Sí, sempre m’han agradat els pardalets. I en conseqüència, m’ha fet moltíssima llàstima trobar-me l’estampa morta d’aquest lluer en el replà d’una finestra del meu institut. Potser, si s’haguera tractat d’un teuladí no haguera tret la fotografia, potser; i no perquè el considere menys important, ni de bon tros, sinó perquè estic més acostumat a conviure-hi, o perquè és més comú, segurament; o perquè, qui sap, trobe que l’associe a una època primaveral que els fa caure de les teulades on naixen. No ho sé. Tot això. En qualsevol cas, la imatge és terrible: un pardalet mort, caigut qui sap en quines dramàtiques circumstàncies d’un arbre o d’un badall de la paret, que ningú diu que no. La ruïna s’encomana, certament. Així que no deixa de ser casual que aquest migrant tan vistós, verd groc intens i amb capell i barbeta negres, haja finalitzat els seus dies paral·lel a l’ocàs d’un edifici històric però decadent, entremig d’un dia tèrbol símbol de totes les adversitats possibles, ben mirat el dia després de l’orgia fallera, aules buides, pluja tènue. I en l’horitzó, la resolució total i absoluta d’un contracte incomplit per uns pirates irresponsables que no només exterminen llibertats i cants vibrants, no només, també fan oblidar que la vida és molt més que un conjunt d’atovons, és de fet un jardí i una arbreda que va més enllà del menyspreu i la mort. En fi… Diuen que aquest pardalet rep el nom de lliberal al País Valencià, però a mi m’agradaria saber què té de lliberal el fet de trobar-lo abandonat i en estat de descomposició, o què significa la seua estampa inert al bell mig dels líquens d’una finestra. I no, no sé com acabarà el litigi que ens lleva la son pedagògica, malament, és ben possible. Però jo mantinc l’esperança de veure’l resolt satisfactòriament en un futur no molt llunyà. Perquè per allí va un gafarró, per allà l’ocellet de l’any: la cadernera! I, mentrestant, totes i tots a l’aguait d’aquestes criatures alades que ara ens mostren la fatalitat i, més tard, ens mostraran l’alegria de viure, o la persistència en la lluita, la constància que mai no mor, o la joia d’ensenyar les delícies de la vida, que també és important, de veres que sí. Importantíssim…