Londres, la ciutat wild

Londres és una ciutat bruta, per això m’ha cridat tant l’atenció trobar-me-la ara un poc més neta que l’última vegada que hi vaig estar. Un poc més neta, i atenció!, també un poc més saludable. Perquè això també és de veres, vull dir, pel que fa a les olors i l’aspecte de terbolesa, la cosa continua més o menys igual, igual de malament, però la gent, així dit en general, va més amb bicicleta, i en conseqüència, doncs això, on va la corda va el poal: hi ha menys pol·lució. Efectivitat? Rapidesa? Bé, aquest és un altre tema: a Londres, tot va més ràpid. I les voreres presenten bonys. Per què? Per les petjades, evidentment! Però com que ara el transport de moda és la bici, la rapidesa s’ha traslladat al carrer estricte, amb el risc afegit que això comporta per al pobre vianant distret i desinformat. Situació típica: Look left, però res, la tendència cap a la dreta és irresistible, com en la política. 

No m’estranya, en aquest sentit, que els anglesos se n’hagen eixit d’Europa. Si més no, són els amos. I com a tal, mostren el camí als qui desitgen ser-ho arreu del món. A fer la mà, cavall i picador. Així que trumpistes del món, uniu-vos. Uniu-vos per bé que ells tinguen més diners i vosaltres, colla d'aduladors, mai no deixeu de ser uns pobres desgraciats als qui, a més, us costa parlar una llengua esdevinguda franca en una Europa de la qual ells, els trumpistes anglesos, dic, reneguen obertament i oficialment. Així que tot en ordre pel que fa al panorama sociolingüístic mundial: el respecte pels idiomes vernacles és una fal·làcia. Anglés i punt. Tant si a un li agrada com si no. Tant si un va per la dreta com si va per l’esquerra. Què més se’ls en fot, això, als qui ostenten la vara de la petulància, al cap i a la fi! Al cas, a Londres, i segurament a tot el Regne Unit, les coses funcionen de manera inversa. Els volants del cotxe, a la dreta. Les escales mecàniques del metro, please stand on the right; les safates per escanejar els productes de la compra dels supermercats, oh!, què no dir-ne, a l’esquerra, i no a la dreta. De manera que només per pagar una miserable taronja o una merda de plat precuinat, també s'hi pot generar una considerable dosi de mala llet. Que no? Aneu a Londres, aneu. Comproveu-ho en persona. I ja de pas delecteu-vos amb la seua carn de franquícia, o amb la flaire dels seus eglefins tradicionals, o amb els milers i milers de turistes fent com que tot és meravellós i cent per cent diplomate quan, en realitat, no és ni una cosa ni una altra. Que va! Tot un flash. Tot un Instagram, tot un Tiktok, tot un like i un altre like. Postures compromeses als peus de l’abadia de Westminster. Estufera per arroves. I al remat, una única conclusió, una només: potser el Londres més pur és el que es respira encara als estadis de futbol que no he visitat, o el que es desprén de l'humor negre dels anònims, o el que es veu als cartells d'unes tavernes típiques amb tot el seu mostrari de tiradors irresistibles fins i tot per als abstemis declarats. 

Cartells de tavernes típiques angleses

Perquè conviden a beure, ja ho crec. A beure molt. Cervesa, bàsicament, però també sidra i tota mena de beuratges animosos. Esclafit i campaneta. I a les onze tots a casa. No siga cosa que a l’endemà un es perda la magnífica col·lecció de peces espoliades del Museu Britànic o les meravelloses, perquè ho són, pinacoteques gratuïtes de la National Gallery o la Tate Britain. Això sense parlar de les raboses que vagaregen pel carrer a punta de dia. Sí, raboses. No m’ho invente. Raboses. Però no em pregunteu per què. Crec que això s’explica en un documental de Netflix. Wild London és el seu nom. Però wild estic jo. O dec estar-ho, sens dubte, per a escriure aquestes coses sobre una de les metròpolis mundials per excel·lència. Així que vacances wild, em pense, després de tot. Wild, wild, wild...

Quadres que paguen la pena

Where is the fox?

