Una antiga pràctica que més o menys continua viva arreu del nostre territori és la que realitza el pintor de parets, un ofici de gran destresa i perfecció a qui Ovidi Montllor va retre homenatge en una mediterrània i espectacular versió musicada del poema L’ofici que més m’agrada de Joan Salvat Papasseit. Els versos que hi fan referència se situen més aviat cap al final. Fixeu-vos-hi bé:
Des d’ací, tot i que jo mateix tinc un amic pintor de parets, no és que en sàpiga dir gran cosa més. Si de cas que per alguns indrets d’aquest país imaginari que es diu valencià, existia, i existeix encara, el costum d’exercir aquest ofici quan un dels fills i filles de la casa en qüestió s’uneix en matrimoni. Sobre el color que es tria crec que la cosa va per gustos, per gustos dels pares sobretot, encara que avui són molt recurrents els vainilles, els ocres i també els rosacis clars, gairebé del color de la carn. En altres èpoques, no obstant això, el més comú era el blanc. De fet, emblanquinar les parets era una de les tasques més habituals no ja en un dia de casament, sinó en els dies de festa gran: una processó, una cercavila o una jornada de bous al carrer. I la protagonista de portar-ho a terme era la dona, la dona de la casa, com en un intent d’embellir el barri, o un sentit més general, el poble. Tot era poc, en definitiva, per demostrar que ací, les coses, s’arreglaven bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada