Pintor de parets

Una antiga pràctica que més o menys continua viva arreu del nostre territori és la que realitza el pintor de parets, un ofici de gran destresa i perfecció a qui Ovidi Montllor va retre homenatge en una mediterrània i espectacular versió musicada del poema L’ofici que més m’agrada de Joan Salvat Papasseit. Els versos que hi fan referència se situen més aviat cap al final. Fixeu-vos-hi bé:

Des d’ací, tot i que jo mateix tinc un amic pintor de parets, no és que en sàpiga dir gran cosa més. Si de cas que per alguns indrets d’aquest país imaginari que es diu valencià, existia, i existeix encara, el costum d’exercir aquest ofici quan un dels fills i filles de la casa en qüestió s’uneix en matrimoni. Sobre el color que es tria crec que la cosa va per gustos, per gustos dels pares sobretot, encara que avui són molt recurrents els vainilles, els ocres i també els rosacis clars, gairebé del color de la carn. En altres èpoques, no obstant això, el més comú era el blanc. De fet, emblanquinar les parets era una de les tasques més habituals no ja en un dia de casament, sinó en els dies de festa gran: una processó, una cercavila o una jornada de bous al carrer. I la protagonista de portar-ho a terme era la dona, la dona de la casa, com en un intent d’embellir el barri, o un sentit més general, el poble. Tot era poc, en definitiva, per demostrar que ací, les coses, s’arreglaven bé.

Aplegapilotes

Amb tants partits del segle ensopint les nostres ja de per si ensopides ments, no podia deixar de comentar en aquest espai certs costums del futbol que s’han vist modificats des que les televisions i el merchadising publicitari s’hi han imposat de manera definitiva. Un d’ells, per exemple, és la figura de l’aplegapilotes, antany tan poc valorada i avui convenientment distribuïda per tot arreu de qualsevol camp, sempre a l’aguait per si els seus representants han de tornar un baló dels molts que tenen preparats. Un exemple d’efectivitat el seu. De vegades, fins i tot, contraproduent. Són capaços de retornar dos balons alhora: el que s’havia extraviat i el que tenien preparat; de tal manera que el joc s’ha de parar i es perd encara més temps. Patètic. Si més no exemplar de l’evolució del futbol com a espectacle. Abans, a tot estirar, els aplegapilotes es feien famosos anys a venir, com el cas de Guardiola. I encara que l’estampa també era molt mediocre, tant l’aficionat com el jugador, es passaven minuts i minuts esperant que la graderia tornara l’esfèric. Realitat? Segurament sí. En qualsevol cas, impensable en aquests temps de jugadors vedette i entrenadors estrella. En el cas del Madrid, és clar.

Insectes comuns dels Països Catalans (III): el morrut negre

El tema, potser, no és gaire interessant, però a mi em té fascinat des que vaig descobrir que gràcies a ells es poden entrellaçar paral·lelismes amb la nostra classe governant. Em referisc als insectes, al morrut roig, depredador de palmeres; i, en concret, al morrut negre (Scyphophorus acupunctatus), emblema d’una nova plaga extremadament voraç amb les piteres o atzavares i que, de nou, presenta característiques molt similars a les tendències d’aquesta terra envaïda per larves i paràsits infectes i autodestructius: prové d’Amèrica, com els Mc Donalds; presenta símptomes de descontrol, com els nostres benestimats polítics; i és doblement mortal, això és mata, remata, i una vegada conclòs el procés, mor sense remei, tot deixant un reguitzell de merda, ferum i mala llet que s’allarga i s’allarga fins que un decideix plegar o tancar els ulls. I el que és pitjor, també deixa dipositades unes larves que a la llarga acaben germinant i impedeixen qualsevol temptativa de reviure i ser normal. En resum, una excel·lent maniobra d’infecció molt pareguda a l’actual política valenciana que abraça tot aquell que intenta pegar a fugir i que no s’atura mai, ni amb productes tòxics ni amb remeis científics d’última hora, només amb mecanismes tradicionals molt del gust dels qui estan fins a la fava: trepitjar-los, cremar-los i assistir amb indiferència al seu espectacle de bromes sense gràcia i desgavells sense trellat. Del morrut roig al negre, ja veurem quina és la pròxima.

Els efectes del morrut negre i roig, respectivament

Trinquet d'Alzira (La Ribera)