Metàfores

No és la primera vegada que parle del concepte cinema paradiso en aquest blog. Ben mirat, es tracta d’una metàfora del progrés que ens ha tocat de viure i un tòpic recurrent si es té en consideració que aquest costumari retrata tot allò que es veu i no es percep, com ara un trinquet en ruïnes o un vell saló d’actes d’un institut històric. No cal dir, d’altra banda, que el concepte en si és el nom que rep una de les obres mestres del seté art, almenys per a qui escriu ara i ací, que soc jo, àlies Secretari. Cinema paradiso, del director italià Giuseppe Tornatore. Això sumat al fet que les evidències que fan tremolar la identitat rebroten cada vegada que presente un llibre en companyia de gent irreductible i resistent a la voracitat del present. Pelayo blues. O temes que es retroalimenten, ben mirat: records ornitològics, colombicultura, bous, joc populars o converses interminables en un aljub reconvertit en bar...; tot afectat, de ple, per la política espectacle. O per les xarxes socials. O pel progrés, que significa més o menys el mateix. Insalubritat. Canonades infectes... Així que sí. Tot em ve a la memòria avui, unes quantes hores després de recórrer una carretera noctàmbula al bell mig de la serra Mariola, en un poble amb ressonàncies fonètiques profundes i precioses: Banyeres. Carrers foscos en el tombant de la mitjanit sota un cel estrellat i net, allà on conviu no sense dificultats la vida silvestre amb la indústria del tèxtil i el plàstic. Poca broma. Però jo, que només em preocupe pels llibres i que sovint acabe situat allà on només acudeixen els militants entusiastes: una biblioteca, per exemple; em convenç que potser ha de ser així, que la resistència és allò que un contempla als peus d’una ermita solitària en una vesprada solitària, o que la literatura és allò que s’obri pas entre manifestos per la llengua i reflexions a cavall de la tristesa i la depressió. O que els meus dels gats que m’acompanyen en un moment determinat signifiquen que la soledat pot ser un clam i una virtut per continuar bregant. Qui sap. Perquè darrerament m’han dit que el blues és una ferida oberta, i de ben segur és així, tot i que jo també vull pensar que és una porta oberta a l’esperança. I que es tracta, sobretot, d'una porta bonica, molt bonica. Bella com la revolta d'un barranc intransitat al caliu de la lluna creixent del mes de març...

Bona gent

Un pardalet mort

Sí, sempre m’han agradat els pardalets. I en conseqüència, m’ha fet moltíssima llàstima trobar-me l’estampa morta d’aquest llueret en el replà d’una finestra del meu institut. Potser, si s’haguera tractat d’un teuladí no haguera tret la fotografia, potser; i no perquè el considere menys important, ni de bon tros, sinó perquè estic més acostumat a conviure-hi, o perquè és més comú, segurament; o perquè, qui sap, trobe que l’associe a una època primaveral que els fa caure de les teulades on naixen. No ho sé. Tot això. En qualsevol cas, la imatge és terrible: un pardalet mort, caigut qui sap en quines dramàtiques circumstàncies d’un arbre o d’un badall de la paret, que ningú diu que no. La ruïna s’encomana, certament. Així que no deixa de ser casual que aquest migrant tan vistós, verd groc intens i amb capell i barbeta negres, haja finalitzat els seus dies paral·lel a l’ocàs d’un edifici històric però decadent, entremig d’un dia tèrbol símbol de totes les adversitats possibles, ben mirat el dia després de l’orgia fallera, aules buides, pluja tènue. I en l’horitzó, la resolució total i absoluta d’un contracte incomplit per uns pirates irresponsables que no només exterminen llibertats i cants vibrants, no només, també fan oblidar que la vida és molt més que un conjunt d’atovons, és de fet un jardí i una arbreda que va més enllà del menyspreu i la mort. En fi… Diuen que aquest pardalet rep el nom de lliberal al País Valencià, però a mi m’agradaria saber què té de lliberal el fet de trobar-lo abandonat i en estat de descomposició, o què significa la seua estampa inert al bell mig dels líquens d’una finestra. I no, no sé com acabarà el litigi que ens lleva la son pedagògica, malament, és ben possible. Però jo mantinc l’esperança de veure’l resolt satisfactòriament en un futur no molt llunyà. Perquè per allí va un gafarró, per allà l’ocellet de l’any: la cadernera! I, mentrestant, totes i tots a l’aguait d’aquestes criatures alades que ara ens mostren la fatalitat i, més tard, ens mostraran l’alegria de viure, o la persistència en la lluita, la constància que mai no mor, o la joia d’ensenyar les delícies de la vida, que també és important, de veres que sí. Importantíssim…

Mai no vull que s'acaben. DESPRÉS DEL NAUFRAGI d'Albert Sánchez Piñol

No soc un devorallibres, però devore tots els llibres d’Albert Sánchez Piñol. Tots. Em fan riure, m’ho passe genial i, sovint, gairebé sempre, n’estic pendent del final, i no per saber com acaben sinó per tot el contrari, perquè no vull que s’acaben. És la veritat. I tant se val el tema. M’encanten. I punt. Aquest Després del naufragi, també. De fet, a hores d’ara, dec ser quelcom així com un tripulant del vaixell protagonista: el Lònia, àlies Catalònia; com un pobre i desgraciat blaunoi que actua per inèrcia o, més aviat, que acata per inèrcia, quasi més pendent de l’estil literari del contingut que del contingut en si. Lector obseqüent. Així és. Patrons que m’entusiasmen. I a més, un tot de connexions escampades al llarg de 300 pàgines que apunte fervorosament en el revers del llibre i que em fan revisitar clàssics que mai no moren, com ara aquell que se’n fa dir Jaws i que em sobrevé de tant en tant mentre aquesta nova cacera de Moby Dick –sí, Piñol, s’hi atreveix!– avança entre passions, discussions i reflexions desfermades dels personatges. Ismael dixit: “Mai no van ser uns insurgents que volguessin apropiar-se del Lònia. Però una de dues: o eren molt confiats o molt ingenus”. Frase que va molt en consonància amb aquella que pronuncia el mític Robert Shaw ‘Queen’ quan el gran tauró mossega l’ham i dona la benvinguda a l’infern particular dels qui pretenen acaçar-lo: “No ho sé, Cap; no sé si és molt llest o molt burro”. Tot això. Però és que n’hi ha més. “Els quinqués feien pampallugues. Una campaneta invisible, ves a saber on era, no parava de repicar”, que és com la llum intermitent i el repic de les botelles que es produeix a l’Orca tot just després de la magnífica escena en què es conta el drama del buc Indianapolis. Tauró que ataca i contraataca, com Moby Dick. Però bé...

De Piñol, d’altra banda, m’agraden algunes frases que fa servir: “Vista des de tan a prop constatava que la balena blanca no era exactament blanca; aquella pell lluïa un deliciós color gris perla. Les cicatrius, que s’estenien per tot arreu, eren llargues i sinuoses com lleres de rierols secs”. Espectacular. I m’agrada, sobretot, aquest recurs retòric que dibuixa a la perfecció el caràcter invers del seu llenguatge i de tota l’obra en general. N’hi ha un fum d’exemples: “el capitalisme es basa en l’explotació de l’home per l’home, i el socialisme inverteix el principi”; “aquí tots iguals perquè tothom menja igual de malament”; “El mateix entusiasme que duia els blaunois a aplicar-se en una fita els impedia entendre que aquella fita era impossible”; “I, així, convertien el botxí en víctima i la víctima en botxí”; “...els homes desmesurats desitgen l’inefable perquè és inefable, però no podran aconseguir-ho mai, justament, perquè és inefable”. I conta que contaràs, Piñol es manté persistent fins a un final que és evident, és clar. Perquè aquesta història no ho amaga en cap moment: després d’un naufragi, en ve un altre. I la poderosa càrrega semàntica de la paraula derelicte. Antiherois, remembrances polítiques i literatura prodigiosa. Que bé, que bé, que bé.

