diumenge, 27 de març de 2022

Premsa en paper

No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...