VALENCIA ZOMBI, Xavi Castillo

Ho vaig llegir una vegada i, en gran part, és veritat. Xavi Castillo representa una continuació de la literatura de la Decadència, de la literatura popular esdevinguda per aquestes terres durant els segles XVI, XVII i XVIII; una conjunció burlesca de barbaritats que triomfa allà on s’hi presenta, sempre al marge dels organismes institucionals: últimament sempre actue en polígons. I és que per aquest alcoià i la seua companyia Pot de Plom, tot és susceptible de sotmetre’s a una crítica picant, exageradament còmica, fins i tot escatològica. Hi haurà qui abomine d’ell, sens dubte, però és cert que representa l’herència més clara del teatre de carrer, d’aquells col·loquis eroticoburlescos que posaven en evidència els fets esdevinguts a la societat del moment. L’última obra que he vist és un tant diferent a les habituals, més treballada, amb un principi i un final, acompanyada de personatges comuns però no tan enfocada a la barbaritat contínua, que també: València Zombi. I la sala plena, un fet que sempre em crida l’atenció perquè no crec que tots els assistents siguen d’esquerres i parlen valencià. Més aviat al contrari. De vegades, com és el cas, els espectadors són fallers, els mateixos que paguen l’espectacle, els mateixos que mentre dura la representació s'encanen i, alhora, exclamen coses com aquestes: ha tret a la Mare de Déu, això no se fa! Ho vaig sentir, no és broma. De fet, ho va dir una dona que seia al meu costat i que cuidava de la néta, pobreta meua, receptiva a les paraules d'una iaia que li explicava que allò que estava veient sobre l'escenari no era en realitat el que estava veient. En fi. Els valencians som molt hipòcrites i, en moltes ocasions, un no sap del tot si l’espectacle és a l’escenari o al pati de butaques. En qualsevol cas, el riure està assegurat.