Sol d'estiu

Cau el sol de juny a les albors de l’estiu, és com un llamp de foc que mossega les pells blanques deleroses de platja i esbarjo infinit. Faena al llom i mosquits que devoren canelles i turmells tan dolços que ni els gelats d’orxata o de cotó de sucre són capaços encara de fer-los front. No, encara no... Però s’albira pròxim el  temps de bonança, de veres que sí, se sent, es percep, allò que en diuen la prèvia de l’eclosió definitiva. Sant Joan, primera estació. I tot seguit, l’interminable, evidentment: allà, a vora mar, un astre abrasador de colls indefensos prompte assetjarà com un polp el que ara ja és xafogor intensa al bell mig del poble habitat. Ranera del patiment mediterrani, sempre perseguit, sempre merescut. Perquè és així. Un nou cicle d’esperança que comença i acaba fidel al ritual nostre de cada temporada, sense cap altre espectacle a oferir més enllà del cel blau sense màcula, a l’aguait del resol de migdia, compassat pel cant de les xitxarres. Això sempre ho dic, jo, d’altra banda, sempre. Gràcies, per tant, amic de les paraules i els refranys: quan la xitxarra canta, calor a manta. I ja hi és, de bell nou, ací, entre nosaltres. Sol de juny. Sol d’estiu. Sol que crema poderós els cossos tendres i en guaret, mancats i necessitats alhora de la Mediterrània estricta. Voracitat de res. Ganes de tot. I no, no sé on vaig sentir-ho, això, però és cert: juny és un divendres llarg. Potser dur, potser amb el bioritme laboral encara en marxa, però magnífic, amb una càrrega de nostàlgia tan bèstia com en altres èpoques de l’any. Nadal? Sí, segurament. Però juny és més fresc, que també té collons la cosa. Més fresc, almenys en retalls de vida. Particularment, en conserve records meravellosos, tots amb un denominador comú: l’alegria. Altrament dit, la fugacitat del moment atrapat en el temps. Quan acabava el curs a l’institut, per exemple, molts anàvem amb aquells gelats anomenats flash. I què no dir del vent, del que no bufava més que quan xocava de front gràcies a la velocitat de la motet. O aquelles darreres setmanes al poble en què feien vaquetes al barri dels Sants de la Pedra. O tantes i tantes imatges que preferisc guardar al fons de la meua memòria però que ara també em sobrevenen gràcies a l’olfacte, ves per on, l’olfacte. Perquè fins i tot el sol l’estimula, aquest sentit. I tant que l’estimula. Retrotrau imatges perdudes però insistents: un tros d’asfalt, una finestra oberta, una cortina al vent, l’emparrat del gesmiler, el cordó dunar i el tot de borrons i cards marins. L’olor de mar i de peix. I la fascinant aventura d’imaginar la llum i la fosca que s’esdevindrà quan, en el fons, un sap que és el mateix de sempre. De vegades, això sí, en forma d’un llibre molt personal que porta com a títol Premi a la corda: «aquells retalls meravellosos en què la felicitat anava sobre rodes i el sopar era a taula en les nits de lluna plena...». Sol de juny, sol d'estiu.

El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas per a il.lustrar el drama que patim les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, o que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.