Sens subte, la recent i flamant inauguració del nou trinquet d’Alzira (La Ribera), demostra que el món de la pilota valenciana canvia i progressa com no ho ha fet fins ara. Però no sé si a millor. Veurem fins a quan dura aquesta efervescència modernitzadora que alça canxes espectaculars i milionàries sense tindre ben clar, al meu paréixer, ni el personal que les ha de gestionar ni el camí que les ha de guiar. Perquè la història es repeteix cíclicament. Recorde, per exemple, quan inauguraren el trinquet de Sagunt (Camp de Morvedre), referent en el seu moment d’aquest joc popular irremeiablement orientat ara a convertir-se en un esport ordinari i estàndard mancat d’allò que l’ha fet tan singular: l’autenticitat. Això fou l’any 1987, llavors amb el mític Genovés com a pilotari que omplia trinquets i esborronava les més profundes emocions. Aquesta és la conclusió d’un opuscle editat per la desapareguda Caixa Sagunt i escrit per Fausto Llopis i Caruana: Desitgem que l’interés demostrat últimament per l’Ajuntament tinga repercussions materials en el trinquet. Esperem que prompte sorgesca la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa. Tot és poc perquè el nostre esport de pilota continue sent viu i ens proporcione més goig, ens produesca gracioses i sorprenents anècdotes i acumule bells records; i aquells que tinguen la mínima sensibilitat esportiva han de pensar que amb la seua presència poden revitalitzar el nostre esport de la pilota i delitar-se i recolzar-lo com mereix aquest bell espectacle de la pilota valenciana. No cal dir que l’interés de l’Ajuntament es va anar esvaint a poc a poc, que mai va sorgir la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa, que tampoc es van acumular bells records més enllà de les carismàtiques aparicions d’el Genovés i que, evidentment, tampoc massa gent va traure rendiment d’aquella instal·lació llevat, clar, d’uns quants pilotaris de la comarca, uns quants esforços personals i esportius sense massa repercussió i un actual i meritori club de pilota que lluita per mantindre neta una instal·lació en franca decadència i caiguda en l’oblit. Tant de bo m’equivoque en el nou trinquet d’Alzira, tant de bo. Però no ho veig clar, gens ni miqueta. Visibles són les maniobres per endinsar aquest joc mil·lenari en el món de meravelles que governa aquesta terra farcida de promeses i tan buida de significat. Sort, tanmateix.

EL CAMÍ DE LES MERLES, Antoni Gómez. Ed. Perifèric

De lectura agradable i narrativa serena, l’últim llibre que ha caigut a les mans del secretari que gestiona aquest espai, ens guia per un tendre itinerari farcit de records i enyorances en què Sagunt i alguns dels seus paratges emblemàtics configuren un recorregut vital de l’autor del llibre, el poeta i ara narrador, Toni Gómez (Sagunt-Camp de Morvedre, 1960). Estructurat en capítols que semblen passos o parades des dels quals reflexionar sobre el passat i el present, aquesta obra barreja també experiències personals amb dosis de costumisme ben entés, no aquell que cau en el folklore i les nostàlgiques imatges que ja no tornaran, sinó en aquell altre segons el qual tot allò que ens envolta o ens ha envoltat agafa un matís particular i alhora exemplar que es perpetua com una benedicció per a les percepcions i els sentits. Una visió molt personal que, sens dubte, abandona sentimentalismes i recupera el plaer de capbussar-se en els xicotets detalls que ens regala la vida i el nostre benvolgut entorn. Un exemple, la descripció d’un bar, el bar: Allò era per a ells un santuari, no cal dir-ho, aquella decoració era com la d’una església petita a la qual acudien ritualment cada dia a l’hora d’esmorzar, després de dinar o de sopar, o en hores de treball, o en vacances, o quan tenien baixes laborals.

VALENCIA ZOMBI, Xavi Castillo

Ho vaig llegir una vegada i, en gran part, és veritat. Xavi Castillo representa una continuació de la literatura de la Decadència, de la literatura popular esdevinguda per aquestes terres durant els segles XVI, XVII i XVIII; una conjunció burlesca de barbaritats que triomfa allà on s’hi presenta, sempre al marge dels organismes institucionals: últimament sempre actue en polígons. I és que per aquest alcoià i la seua companyia Pot de Plom, tot és susceptible de sotmetre’s a una crítica picant, exageradament còmica, fins i tot escatològica. Hi haurà qui abomine d’ell, sens dubte, però és cert que representa l’herència més clara del teatre de carrer, d’aquells col·loquis eroticoburlescos que posaven en evidència els fets esdevinguts a la societat del moment. L’última obra que he vist és un tant diferent a les habituals, més treballada, amb un principi i un final, acompanyada de personatges comuns però no tan enfocada a la barbaritat contínua, que també: València Zombi. I la sala plena, un fet que sempre em crida l’atenció perquè no crec que tots els assistents siguen d’esquerres i parlen valencià. Més aviat al contrari. De vegades, com és el cas, els espectadors són fallers, els mateixos que paguen l’espectacle, els mateixos que mentre dura la representació s'encanen i, alhora, exclamen coses com aquestes: ha tret a la Mare de Déu, això no se fa! Ho vaig sentir, no és broma. De fet, ho va dir una dona que seia al meu costat i que cuidava de la néta, pobreta meua, receptiva a les paraules d'una iaia que li explicava que allò que estava veient sobre l'escenari no era en realitat el que estava veient. En fi. Els valencians som molt hipòcrites i, en moltes ocasions, un no sap del tot si l’espectacle és a l’escenari o al pati de butaques. En qualsevol cas, el riure està assegurat.