Em
venen aromes nostàlgics darrerament, en el sentit literal del terme. Aromes. Ho
vaig notar l’altre dia, quan vaig eixir al balcó i vaig ensumar l’aire que
bufava net, com ja feia temps. I també ho vaig notar durant els dies
de pluja del passat mes d’abril: aquesta olor de terra
banyada, humida, més forta que mai. No m’ho invente, això, no, ni es tracta de cap
recurs hiperbòlic, tampoc, és una realitat que molts hauran constatat en els
temps atziacs que vivim. Perquè l’olfacte no enganya, mai no ho
fa, i sovint ens transporta molt més enllà dels records recents, dret cap a
temps llunyans i imatges remotes que es perden pel canó de la memòria i que ens
fan plantejar-nos preguntes de tipus existencial. Com és possible? Com? Però ho
és, sens dubte. Records en forma d’olfacte, records que a mi em solen retornar
cada estiu, allí entremig dels bancals de tarongers, o entre les dunes que
travesse per accedir a la mar. O quan avance lent per la vora amb el meu
rall tractant d’enxampar algun peix desprevingut. De bon de matinet, sobretot.
També em sol passar a l’institut, on identifique certes olors que em duen a la
meua tendra infantesa, a aquelles aules que mai no s’obliden i que perduren gràcies
a l’olor, això per damunt de tot. L’olor. Inconfusible. El que no m’esperava,
tanmateix, en plena quarantena, era retrobar-me amb fragàncies de ruralitat i
natura al bell mig de la ciutat, amb perfums per desgràcia ja oblidats en les
urbs dels nostre discórrer que s’han recuperat, ni que siga momentàniament, com
a conseqüència de la reclusió forçosa i la manca d’activitat. Fragàncies que
jo, particularment, identifique més aviat amb contrades amagades i belles, amb
contrades on el temps s’ha aturat per complet, aquelles situades, per exemple,
entre la infame línia provincial que separa realitats idèntiques des del punt de vista etnogràfic, o cultural si ho preferiu: Terol, Conca, Guadalajara... Em venen, per això, de
tant en tant, perfums molt similars als d’aquests paratges que m’atrapen i m’enamoren
sempre que els visite, que em transformen en un xiquet i que em fan assaborir una i
una altra vegada els carrers solitaris, i la terra tendra, i l'aire
polit, i l'olor de pa, aquell olor de pa. I els arbres, que deixen caure les fulles; i les
plantes, que creixen lliures, salvatges, tot envaït pels efluvis de la
primavera. Cotonets que volen dispersos. I ocellets que piulen sense l’amenaça
constant d’un home que, a hores d’ara, al marge d'edictes, lleis i fases, deuria estar preguntant-se si serà
possible retenir-los, tots aquests olors, en un futur. O si perduraran ara que ens han endolcit la difícil etapa que clou amb un tot de
preguntes insondables, amb moltíssims interrogants oberts...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada