Coronavirus. Capítol 14: 'Pertorbació'

En el capítol dels meus malsons habituals, avui n’he tingut un realment pertorbador. En ell se m’apareixia un antic company de llengua i literatura espanyoles amb qui a penes havia creuat quatre frases protocol·làries durant els tres anys llargs que hi havia compartit espai i docència. Ja em diràs tu per què, ni puta idea, la veritat. Però el cas és que aquest professor, que per a més dir era d’aquells amb l’aureola de respectable, sovint amb un posat mut i introvertit que feia feredat, se’m mostrava molt pròxim i afable, amb ganes de conversar, allí amb un rostre angulós i incisiu; entrant al bar d’un institut que en absolut es corresponia amb la imatge del bar real en el qual jo mateix havia esmorzat tantes i tantes vegades. I per a més sorpresa meua, es demanava un whisky Johnnie Walker –tampoc em pregunteu per què-, i encara més: s’encenia un cigarret allí davant de tots els presents, que el miraven amb un cert aire de perplexitat perquè és clar, estàvem en el bar de l’institut i els alumnes hi entraven i n’eixien... I ell allí, tranquil·lament, fumant amb una parsimònia inquietant. I bevent! Bevent Johnnie Walker. Veges a vore el trellat. I jo, que també estava contrariat, aprofitava l’ocasió per parlar-li de cine, perquè ell n’era un apassionat. I li comentava que durant aquesta quarantena; una quarantena, a tot açò, que no era tal perquè érem a l’institut, m’havia obsessionat amb les pel·lícules que exaltaven la violència, amb aquelles on els protagonistes eren assassins i malfactors professionals, cas per exemple de Harvey Keitel a la pel·lícula Reservoir Dogs, la pel·lícula en si que jo li explicava i que ell no pareixia valorar amb excessiu entusiasme ni conformitat. De fet, em responia que bé, Sergi, que molt bé, que seguira els meus instints, i que aquests temps de confinament eren complicats, i que el cine no era més que allò que el que voldríem que fora. Res més. Violència, doncs violència, tant feia. I acte seguit, entre xamada i glopada de whisky, ell se’m posava a contar-me una òpera o no sé què collons, perquè els detalls ja els he oblidat pel canó del meu subconscient. Una cosa molt culta i molt estranya, certament. I així estant, entrava en escena un jove professor de castellà que atenia la nostra conversa realment estupefacte. No debades, aquell que parlava amb mi, el mateix que ara fumava i bevia en el bar de l’institut, era el seu tutor de pràctiques, un professor molt docte i seguidor de les normes, un professor que, d’altra banda, i segons li havien dit, també era un feixista il·lustrat. En qualsevol cas, un feixista il·lustrat que ara parlava de cine i d’òpera amb un catalanista intransigent com jo. Veure per a creure. I així anava la cosa fins que el gran professor de llengua i literatura espanyoles, aquell que a penes m’havia dirigit la paraula durant els tres anys que havíem treballat junts, queia, de sobte, desplomat als meus peus víctima d’un atac al cor. Fi del malson, és clar! Nyas! I aleshores, he mirat el rellotge de la tauleta de nit, que marcava les sis del matí. I m’he alçat. I he entrat a la cuina, on la meua dona ja hi era des de les cinc. O més encara. I li he donat un bes. I tot seguit, m’he preparat un cafè. I he escrit un primer esborrany del meu malson. I allí, assegut i escrivint en la llibreta que tinc per a aquests casos, he tornat a concloure que no res del que passa en aquesta quarantena és normal. I que ens tornàrem gàbies. I que al pas que anem, almenys jo, necessitaré dos ordinadors per emmagatzemar els pensaments i els deliris que em sobrevenen mentre dorm i que mai de la vida haguera imaginat que reflectiria algun dia sobre un teclat. Però en fi, què en puc fer si no. Són les coses pròpies d'aquest confinament...