dilluns, 11 de gener de 2021

Eines


Un corre el perill de desllomar-se o de deixar-se l’esquena en l’intent, però cal córrer el risc, d’això no hi ha dubte. Perquè al marge de l’humor hiperbòlic, l’alternativa és molt pitjor: patir fred. I d’això res. Destral i pala, doncs. Un esforç físic necessari que pren forma en funció de les circumstàncies i que ajuda a superar els obstacles determinats per la natura i per les condicions climatològiques del moment. Neu i gel a tot arreu. Així doncs, si al País Valencià algunes eines brutals com ara el fes, la picola i el mall han quedat relegades, en la seua gran majoria, a museus etnològics com a conseqüència de la mecanització; en les contrades de l’altiplà peninsular, per contra, la pala i la destral són encara totalment imprescindibles i, a més a més, molt recomanables per a potenciar una mobilitat corporal que sí, és veritat, s’anestesia amb els bioritmes hivernals. En done fe. A palate, diuen els italians. És a dir, en gran quantitat, a doll, o a cabassades segons el llenguatge popular. I a palate vaig, literalment. Amb calma, això sí. Perquè així ho exigeix l'altitud -1500 metres-, i perquè tot demana una altra cadència, i un altre punt de vista, i un altre de tot. I el temps, frenètic a les ciutats, ací s’allarga d’una manera considerable. I la pressa, tan obligatòria, tan imprescindible, tan competitiva i tan de tot allà on el personal s’acumula i les empreses tiren fum de tanta activitat productiva, no serveix absolutament per a res en els enclavaments rurals. És un concepte inútil, si més no. I perillós. Qualsevol ocasió, en aquest sentit, és bona per a fer un recés, o també per a recordar frases antològiques de pel·lícules com El Bueno, el feo y el malo que ara em venen a la memòria: «Si administras el resuello, un tipo como tú puede llegar». El resuello!, això és, l’esbufec, o l’alè en català. Així que a xarrar amb qui passe per allà on es clava la pala, a alternar que diuen per ací, que no cal córrer. A pleret:
Menuda nevada!
Buena, buena —em contesten. Y ahora, el hielo!
    I així tot el matí, administrant l’energia. Agafant amb força també la destral, o la destraleta en el meu cas. Un hachuelo, que diuen per ací, la reina de les eines rurals, que posa en pràctica una habilitat a l’hora de partir troncs que, almenys jo, consolide dia a dia i colp rere colp. Nyas! I que passe el següent tronc i es sotmeta al veredicte de la meua dĕxtra, mot derivat en llatí de dextrāle. Mà dreta, precisament.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...