dimarts, 26 de maig de 2020

Coronavirus. Capítol 59: 'Xicotets plaers'


Si del que es tracta és de fer un dietari estricte i d’apurar fins al màxim aquesta etapa històrica privada de llibertat, puc parlar d’algunes de les coses que he fet durant un cap de setmana en el qual he visitat escenaris vetats al llarg d’un confinament que ja no és tal. La mar, evidentment. I també algun que altre bar del poble, perquè és evident que al marge dels moviments més o menys distants que, de moment, ens permeten les autoritats, també cal complir amb un ritual oblidat en els darrers temps: l’esmorzar. Truita d’espàrrecs amb pernil, plateret d’olives i cacaus i vi mesclat amb gasosa, és a dir, allò que per aquestes contrades tothom convergeix a anomenar llimonà. Fresqueta. Una delícia per als sentits i per al paladar. I ja després, dret cap a l’immens espai obert que m’ha regalat el destí i que pareix predisposat ja a rebre multitud de visites estivals tant per a bé per com per a mal, allí amb un aspecte tranquil, com una bassa d’oli que se sol dir, amb gent, sí, però no amb tanta com es podria suposar. Gent tranquil·la en la seua majoria, present en l’arena i el pedregar interminable sense fer grans escarafalls, contemplativa en molts casos. Mescla de llengües: valencià, castellà, francès. Parelles d’enamorats, famílies amb menuts, esportistes... I pescadors, això sí, pescadors en abundància entre els quals m’he diluït tant de matí com de vesprada, allí tots postrats als peus de la mar Mediterrània enfront d’unes canyes immòbils, sense cap indici d’activitat marina més enllà de les moles de sorells i palometes que s’albiren superficialment. I jo amb un rall que no parava de treballar. Un llobarro, dos llobarros, tres... I per a acabar-ho d’adobar, un bon sopar amb uns amics. Amb distància, sense abraçades, sense besos. Tanmateix, tot ben compensat per una menja mai abans degustada i deglutida: llobarros torrats en una graella, a la brasa, fets amb fusta de taronger. Sense cap additiu, sense res, si de cas només amb un pessic de sal, perquè en realitat no cal gran cosa més. Perquè el llobarro és un dels millors peixos de la mar Mediterrània, depredador solitari que rep el nom de llop de mar a França o Itàlia. I que, segons Josep Pla, és el número dos en qualitat per darrere del corball. Número dos! Tanmateix, en el pòdium, perquè de la mateixa manera que el corball, tampoc el llobarro fa gust de peix. O almenys això assegurava aquell escriptor de Palafrugell, un detall sensacional que justifica el fet de no afegir cap salsa, ni cap guisofi elaborat, ni res de res. Només el llobarro i el seu consumidor, cara a cara. Piscifactoria al marge, és clar. Això no cal dir-ho! Bon profit, en qualsevol cas. I benvinguda
aquesta fase que ja anuncia el declivi temporal d’una pandèmia que potser reviurà els seus millors dies allà pels mesos tardorals... Pels mesos tardorals, per tant. Però no ara. Ara toquen els xicotets plaers.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...