dijous, 28 de gener del 2021

Diners

Sí, certament. És una qüestió que em crida molt l’atenció i, ben mirat, també és una de les millors raons per a viure i establir-se al bell mig de l’erm. Perquè és veritat, collons! En aquestes contrades, els diners es retenen. I amb això no vull dir que no se’n gasten, de diners, no, res més lluny, sinó que no se’n gasten més dels necessaris, que és molt diferent. Temps marcats pel materialisme i el consumisme desaforat, ai las!, però no ací, no de cap de les maneres, ací no cal res de tot això, ni tampoc ho reclama cap veí, almenys que jo sàpia, preocupats tan sols pel seu dia a dia, o per la llenya, o pel ramat, o pel camp. «No pasa día sin que no dé las gracias por levantarme aquí». I sobren més comentaris. Ni centres comercials pertot, ni publicitats fraudulentes, ni franquícies de restauració italianes o ianquis. Fast food i altres merderades... Botigues modernes? Per a què? Amb la parada de queviures de sempre, ja n’hi ha prou. O amb la venda ambulant que hi arriba setmanalment. O amb el forn. O amb el foc que calfa poderós durant les nits fredes que s’ensenyoreixen de l’entorn. Rebosts plens i càmeres ben proveïdes... Gastar el que un menja. Suficient. I entretant, els dies passen cadenciosos. I l’oratge, ves per on, millora de tant en tant, i els passejos es fan eterns, sense martingales ni gaites inservibles. Un cérvol per ací i un cabirol per allà. Voltors que planen amb la vista posada en el bestiar que mor i que algun pastor deixa en la planura solitària. «Aprovecharemos bien el solecejo», m’ha dit avui un home que anava camí del forn mentre jo llegia un llibre a la porta de casa, assegut en el poyete, amb un sol, en efecte, enlluernador. Perquè no hi ha més moda que aquella marcada per la necessitat imperiosa. Ni rastre d’artificiositat, per això. Què son les modes, avui, al capdavall? Efímeres i frenètiques com el mode de vida que imposa el capital. A l’hivern, ja és primavera. A la primavera, ja és estiu. I la temporada otoño-invierno es barreja amb el Nadal. I així successivament. Fins que un s’hi acostuma. O fins que un, privilegi absolut, tot siga dit de passada, decideix tallar de soca-rel amb tantes collonades. Ben cert és que sempre hi haurà Internet, però és clar, qui és que no aprofita tal ferramenta per al seu benefici particular. Llibres! Llibres i més llibres. I és per això que el carter, -figura entranyable i essencial-, o el repartidor de torn, també, toquen sovint a la meua porta i em deixen algunes de les delícies que esperen ser devorades sota el caliu de la llar i la màgia de la lluna. Héctor Servadac, de Jules Verne, per exemple. O aquest altre que em va arribar fa uns dies i que relaciona sabors i guisofis tradicionals amb vivències d’un món rural que perviu, ara, gràcies a la lletra impresa, a càrrec d’una dona que lluita incansable pel seu poble i contra l’avanç malaltís de les societats postisses i occidentals: De mujeres, vivencias y sabores, de Marta Corella, alcaldessa, la veu activa. Què no dir-ne, d’altra banda, d’aquesta novetat que espere amb candeletes des que em vaig enamorar dels textos francs i clarividents d’un gran antropòleg barceloní: Les estructures elementals de la narrativa, d’Albert Sánchez Piñol. I jo, que escric mentrestant aquestes línies tot esperant que algun dia, algun dia, la rutina deixe de preocupar-se per la futilitat del progrés. Parèntesi de vida...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...