dijous, 4 de març de 2021

Xàfec

La terra banyada fa ensumar les essències d’una primavera que és a les portes de convertir-se en realitat. El primer gran xàfec estacional m’agafa per sorpresa mentre el carrer es converteix en una gorja d’aigua i pedra que cobreix el pla i les eres d’un blanc tan habitual per als veïns com desconegut i màgic per a mi. Deu minuts, només. Deu minuts de descàrrega furiosa. Suficients com per arribar a casa fet un basilisc i calat fins als oïts. Però quin goig un tant després. Quin goig! I la immensitat, coberta d’un granulat uniforme que ha tenyit d’esperança i netedat l’atmosfera emboirada dia sí, dia també, fidel a la bellesa vespertina o matinal. Certament, s’aguditzen els sentits al llarg d’aquest periple per les inclemències de l’oratge. L’olfacte percep els sabors d’un sòl fèrtil farcit encara d’aquelles fulles caduques caigudes en la primavera de l’hivern, empeltrit ara d’una humitat addictiva i penetrant. I el rierol, que brama i potencia l’atractiu de les sargues monumentals, de soques arrugades però robustes i fermes; un arbust en un principi, un arbre imparable a mesura que els nutrients del bosc alimenten el seu notable creixement i eclipsen, alhora, l’esquelet hivernal dels seus cosins germans: els xops. Populus nigra en termes científics, també conegut com a pollancre en algunes contrades del domini lingüístic català. Dormilec i despullat. De base tan lírica que, de vegades, es podreix de solitud i alberga com a única i transitòria companyia rogles de bolets del color de la canella. Comestibles excel·lents. Atemporals en el sentit que tan sols depenen de la dolça sensació que deixen en el paladar. Ara marronencs, ara emblanquinats. Sempre bons, els pollancrons, altrament dits bolets de xop. Els bassals retinguts en la forest creen, mentrestant, el compost que s’adoba amb els excrements dels animals. Cavalls blancs i lívids que renillen mentre el pas del caminant avança pel senderi ben a la vora del soroll d’un vent que ja recula. Aroma que perdura i es reté com el símptoma més nítid que açò ja s’ha acabat, que ja és hora de plegar. Contrast tèrmic d’una llar que mai no deixa de crepitar i que escalfa les ànimes amb gust per la flassada, l’afecte i la clarividència de la son...

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...