Remunte el riu en companyia de dos bons
escuders. Amunt, amunt, tal com em va recomanar aquell que pescava truites però
que ja no en pesca, que ara té els aparells inutilitzats després d’anys d’inactivitat,
i que ja veurem. En fi. Ja veurem, com els cecs. Però el cas és que m’ho digué,
n’estic ben segur, sense concretar en excés, com sol ser costum, però m’ho
digué: «están más arriba». Així que
jo, amunt que vaig. I els meus dos fidels escuders, també. A la recerca de les
famoses truites del terreny. O, simplement, a caminar, que en realitat és el
que fem des que arribem al pont que fa frontera entre l’asfalt i la terra, o
entre el món conegut del poble i el món feréstec de la serra. Xino-xano. A
banda i banda de la riba se succeeixen els gorgs i els rabejos, tot en
consonància amb l’harmonia natural, tot molt bonic i preciós, també,
evidentment, i amb el rerefons d’una vall pregona on les flors s’acumulen a
balquena i on els insectes, més en concret aquests gèrrids anomenats sabaters,
reposen en gran nombre i amb gran placidesa sobre els nombrosos tolls d’aigua
mansa. Per això no n’hi ha, de truites, per això. Perquè si n’hi haguera
alguna, aquests insectes no hi serien, a quin sant! I aquell pescador que ens
trobem, de sobte, dirigint la mosca cap al gorg ens parlaria en altres termes.
Però no: «se las llevaron todas, solo dejaron algunas parejas
reproductoras». I
poca cosa més. Aquesta és la veritat. A tot estirar, algun gripau que bota des
del marge alertat per la nostra presència i que s’amaga entre els cudols i la
vegetació que conforma el paisatge, incipient i exuberant en aquestes altures
de l’any. Fa calor, ausades que en fa. I realment, el riu convida al bany. Tan
sa i tan pur que pareix de cristall, que esborrona, certament, i que és així des
que naix fins que desemboca, uns quants quilòmetres més avall, en el gran curs
fluvial que travessa la península ibèrica de cap a cap: el Tajo. Qui ho diria!
El Tajo! El riu per excel·lència, nascut també al cor d’aquestes serres
oblidades, un riu que no és un riu en les èpoques més seques, sinó que a penes
és un fil, o un filet, segons diuen, i que em recorda, a més a més, el refrany
aquell en català segons el qual uns tenen la fama i uns altres carden la llana.
Tot i que, en aquestes contrades, és clar, el refrany s’adapta a la riquesa
popular de la llengua de Cervantes: El
Tajo lleva la fama y el Hoz Seca el agua. Tanmateix, de sec no en té res, aquest
darrer, i això malgrat el seu nom. Potser ho sembla en algun tram, és cert, però
pel que es veu, el motiu són les filtracions que s’endinsen muntanya endins.
Per la resta, és un riu que bull, de netedat i de silenci, un riu que ja el
voldrien molts, i que baixa sense vicis mundans per un congost abrupte que li
dona forma i també la primera part del seu nom. Perquè hoz és, precisament, això: congost. Congost sec. O Hoz Seca en termes oficials. El riu
entre els grans rius. Tanmateix, de truites, cap ni una. I això és una llàstima, de
veres que ho és. Perquè confirma que no hi ha res en aquest món fora de perill. El nostre pas, tan humà
com destructiu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Secretari

- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada