En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...
diumenge, 24 de novembre del 2024
Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)
Bo,
doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa
celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés
que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i
tendresa que em suscita endinsar-me, de bell
nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat
Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat,
perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la,
no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels
pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit
anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el
paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt
valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus
ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es
tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i
que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil
parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc
deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega,
i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan
tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir
airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest
ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil,
en definitiva.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada