diumenge, 5 de desembre de 2021

Paper timbrat

...O també dit paper que porta un timbre, de color certament envellit, que desprén un aire claríssim d'allò que en castellà se'n diu añejo, és a dir, ranci, però no per això lleig, a quin sant!, tot el contrari, extraordinàriament valuós i molt bonic. De veres que sí, almenys per a mi. Estampats variats i colorits, sovint amb el nom del comerç serigrafiat, sovint també amb el topònim corresponent, i amb els antropònims del comerciant de torn. El timbre, precisament. Frutas selectas Cardo, Sagunto-Valencia, per exemple. Avui, tanmateix, el paper timbrat encara s'utilitza i no pareix que l'envit de la modernitat l'afecte en excés. En tot cas, el canvi més significatiu deu haver estat el procés amb el qual s'obté, un procés que, evidentment, ha d'haver patit canvis forçats per a millorar les xifres, altrament dit el volum comercial, o dit sense eufemismes, per a produir més i més ràpid. En conseqüència, és clar, les empreses que s'hi dediquen, supose jo, deuen haver-se posat al dia. I deuen haver assumit una mecanització d'acord amb aquests temps en què la frenètica evolució tecnològica s'imposa sense escrúpols i sense cap tipus de respecte envers els productes o els timbres, diguem-ne, més o menys artesanals. O tradicionals. O això, o la mort. Així de trist. En aquest sentit, alguna cosa em diu que això és el que li va passar a una empresa familiar del meu poble que es dedicava als timbrats. I no em perdonaré no haver anat mai a comprovar-ho. No. Perquè, segons sembla, la maquinària que hi havia i amb la qual se segellava el paper, era un tresor en tota regla, de museu, maquinària antiga i d'altre segle que ves a saber on serà ara, si és que continua en algun lloc. Segurament se l'han emportat. O potser l'han tirat. O potser l'han conservat. No ho sé, la veritat. Algun dia li ho preguntaré a l'antic propietari, que per a més inri i per a més pecat, és amic meu, encara que ja fa temps que no el veig. De tant en tant, no obstant això, em sol venir a la ment. No debades, la seua empresa se situava en l'antiga carretera nacional que travessava el poble com si es tractara d'una ferida oberta, en allò que avui s'ha convertit en una mena de boulevard ple de palmeres a l'estil Miami beach. I jo que passe per allí sempre que hi vinc a veure la família. I que sempre m'ho pregunte, això. Què se n'haurà fet del que hi havia dins? De Timbrados Lluesma, que es deia, Timbrados Lluesma, si més no l'empresa que antany subministrava el paper a tots els magatzems del poble dedicats a la compra-venda de taronja. Però això era abans, és clar. Ara no. Ara, en fi, ara allí hi ha situat un Templo Cristiano de Asambleas de Dios de España, que no sé què és ni m'importa, no hi tinc cap interés. Cap ni un. El que m'interessava era el que hi havia abans, que ja mai no tornarà, per a més desgràcia d'una deriva implacable que tots convergeixen a anomenar progrés.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...