Sorteig de redolins

Em conta Sílvia que, en temps remots, el sorteig de redolins del Palmar acollia fins a quatre-cents pescadors disposats a repartir-se el suculent pastís del llac que encerclava el poble: l’Albufera. Poca broma. Avui a penes n’arriben a seixanta, però això no impedeix que a meitat juliol, exactament el segon diumenge del mes, es celebre un cerimonial d’enorme valor antropològic que ja va pels 775 anys, xifra redona, mai millor dit. De redona, redolí! O això diu a tothora, si fa no fa, el jurat de la confraria. Quadre commemoratiu i tot. I acabat el protocol de discursos i sermons, seixanta noms dins de seixanta boletes. I jo que m’assec a contemplar l’espectacle allí ocult entre en els banquets d’un espai embriagat de xafogor estival i, sobretot, d’allò que en diuen les essències d’aquesta terra, vull dir: gent del poble, romàntics enamorats de la vida i del país, i en un altre ordre, autoritats pertinents. Aplaudiments generalitzats. Em limite a escoltar, per tant, i també a respectar un acte indiscutiblement medieval, molt ric en matisos, i amb una pàtina claríssima de puresa i autenticitat malgrat la modernitat que tot ho amera a ritme d’imatges postisses i turisme depredador. És cert. Perquè, a pesar de tot, el sorteig resisteix. I a més, ho fa amb la dignitat que li correspon, estoicament, contra vent i marea, i contra tot, ausades que sí. Pesca, pesca i més pesca. Mornells i perxes pertot. De l’Albufera, de fet, se’n viu, ja siga per l’abundància de llisses i anguiles, ja siga perquè avui, com ahir, representa la identitat més profunda, alerta!, la identitat, si de cas un dels sentiments més forts que hi ha, i segurament, ara que hi caic, el que fa que un servidor s’interesse pels detalls que desfilen al seu davant redolí rere redolí. Número 1: Vicente Luis Aleixandre! I allà que va un home que no s’ho creu, fidel a la litúrgia transmesa des de temps immemorials. Ave Maria Purissíma! En tots els anys de ma vida! I el primer dels llocs disponibles cau a benefici seu, sort, molta sort, perquè benaurat el dia que la providència, o el rei Jaume I, li atorgà el dret a explotar la reserva lacustre per excel·lència d’aquestes latituds. Entraor dels rogets! I així successivament. Aleshores Sílvia, l’amfitriona impagable, filla i neta de pescadors, em fa saber el lloc que triarà si té la sort de cara: la séquia de l’Overa. I si pot ser també, la séquia Dreta, tot i que això ja ho farà el seu home, assegut unes fileres més avant i nerviós, molt nerviós, atentíssim a un sorteig històric que avança amb noms igualment històrics: la Manseguerota, Cabet de Mus, la Sequiota, l’Entreforc, Cap avant de les Bovetes en Raere, Cap enterra de les Albergines, Davant del Fornàs… No sé. Deia Blasco Ibáñez en una frase sublim de la novel·la Cañas y barro que en la cerimònia del sorteig es jugava a l’atzar el pa de l’any i, fins i tot, el risc d’enriquir-se si la pesca era bona. Bé. Jo trobe que els temps han canviat, però sí que és cert que l’Albufera continua sent un refugi, i un honor, per als veïns d’aquesta illa valenciana, amb restaurant o sense ells, i que ho és, encara, sense distinció de classes, i que d’ells, i d’elles, dels oriünds vull dir, depén que es perpetue el ritual de cada any com a símbol indiscutible d’arrelament i orgull. Cultura popular! Enguany, a més, la novetat, o el toc exòtic si se’m permet de dir-ho així, l’ha aportat un jove pescador de Gàmbia, Mustapha Jové, mostra d’obertura i integració, i acollit amb entusiasme per uns habitants de terra i bova que ja immortalitzà Blasco Ibáñez fa més de cent anys. Fills i filles del Palmar! Endavant les atxes, clar que sí. Ara et toca a tu immortalitzar el moment, em diu Sílvia aleshores. Però mentre m’ho diu, jo ja estic en el meu món paral·lel. Immers en unes cabòries personals que em recorden el dia de fa sis anys que vaig desembarcar per aquests paratges meravellosos. Cicle conclòs, ara i ací. Perquè vaig arribar amb una denúncia de velocitat. I me’n torne amb una altra pel mateix motiu. Qui sap. Potser és un senyal. O potser també és que ja era hora de gaudir d’un privilegi arrelat a la València profunda que mai hauria de perdre’s i mai tampoc hauria de caure en les urpes de la depravació i el progrés. El sorteig de redolins del Palmar.