dijous, 26 de març del 2020

Coronavirus. Capítol 12: 'Desconnexió'


De Puçol, si, però de tot arreu també. 
Al cap i a la fi, són aus migratòries!
La desconnexió és necessària en aquests dies de confinament obligatori. O això, o la desesperació, o la mala llet, o la remor incessant de xifres i dades de dubtosa utilitat per a les ments que som a casa fent el que podem. Sense volta de fulla. Perquè no hi ha més cera que la que crema. I, en aquest sentit, cal fer cas a l’únic mem, -es diu així: mem-, realment important que ha circulat pel món virtual en els últims temps: ‘Desconnecteu’. I així guanyareu, tot i que això últim ho dic jo, és clar, que ja porte uns quants dies sense engegar la ràdio, sense veure cap notícia; i limitant al màxim l’accés a les xarxes socials, cosa impossible abans d’aquesta quarantena, per cert. Impossible, sincerament. Avui, en canvi, he aconseguit el que mai no em pensava que poguera aconseguir. I ho he fet per higiene mental. Només literatura i cine. I criança, evidentment, que no és poca cosa, ausadesque no. M’agradaria també desconnectar de la terrible dinàmica dels whatsapps. I del correu electrònic, sobretot, però no. El paradís és una utopia, en aquest sentit. I cada dia m’arriben multitud de missatges del treball que s’acumulen en la safata d’entrada i que, malgrat que no sé com qualificar, em confirmen la raó i el trellat que tenien tots aquells que s’ho qüestionaven tot des del principi de la quarantena, és a dir, per què, per què els xiquets del col·legi, i els adolescents de l’institut, per exemple, no poden passar una temporadeta sense que ningú els fregisca a activitats, i a deures, i a omplir el temps pel simple fet d’omplir-lo. Que els passarà res si no fan el que se suposa que haurien d’estar fent? En fi, deixarem aquest tema per a un altre dia, que açò va per a llarg. I com deia abans, ací del que es tracta és de desconnectar. I, francament, de retrobar-se no només amb un mateix, sinó també amb aquests xicotets privilegis que ens regala el món i que teníem oblidats. Perquè no es tracta d’un detall banal. El silenci, per exemple. I el cant dels pardalets. Un silenci, en primer lloc, que és obvi, per les circumstàncies, és clar, però que també és preciós, sobretot de nit, on també es nota la gran diferència i el gran contrast respecte de fa quinze dies. Només quinze dies. Deu ser l’ambient, dic jo, que és més net. I és més pur. I més favorable, sobretot, a ser despertat cada matí pels pardalets, en segon lloc, que no piulen més fort, no, sinó que se senten molt més. Ja ho crec. A les teulades. Als arbres. Pertot. I volen molt lliures. Molt. I venen cada dia al meu balcó, on mengen aquests crostonets de pa que els aboquen els meus fills. Es tracta de teuladins, majoritàriament. Però també tórtores, amb el seu parrupeig horrible. I oronetes i falciots, que volen esvalotades i anuncien com cap altre ocellet una primavera perduda per als humans però de les més sanes dels últims anys si del que parlem és de puresa mediambiental. De la resta, res de res. No cal parlar-ne, d’això. No. no cal... Falcies i oronetes, deia. I teuladins, teuladins en abundància. Ens acompanyen cada dia amb el seu cant com si es preguntaren què ha passat i on ens hem clavat. Perquè no eren ells els que sobraven, no, érem nosaltres...