Heus ací un retrat setmanal de
les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell
mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la
ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos
anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que
l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè,
en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns
escapa entre alegries i progressos, dels tresors marginats i inexplorats, de
tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent
que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el
que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en
efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una
victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte
popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com
reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i
un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al
bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una
voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap
altra manera que no siga escrivint.
Tinc molt present, per això, el
dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la
novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua
terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que
no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança
continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir
del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la
cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la
soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho
negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a
llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits
a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies
de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò
que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho
he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el
darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai
trobem...
 |
| Coberta de prova en blau |
1 comentari:
No sabem que seria d’aquest País nostre si no hagueren vençut els feixistes, si la Segona República s’haguera allargat en el temps, amb un Estatut d’Autonomia com el que estava a punt d’aprovar-se en el 36.
Segurament hauríem pogut salvar la llengua, la cultura, la pilota i la dignitat en general.
Ara som un poble marcat per l’autoodi sense complexos, traïdor a les arrels, un País que no respecta ningú, que fa el ridícul de manera recurrent.
Tu, Sergi, has triat el camí de la resistència, de la convicció que allò que defenses escrivint és el més just i necessari per al teu poble i les persones que el conformen, encara que la majoria no ho entenga o fins i tot et menyspree.
Jo he arribat a la conclusió que més imporant que la llengua, la cultura o la pilota , és la resistència, la voluntat de no ser arrossegats per la incoherència, la mediocritat i la indecència que tant d’èxit tenen al nostre País.
Moltes gràcies pel teu treball i mai no abaixes els braços, que les partides mai no s’han de donar per perdudes mentre hi haja joc. Somniem en la remuntada.
Publica un comentari a l'entrada