dilluns, 28 de desembre de 2020

Neu


Fins ara, la neu havia aparegut de manera esporàdica. Una lleugera capa que enfarinava la terra i oferia una estampa idíl·lica sobre les teulades de les cases i sobre els balcons, a caramull d’aquesta matèria blanca que sol anunciar-se a poqueta nit i descarrega mentre les persianes romanen abaixades i els ulls es mantenen aclucats. Els matins, per això, solen ser espectaculars, un despertar lent i pausat de la letargia que convida a prendre un calentet i a endreçar casa a fi de passar el dia, tot el dia, entre el caliu de la llar. I tapats amb una manta. Curiosament, sol veure’s més gent pel carrer els dies de neu que els dies, diguem-ne normals, tot i que com sol ser habitual, els comentaris que se’n desprenen allunyen qualsevol efecte sorpresa, o millor dit, qualsevol sensació de novetat. És clar, els oriünds n’estan acostumats. Jo no. I per a mi, per als meus, tot és nou, un impacte paregut al d’aquell que no ha vist mai la mar i es queda petrificat davant la immensitat de l’aigua un dia de lluna plena, amb la carena que resplendeix per l’efecte del lluent. Té un component fortament hipnòtic, la neu, de veres que sí, més o menys com el foc, més o menys com qualsevol element natural en el seu estat salvatge. Sentir-la en la pell de l’home resulta curiós i instructiu, això com a mínim. De seguida, les mans adquireixen un to rogenc i gelat quan hi prenen contacte. I la sensibilitat intacta dels dits i els palmells deixa de respondre a l’instant. Tanmateix, resulta inevitable. Ara un ninot de neu, ara una costera per on deixar-se caure. O la tendència gairebé suïcida d’estacar els peus en un toll de neu verge que cobreix els camps de blat. Ben a la vora del camí, les xemeneies de les cases regolfen fum de manera contínua i la llenya crepita i crema mentre els més vells de la contornada passegen pel carrer alhora que amollen una sentència que ja em té fins als nassos: «antes sí que nevava, esto no es nada». Doncs això. Tot és qüestió d’acostumar-se, perquè cada lloc construeix el seu inventari semàntic o les seues frases per l’ocasió. No res frena, en canvi, el compassar de les estacions...

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...