diumenge, 4 d’abril del 2021

Floretes

L’eclosió definitiva s’espera per al mes de maig, en l’equador primaveral, però a hores d’ara ja és tot un goig. I el paisatge pren una gamma cromàtica que alegra l’existència i allunya la grisor de l’hivern més cru dels últims anys. Particularment, em fixe en les floretes, que sorgeixen a dojo de la terra erma i alegren la passejada d’allò més, com si senyalaren un camí sense retorn cap al paradís interminable de l’harmonia i les fonts que sadollen el caminant. Els oriünds les anomenen campanones. Això quan són grans, és clar. Perquè si són menudes, el sufix canvia i aleshores les anomenen campanillas. En català, en justa correspondència, el seu nom és el mateix: campaneta. Ara bé, en conjunt formen part d’una família floral que acull tantes classes i tants colors que un no sap ben bé a quin nom atenir-se exactament: corriola, corretjola... No en tinc ni idea, la veritat. Grogues, violetes, blaves, blanques... La serra, tota a floretes, en qualsevol cas, com cantava per als xiquets el valencià Paco Muñoz. Tot un goig, insistisc. I una invitació, d’altra banda, a diluir-se en l’estampa inabastable que hom té al davant i molt més enllà, com per exemple a la vora dels rierols. Em fascina, per això, el rebrot imparable dels xops, amb les protuberàncies de vida que marquen les seues branques robustes ja tretes de la letargia hivernal. I el sòl, també, humit i amb una saó que escampa l’herba fresca i ompli la vista d’una energia que s’encomana i que s’endinsa pels boscos frondosos i per les clarianes de cel obert. Allà és, precisament, on els instints no només es fixen en la catifa de colors florals, o en els marges dels rius i els xops que s’enlairen, sinó també en els rogles que, en bona mesura, propicien l’aparició de les múrgoles primaverals, que ací prenen el nom castellà de colmenillas. Uns bolets irregulars i plens de concavitats, amb un disseny arquitectònic, com a mínim, curiós. Tanmateix, deliciosos i ben interessants, no debades se sol dir que no cal buscar-los, sinó que són ells que et troben; gustosos, a més a més, de créixer allà on hi ha terra remoguda i bona cosa de rebuig forestal. Des de finals de març fins al mes de maig. Ara, ara, ara! Així que arribat tal punt, no ho volia confessar, però ho faré: dec ser un caçador de bolets nefast, perquè no n’he trobat cap. Cap ni un. La qual cosa em confirma que potser em va millor dedicar-me a identificar floretes, ja que sens dubte resulta un entreteniment molt més productiu i, de moment, molt més inspirador.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...