dimarts, 15 de desembre de 2020

I Brad Pitt em salvà del sopor...

Vaja per davant que no tinc per costum compartir el que em passa dins l’aula, de fet em negue en redó des d’aquella experiència iniciàtica en el Baix Segura que quasi em costà la pell, el futur i jo què sé quantes burrades més que preferisc no citar perquè em trobe immers en l’última setmana de classe abans de les vacances de Nadal i avui he tingut un d’aquells dies que en un principi semblava mortífer i, a la fi, ha resultat magnífic. Podria haver entrat en col·lapse, de fet, però això no ha passat perquè amb el temps d’experiència acumulada dec haver aprés a torejar els factors incompatiblement compatibles que es donen cita cada dia en un institut de secundària.

La meua parròquia estudiantil, a tot açò, em deu considerar a hores d’ara un docent d’aquells que en diuen estrany, dels qui fa i desfà al seu gust, el típic que busca l’aïllament a l’hora d’esmorzar i que defuig el debat en les interminables sessions d’avaluació, altrament dites les ovulacions. Un professor a mig camí entre la il·lusió i la desil·lusió, sense cap intenció de fer barret en la sala de professors i aliè a les pedagogies revolucionàries d'aquest present alienador que imposa un boç a la cara mentre l’alegria de l’adolescència ens passa per davant sense ni tan sols parpellejar. Potser és que soc un incrèdul. O un meninfot. Potser és això. Sí, és ben possible. O potser, també, és que els alumnes són animetes càndides que cal apreciar de cap a cap. Feliços i despreocupats malgrat les circumstàncies. Almenys a mi no em diuen profe, que ja és dir. Em diuen pel meu nom. I això em fa feliç. Pel·lícula, per tant. De l’Antiga Grècia, a més a més. I un alumne fabulós que me l’ha portada en un pendrive. Allí tot ell, perseguint-me per l’escala mentre jo pujava taciturn perquè una alumna obsessionada per les notes m’havia exigit, moments abans, dos dècimes més en un examen. Dos dècimes? Això només, reina? En fi. Troya que ha caigut. I Brad Pitt en plena efervescència. Que guapo, por Dios! ha exclamat una alumna. I no ha parat de dir qué guapo, por Dios durant les dues hores que Brad Pitt ha desfilat per la pantalla matant sacerdots i prínceps troians. I després ho ha dit la seua companya. I l’altra del costat... I jo he hagut de llevar la pel·lícula momentàniament per a posar un poc d’ordre en un galliner que es  descontrolava per moments. Però és que era guapo de collons, ho és, de fet. Despitralat, fibrat, musculat, tot un cànon de bellesa que, evidentment, ha despertat també els instints més primaris del mascle de la classe. ¿Y yo qué? Tu res, borinot! Tu a callar! I així estant és quan la sirena m’ha salvat de caure en un debat estèril on no hi havia color. Perquè un moniato és un moniato. I Brad Pitt sempre serà Brad Pitt. Amb trenta, amb quaranta i amb seixanta anys...

Tenia cita, poc després, amb els futurs candidats a engreixar les llistes d’estudiants de les escoles municipals d’adults. Els meus estimats alumnes d’FPB. I va i resulta que avui no tenien ganes fer classe. Novetat absoluta! Així que m’han demanat passejar per la mar. I jo els he dit que sí, com no!, que el dia romania enterbolit, però que malgrat això es veia l’horitzó. I de camí cap a l’infinit, un s’ha descarregat una brúixola en el mòbil. I ha identificat el Montgó al sud, i els cims del Desert de les Palmes al nord. I m'ha comentat el trànsit marítim, que és un factor humà que altera el paisatge. I després m’ha dit que l’aigua no es filtra en les mallades del Saler i que per això s’entolla després de cada temporal. I jo li he dit que, segurament, tenia raó i que el que em contava era molt més valuós que les històries que em sol contar qualsevol altre dia de classe, diguem-ne normal. I al remat, ha tornat xarra que xarraràs a l’institut per un senderi meravellós on un altre alumne ens ha explicat la diferència entre un pi blanc i un pi pinyoner. I jo, pensatiu perquè no donava crèdit, he desfilat per fi cap a casa conscient que per un banda Brad Pitt m’ha salvat de caure en el sopor del clima prevacacional i la humitat de l'ambient m’ha refrescat el suficient com per intentar-ho de nou demà, des de primera hora, a la trinxera nostra de cada dia.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...