando en tinieblas y tropiezo y caigo
y me levanto y piso con pies ciegos
las piedras mudas y las hojas secas
y alguien detrás de mí también las pisa:
si me detengo, se detiene;
si corro, corre. Vuelvo el rostro: nadie.
Todo está oscuro y sin salida,
y doy vueltas y vueltas en esquinas
que dan siempre a la calle
donde nadie me espera ni me sigue,
donde yo sigo a un hombre que tropieza
y se levanta y dice al verme: nadie. 

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...