Museu Escolar de Puçol (Elx)

Amb motiu de la publicació del meu darrer llibre Les Nostres Festes, fa unes setmanes vaig rebre un missatge d’un bon mestre de primària en el qual m’expressava la seua opinió sobre l’opuscle en si i em convidava, molt gustosament, a visitar l’escola en què treballava: el Museu Escolar de Puçol, situat al bell mig del camp d’Elx (Baix Vinalopó). «Uf, molt lluny», vaig pensar de seguida; «per a què anar-hi?»; «què se t’ha perdut a tu, allà baix»... No sé, supose que al meu dedins encara bategaven aquells particulars camins al sud que desembocaren en un llibre l’ombra del qual encara em persegueix i que tants temors m’ha creat des d’aleshores ençà. Sí, aquell llibre, aquell... Perquè si bé ho pense, ja són quinze anys, ni més ni menys. Quinze anys des que vaig fer classe en el niu d’incerteses i vacil·lacions en què cauen tots els professors de valencià que són enviats a les missions i són despertats, abruptament, del seu somni daurat de transformació del país quan ensumen les revoltes del riu Segura. Impossible. Del tot. Tanmateix, els anys passen. I els prejudicis es dilueixen. I les reticències de seguida són vençudes quan a l’altre costat de la pantalla hi ha algú que insisteix i et planteja una cosa molt simple i molt senzilla: fer escola. I a més a més, amb tu com a protagonista, que has escrit un llibre sobre festes genuïnes i amb el qual es pot generar un dia magnífic entre criatures que aprenen i mestres que estimulen a través de jocs, tallers i projectes educatius. Així que sí. «Sí», vaig dir finalment. «Hi aniré». I en efecte, ara no puc estar sense dir la meua. Perquè, tot d’un plegat, l’experiència fou fabulosa. Un privilegi, de fet. Des del principi fins al final. I és que el primer que em va cridar l’atenció fou una escola que, en efecte, és un museu. Literalment. Els alumnes van i venen entre classes i espais on s’hi exposa la forma de vida lligada a la terra que ha caracteritzat el camp d’Elx des de temps immemorials: oficis, botigues tradicionals, atifells de conreu... I a més, hi són part activa: guien, presenten i plantegen dubtes. Sense cap indici d’estar clavats en un sistema educatiu rígid i basat en l’acumulació absurda de continguts. Només això. Utopia i llibertat. Un gust en aquests temps de pandèmia mundial en què un llibre o un simple brot de palma es poden transformar en un somni o en una bonica flor.