À posta

Sempre hi ha alguna pega i és una llàstima perquè, en realitat, doncs això, la partida fou antològica, històrica, de les que creen afició de veritat. Tot magnífic, fins i tot la Federació la va encertar tancant el carrer Pelayo i donant caliu a la gent congregada al ritual nostre de cada any. Però és clar, allí estava la flamant i renovada À punt per cagar-la per enèsima vegada, com si volguera refrenar que, en efecte, la mediocritat i la burrera són el seu emblema distintiu i inconfusible ara que, per fi, ja es troba en mans dels mateixos que la denigraren i la tancaren fa uns anys. Els mateixos. Cal dir-ho. Gentola franquista, espanyola i postissa. Passet rere passet fins que es torne a repetir la jugada mestra d’antany, 2013, i s’esborre per complet una etapa efímera d’il·lusió i transparència a través de la qual els valencians, en general, ens hem assabentat, per exemple, que la nostra llengua és molt digna i que Mazón és un irresponsable per no haver estat on tocava quan tot allò de la barrancada del passat mes d’octubre. Punt. O a punt. Però ara ja no. Ara els nous gestors, quadrilla d’incompetents i xuplaciris, han decidit que l’ens públic rescate l’època fosca, i també la censura i la manipulació. I, evidentment, el folklore! Alicante, siempre presente! I si és amb fogueres, doncs millor que millor. I la pilota, la nostra pilota, a qui collons importa la pilota? Identitat de merda. Perquè, al cap i a la fi, és totalment intranscendent que dos jugadors que ja els voldrien en qualssevol altres latituds com a símbols de riquesa i diferència, es baten de poder a poder fins a l’extenuació i la catarsi col·lectiva de tot un trinquet. I no qualsevol trinquet! Ni més ni menys que el de Pelayo, ple de gom a gom, set-centes ànimes emocionades per les pilotades incessants de Marc de Montserrat i Lluís de la Vega d’Almussafes. Final? Incert. I no per la igualtat imperant entre ambdós, ni per la quantitat de colps inversemblants i extraordinaris que regalen als aficionats al llarg de més de dos hores de partida, ni tampoc per l’emotivitat que encomanen a tota aquesta olla a pressió que esdevé l’anomenada Catedral de la pilota, no, sinó perquè allí hi ha unes càmeres que acaten ordres absurdes i es traslladen a la capital assimilada del regne, Alicante, Espanya en viu, mascletà i castellà per arroves. Sorpresa? Per a què enganyar-se? No. Això és el que n’hi ha. Mala fe i incompetència. I una audiència perduda gairebé per decret, de veres que sí. A punt, o a posta. Però, almenys, algú havia de dir que la victòria de Marc sobre Lluís de la Vega en la final de l’Individual d’Escala i Corda (60-55), va ser un dels majors regals que la pilota ha pogut fer als aficionats fidels d’un joc solitari, marginat, denigrat i maltractat històricament, però resistent malgrat tot. Mostra romàntica d’heroisme en uns temps ingrats comandats per la púrria miserable de tota la vida. Ells, els de sempre. Els qui són capaços de veure’ns colgats entre el fang i encara dir que plou poc quan pedrega i la vida s'esmuny. A remar, per tant...