Què en farem. De vegades sent una atracció enorme per reflectir sobre
el paper les coses que em somouen, i no puc evitar-ho; fet i fet representa,
ja dic, una atracció irresistible, o una necessitat imperiosa de comunicar els meus impulsos, o
una obsessió per la literatura que m'assetja; o fins i tot, també, una terrible temptació
de reobrir i difondre el que faig per aquest meló de les xarxes socials del qual tant renegue perquè, en
fi, n’estic convençut: ni té sabor ni té cap substància més enllà de l’exhibicionisme
gratuït. I per a exhibicionisme o autobombo, doncs això, ja tinc aquest blog,
el blog del que es veu i no es percep, el meu benvolgut costumari, l’espai que
nodreix els meus llibres, i la finestra que avui, sense més preàmbul, em permet
descobrir a tot aquell qui m’aprecia el que he visitat recentment, que no és altra
cosa que el Beti Jai de Madrid. Perquè què és el Beti Jai, cavallers? Que
potser no és èuscar, això? A Madrid? Doncs sí, a la capital del regne, ni més
ni menys. Un frontó grandiós, majestuós, el sempre alegre, que se’n diria en
català, en ple centre de la Villa y corte, allí plantat, recuperat per al gaudi
dels qui mai s’ho creurien, però que sí, ja ho poden fer, perquè els miracles existeixen. I allí aflora,
allí mateix, símbol de la pilota basca, o del que en queda a hores d’ara en
forma de suport institucional i, sobretot, empenta ciutadana. Tot un triomf, de veres que
sí. I una grandíssima sort per als visitants i per a tots aquells que pensen
que, en efecte, de vegades, aquestes coses poden passar; de vegades, es poden invertir quantitats ingents de diners públics a recuperar allò que molts menyspreen
o consideren innecessari i propi de governs il·luminats: el silenci, la solemnitat,
la cultura en si, o el fet romàntic de traslladar-se a una època ja
desapareguda però preciosa en el sentit que en som deutors. I tant que sí! Beti Jai, projecte coral. Diu una
inscripció de les tantes que hi ha repartides en aquest frontó històric que
quan un hi entra i el coneix s’enamora automàticament. És cert. La llum, l’impacte,
l’amplitud, els ornaments originals, la bellesa de tot plegat. O no ho sé. Potser també la magnífica
sensació d’anar acompanyat d’un amic de l’ànima i no parar de sentir-lo proclamar:
«espectacular, amic, espectacular, com m’alegre d’haver vingut». Perquè no és
per a menys. Pinxo de truita i entrepà de calamars! I, entremig, la conversa corresponent. El Beti Jai estava pràcticament en ruïnes. Ara ja no. Ara és un
plaer per als sentits i una alternativa a les rutes més turístiques de Madrid,
això sense comptar amb el fet que un sempre pot aventurar-se a rebotar una
pilota entre els seus murs abans que un seguretat li cride l’atenció o l’escame
per no respectar allò inviolable. «Es que os venís arribar y claro, no puede
ser». Ho sent, però això ja no m’ho traurà ningú...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada