diumenge, 20 d’agost del 2023

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.