Pilates

El pilates està de moda, certament. Això no és que ho diga jo, que va!, és que ho diu, i ho dicta, la modernitat. I el pitjor, o el millor segons es mire, és que és de veres, no tan sols pels beneficis que aporta a nivell corporal o postural, sinó també per l’harmonia emocional que proporciona a tot aquell que s’endinsa en una sèrie d’estiraments impossibles –i interminables– inventats en ple segle XX per un alemany de nom Joseph, i de cognom Pilates, precisament. D’ací el nom, el nom del mètode, vull dir. Molt inspirador, de fet. Tant o més com les conseqüències de tot plegat, que no són altres que les d’haver aconseguit millorar la salut i l’harmonia d’una part del món occidental i, a nivell més local, d’una part de la comarca de la Ribera del Xúquer, que sempre sona millor si del que es tracta, ara i ací, és d’establir connexions amb un vagareig particular tan mancat, de vegades, d’exercici físic i espiritual. Hala, nyas coca! Perquè, com si no interpretar les estranyes peripècies que em fan activar músculs fins aleshores desconeguts, o com si no valorar allò que m’endinsa, de vegades, en aquelles vinyetes entranyables d’Astèrix i Obèlix segons les quals res no era capaç de doblegar la seua força, o la seua identitat col·lectiva, o jo què sé, aquell lema tan innegociable per als gals que resava allò, per descomptat, allò: sempre endavant. Sempre! Endavant malgrat que hi ha vegades que un sembla partir-se per la meitat, endavant malgrat semblar un escorç renaixentista, endavant malgrat sentir a tothora el crec dels ossos, i endavant malgrat patir punxades cròniques indolores. Indolores, he dit, indolores!, no és broma. I sanadores, a més a més. I molt capaces de resistir, ara sí, aquella antiga tortura romana, i germànica, que consistia a lligar braços i cames amb cadenes tirades per cavalls de gran força. Alerta! Per cavalls bragats. Però és clar, tot paga la pena si al remat, un és capaç de dormir entre un rogle de bava i de somiar que, en efecte, tot això és real, o literatura de la bona, de la que purifica i tot això, de la que un sent que no s’oblida perquè, en efecte, tot millora amb el pas dels anys, de la vida i dels costums.

Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

Ich möchte einen Tisch für vier reservieren

I ja que parlem d’intel·ligència artificial, per què no endinsar-se en l’arrel del problema que representa per a l’aprenentatge real de llengües, o per a l’aprenentatge en general. Perquè ho és. És un problema, vull dir. No per a la comunicació, no confoneu, sinó per a l’aprenentatge, que no és el mateix. Una salvació, com diuen alguns? Una eina útil, com diuen els més atrevits? No. Res de tot això. En realitat, és més del mateix, un ingredient més de l’olla dictatorial a la qual ens condueix la tecnologia i la faena feta sense esforç, amb facilitat, comoditat i seguretat. I ací el paral·lelisme. Per a què parlar en valencià si amb el castellà ens entenem tots? Jo mateix he crescut amb aquesta frase, complementada a més amb aquella altra que la camuflava i la diluïa en una hipòcrita i ridícula modernitat: solo viajando se curan los prejuicios. O quelcom així deien els més ineptes, o els més feixistes tot siga dit de passada. Què volien dir, que parlar en valencià, o en català per extensió, era de paletos que no viatjaven, equivalent, per descomptat, a mirar el món amb escasses llums? En fi, el castellà obri portes, remataven amb contumàcia. Era més modern, és clar, i amb ell es podia viatjar arreu del món. Merda per a tu! Perquè dic jo, per a què parlar en castellà si amb l’anglés ens entenem tots? O millor encara, per a què ens serveix el castellà si el viatge en qüestió és a Anglaterra, o a França, o a Alemanya, o a qualsevol altre país situat fora de les estrictes fronteres imperials hispàniques? Que no existeix l’anglés com a llengua franca? És més, per a què parlar anglés si amb la intel·ligència artificial ja no cal ni obrir la boca? L’equació és molt simple, amics. I si un se situa, per exemple, en un restaurant afganés a Friburg i vol reservar una taula per a sopar —l’escena és real!— comprovarà de seguida que tant fa parlar valencià, castellà o anglés al cambrer, perquè no ens entendrà de cap de les maneres. El que caldrà serà parlar en alemany, o en dari si tenim collons, ja que aquestes seran les llengües de referència d'aquell que ens atén des del taulell i que —això ho dic jo— ha abandonat el seu país ves a saber en quines dramàtiques circumstàncies. I com que en aquell moment, un servidor no sap ni quarta de la llengua afgana, ni tampoc mitja de la llengua en què Mozart componia les seues òperes, doncs ja està el cercle tancat: intel·ligència artificial! Com es diu, doncs, voldria reservar una taula per a quatre en alemany? Nyas, coca: Ich möchte einen Tisch für vier reservieren. Que bé! I això només amb la pantalla del mòbil. De manera que tampoc cal mirar els ulls de la persona amb qui parles. Per a què? Per a què? El diàleg és virtual. «Cap problema. A quina hora voleu reservar taula?», contesta, de seguida, el mòbil del cambrer afganés. O el que és el mateix en alemany: «Kein Problem. Um wie viel Uhr möchten Sie einen Tisch reservieren?». I així fins que la conversa conclou i es produeix l’únic intercanvi real entre les dues parts implicades: una cabotada de complicitat. I adeu, fideu. Perquè ja després, el menjar és a taula. I sí, el Kabuli Pulao, això és l’arròs amb carlota i panses, és boníssim. Així que bon profit. O Guten Appetit! O خوند يې واخلئ! I benvinguts, totes i tots, al paradís de la loquacitat. 

Intel·ligència artificial

Ben mirat, la qüestió de la IA ve de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma. És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat, la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies, que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner, restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres, i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte llibertat per a pensar i per a crear». Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci, silenci... Obediència total i absoluta.

L'eixugamans

Supose que no significa res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa, i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda, estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema, perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo. De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres. Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest: el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant, si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...

Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga.