El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas pel drama que pateixen les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, i que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.