Sol d'estiu

Cau el sol de juny a les albors de l’estiu, és com un llamp de foc que mossega les pells blanques deleroses de platja i esbarjo infinit. Faena al llom i mosquits que devoren canelles i turmells tan dolços que ni els gelats d’orxata o de cotó de sucre són capaços encara de fer-los front. No, encara no... Però s’albira pròxim el  temps de bonança, de veres que sí, se sent, es percep, allò que en diuen la prèvia de l’eclosió definitiva. Sant Joan, primera estació. I tot seguit, l’interminable, evidentment: allà, a vora mar, un astre abrasador de colls indefensos prompte assetjarà com un polp el que ara ja és xafogor intensa al bell mig del poble habitat. Ranera del patiment mediterrani, sempre perseguit, sempre merescut. Perquè és així. Un nou cicle d’esperança que comença i acaba fidel al ritual nostre de cada temporada, sense cap altre espectacle a oferir més enllà del cel blau sense màcula, a l’aguait del resol de migdia, compassat pel cant de les xitxarres. Això sempre ho dic, jo, d’altra banda, sempre. Gràcies, per tant, amic de les paraules i els refranys: quan la xitxarra canta, calor a manta. I ja hi és, de bell nou, ací, entre nosaltres. Sol de juny. Sol d’estiu. Sol que crema poderós els cossos tendres i en guaret, mancats i necessitats alhora de la Mediterrània estricta. Voracitat de res. Ganes de tot. I no, no sé on vaig sentir-ho, això, però és cert: juny és un divendres llarg. Potser dur, potser amb el bioritme laboral encara en marxa, però magnífic, amb una càrrega de nostàlgia tan bèstia com en altres èpoques de l’any. Nadal? Sí, segurament. Però juny és més fresc, que també té collons la cosa. Més fresc, almenys en retalls de vida. Particularment, en conserve records meravellosos, tots amb un denominador comú: l’alegria. Altrament dit, la fugacitat del moment atrapat en el temps. Quan acabava el curs a l’institut, per exemple, molts anàvem amb aquells gelats anomenats flash. I què no dir del vent, del que no bufava més que quan xocava de front gràcies a la velocitat de la motet. O aquelles darreres setmanes al poble en què feien vaquetes al barri dels Sants de la Pedra. O tantes i tantes imatges que preferisc guardar al fons de la meua memòria però que ara també em sobrevenen gràcies a l’olfacte, ves per on, l’olfacte. Perquè fins i tot el sol l’estimula, aquest sentit. I tant que l’estimula. Retrotrau imatges perdudes però insistents: un tros d’asfalt, una finestra oberta, una cortina al vent, l’emparrat del gesmiler, el cordó dunar i el tot de borrons i cards marins. L’olor de mar i de peix. I la fascinant aventura d’imaginar la llum i la fosca que s’esdevindrà quan, en el fons, un sap que és el mateix de sempre. De vegades, això sí, en forma d’un llibre molt personal que porta com a títol Premi a la corda: «aquells retalls meravellosos en què la felicitat anava sobre rodes i el sopar era a taula en les nits de lluna plena...». Sol de juny, sol d'estiu.