Un ravatxol és un xiquet
entremaliat, rebel, inquiet, espavilat. Un dimoni, vaja. Evidentment, es tracta
d’un terme antic, d’aquells que se’n diuen arcaismes. I ara per ara és a
bastament desconegut, sense ús més enllà dels records d’aquelles persones
nascudes pels anys 40 i 50. Mon pare, per exemple, que obri els ulls quan li
dic que hi ha un institut de secundària i batxillerat que se’n diu així: IES Ravatxol.
A Castellar-l’Oliverar. —Un institut?, em diu. —No, pare, no. Perquè la bona qüestió
és que, a banda de l’accepció general, un ravatxol és un nom, o més aviat el
nom d’una barca. I no una barca qualsevol. De fet, se’n podria dir que és la
barca més famosa de totes les que solcaven l’Albufera en temps remots, quan el
Palmar encara era una illa de canyes i fang, per exemple, o quan els pobles de
l’Horta Sud de València encara eren això, precisament: pobles. O poblats, que no
és exactament el mateix. Poblats de gent tan llunyana i tan diferent a l’actual
que, de veres, costa fer-se a la idea que una frase com la que citaré a
continuació, forme part de l’imaginari col·lectiu d’un raconet del país que
resisteix en la literatura: “Com cada vesprada, la barca correu va anunciar la
seua arribada al Palmar amb uns quants tocs de botzina”. Heus ací. Perquè així
és com comença la famosa novel·la de Blasco Ibáñez,
Canyes i fang,
fantàsticament traduïda per l’editorial
Austrohongaresa. I així és, també, com
es fa possible que un institut d’aquest tan present postís i moll, reba un nom tan
rabiüdament anacrònic, bell i valencià:
IES Ravatxol, situat, ja ho he dit, a Castellar-l’Oliverar.
Poble del sud de València. Poble —i institut!—, a més, que va tindre a bé, no
fa molt, convidar a un servidor a parlar d’un llibre. Un altre llibre!
Premi a la corda. Tot un privilegi, el meu. I no sé, potser podria haver-los-ho
dit, això, als alumnes: si es publicara ara, tal llibre, sens dubte reservaria un
lloc preeminent a escriure sobre un terme preciós: ravatxol; i potser, qui sap,
també encetaria una nova secció amb els noms d’instituts valencians més bonics,
entre els quals, figuraria per descomptat, aquest. I potser, per tot, no em
cansaria mai de reflexionar sobre les belleses que s’obrin al nostre davant
quan un parla de lletres i s’adona que la literatura és allò que batega quan es
mira per la finestra d’una aula plena d’adolescents i el cel cobreix per
complet la immensitat: l’horta impol·luta, les barraques, el camp de tir i
arrossegament, o els camins d’horta que abans eren canals d’aigua per on
navegava el ravatxol i ara són reductes de puresa resistents a una vida que va
molt de pressa, potser massa de pressa, sense a penes badalls per on escolar-se
i percebre que, en efecte, el nom d’una simple embarcació és tan meravellós que
serveix, fins i tot, per a perpetuar-lo en ple segle XXI i gràcies a un institut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada