Coronavirus. Capítol 56: 'La Ribera, reserva espiritual'

Imatge: 'Som riberencs'

La notícia és demolidora i, la veritat, no hi ha per on agafar-la. El País Valencià directe cap a la fase 1 del desconfinament, sí, però amb una clàusula molt particular pel que fa al departament de salut de la Ribera del Xúquer. Perquè allí, o ací, segons es mire, no es permetran reunions de deu persones. En altres comarques o departaments de salut, sí, però a la Ribera, no. I el motiu? Doncs el motiu és el millor de tot, ja que com es diria en valencià diguem-ne no normatiu, és pa’ cagar-se i no torcar-se: “sería la gran concentración de personas y la costumbre de reunirse con amigos y familiares”. Ale, nyas! I si ens reunim amb enemics? En fi, que tal com se sol dir en aquestes ocasions, millor riure abans que plorar, com bé ja fan alguns a través de comentaris molt de l’estil riberenc en les xarxes socials o en els mitjans de comunicació: que si per aquestes contrades hi ha massa afició a la cassalleta, que si deuria haver un referèndum per independitzar-se de Valencialàndia, que si la fama d’anar de paella a les cases de camp ha pesat molt a l’hora de prendre tal decisió, que si tal, que si açò, que si allò. Però, al remat, a la fi de tota la correguda, tot pareix indicar que ni humor ni res de res. I per aquestes latituds alguns ens quedarem igual com estàvem fins avui, exactament igual, això és, com una reserva espiritual i fins als collons! Per a què, doncs, per a què desgastar-se més. Sempre ens quedarà el consol, després de tot, de pensar que la Ribera és una comarca singular i amb certa tendència a la celebració oberta i multitudinària, l’exemple resistent, si més no, del caràcter festiu i l'alegria mediterrània. Potser un xicotet país de gent histriònica, potser, però d'actitud molt oberta, ple de costums encara intactes, simpàtic, agradable, unit a les entranyes de les terra. Així que a remar, no en queda una altra. O això o autoflagel·lar-se amb la imatge terrible d’altres indrets potser no tan escandalosos en les formes i en el parlar, però igualment disposats a reunir-se al voltant d’un bon foc, allí tots vinga la burla, plateret d’olives en mà, cervesa, cassalla i vi, de paella o de torrà, és igual, de celebració en qualsevol cas. Ai mare! Açò? Açò deu tenir una altra explicació, és evident. Però jo em pregunte: és que no hi havia cap altra manera de justificar-ho. O què passa ací?