CARNÍVORA, Jordi Colonques (Ed. Bromera)

Hi ha moltes maneres d’arribar a un llibre i a un autor. I entre les més comunes –o més esteses– hi figuren el boca-orella i la referència en algun mitjà de comunicació. Supose, per tant, que és per això que Jordi Colonques i la seua Carnívora han arribat a les meues mans, perquè per una banda me n’han parlat, de Jordi; i per una altra, soc lector assidu dels reportatges i entrevistes que es publiquen a la revista El Temps, potser el mitjà en català més resilient d’entre tots els que tenen com a base el País Valencià. Heus ací. En una de les darreres entrevistes publicades a tal revista, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga dissecciona, –mai millor dit, perquè en el fons se’ns parla d’insectes i mosques– a aquest professor de biologia de Vila-real que, ara per ara, deu ser dels pocs que fan novel·la de gènere en català. I és d’agrair, sincerament. Perquè, en essència, sempre ens quedarà el romanticisme militant. O dit d’una altra manera, el plaer de llegir un llibre pel simple fet de fer-ho. Perquè ens mou la curiositat, o perquè simplement ens agrada endinsar-nos en trames, subtrames i personatges que ens connecten amb la gran fascinació derivada d’una història ben contada, més encara si la raó són les mosques, o una plaga de mosques, o ben mirat una sèrie d’ingredients, diguem-ne biològics, que converteixen aquesta novel·la en allò que hom anomena thriller. Thriller biològic, ni més ni menys. De fet, la protagonista principal és una mosca tropical anomenada pseudoterebra, àlies la bichera, a partir de la qual s’articula tot allò que és susceptible de ser criticat o apreciat pel proïsme: la classe política, la Universitat, la sanitat, el turisme del segle XXI, i en darrera instància, la gent, la gent normal i corrent. No sé, llegint aquest llibre m’ha vingut a la ment una de les meues pel·lícules favorites: Jaws, que ací es va traduir com a Tiburón. Potser Colonques n’és fan, no ho sé, però el paral·lelisme és clar. I és que tant allà, a Amity; com ací, a València; tant a la pel·lícula d’Spielberg, com a la novel·la de Colonques hi ha els mateixos patrons, al marge de l’època que separa ambdues creacions. Primer, els diners; i ja després, el sentit comú. D’ací que m’agrade tant llegir per plaer. De tant en tant, un s’endú la magnifica sensació de descobrir que la literatura és capaç de retratar allò que la realitat amaga.