RAVATXOL

Un ravatxol és un xiquet entremaliat, rebel, inquiet, espavilat. Un dimoni, vaja. Evidentment, es tracta d’un terme antic, d’aquells que se’n diuen arcaismes. I ara per ara és a bastament desconegut, sense ús més enllà dels records d’aquelles persones nascudes pels anys 40 i 50. Mon pare, per exemple, que obri els ulls quan li dic que hi ha un institut de secundària i batxillerat que se’n diu així: IES Ravatxol. A Castellar-l’Oliverar. —Un institut?, em diu. —No, pare, no. Perquè la bona qüestió és que, a banda de l’accepció general, un ravatxol és un nom, o més aviat el nom d’una barca. I no una barca qualsevol. De fet, se’n podria dir que és la barca més famosa de totes les que solcaven l’Albufera en temps remots, quan el Palmar encara era una illa de canyes i fang, per exemple, o quan els pobles de l’Horta Sud de València encara eren això, precisament: pobles. O poblats, que no és exactament el mateix. Poblats de gent tan llunyana i tan diferent a l’actual que, de veres, costa fer-se a la idea que una frase com la que citaré a continuació, forme part de l’imaginari col·lectiu d’un raconet del país que resisteix en la literatura: “Com cada vesprada, la barca correu va anunciar la seua arribada al Palmar amb uns quants tocs de botzina”. Heus ací. Perquè així és com comença la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Canyes i fang, fantàsticament traduïda per l’editorial Austrohongaresa. I així és, també, com es fa possible que un institut d’aquest tan present postís i moll, reba un nom tan rabiüdament anacrònic, bell i valencià: IES Ravatxol, situat, ja ho he dit, a Castellar-l’Oliverar. Poble del sud de València. Poble —i institut!—, a més, que va tindre a bé, no fa molt, convidar a un servidor a parlar d’un llibre. Un altre llibre! Premi a la corda. Tot un privilegi, el meu. I no sé, potser podria haver-los-ho dit, això, als alumnes: si es publicara ara, tal llibre, sens dubte reservaria un lloc preeminent a escriure sobre un terme preciós: ravatxol; i potser, qui sap, també encetaria una nova secció amb els noms d’instituts valencians més bonics, entre els quals, figuraria per descomptat, aquest. I potser, per tot, no em cansaria mai de reflexionar sobre les belleses que s’obrin al nostre davant quan un parla de lletres i s’adona que la literatura és allò que batega quan es mira per la finestra d’una aula plena d’adolescents i el cel cobreix per complet la immensitat: l’horta impol·luta, les barraques, el camp de tir i arrossegament, o els camins d’horta que abans eren canals d’aigua per on navegava el ravatxol i ara són reductes de puresa resistents a una vida que va molt de pressa, potser massa de pressa, sense a penes badalls per on escolar-se i percebre que, en efecte, el nom d’una simple embarcació és tan meravellós que serveix, fins i tot, per a perpetuar-lo en ple segle XXI i gràcies a un institut.

Premi a la corda

Pels voltants de l'institut encara hi ha barraques tradicionals

Esperances que brollen com un germen

Hi ha qui té un peluix entre els seus principals records d’infantesa, hi ha qui té un cotxe de carreres, o una disfressa de vaquer, o jo què sé, un munt de coses o objectes sobre els quals podríem estar reflexionant durant línies i més línies fins arribar a qui té un llibre, com ara jo, que me n’enorgullisc, de tenir-lo, no debades es tracta d’un llibre fantàstic, mai millor dit: La història interminable. Un llibre que, a més, em transporta a una imatge igualment fantàstica a banda de tendra i candorosa. Nostàlgica, més aviat: aquella del dragó de la sort Fuixur en companyia d’Atreiu sota un cel negríssim cobert d’estels i a les portes de l’Oracle del sud. Quina preciositat! Perquè aquell dragó blanc d'escates rosades era de pelatge abundant i voleiava al compàs del vent, com les idees, com un tren de desitjos i somnis en direcció a la Torre d’Ivori. D’Ivori, d’Ivori, d’Ivori... Viva com uns ulls plens, aquella torre. Retinguda la seua estampa fins avui, fins ara mateix, de fet, de tant com hi he pensat durant tots aquests dies d’hospital assegut en una butaca freda mentre la vida emergia de nou i jo em recreava entre les pàgines d’un llibre que m’ha servit, com antany, per a sobreviure a les tenebres del present. Just! Aquell xiquet que jo era mentre sentia el so de la respiració assistida, o el batec postís de totes les màquines, les gotes dels drenatges, o la gelor i el silenci agònic de les hores fosques... Supose, per això, que cadascú necessita buscar ben al fons del seu dedins el sentit del temps, si més no la manera de combatre el mal quan aquest assetja. I potser, qui sap, aquesta és la raó per la qual alguns ens vinclem al passat, o l’idealitzem, o el veiem reflectit en passatges memorables que ens obrin la ment com quan anàvem a escola i la vida se’ns presentava al davant com un repte majúscul i complex, no com ara, que simplement és real. Heus ací: “Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred... és probable que ara no entengui el que va fer en Bastian”. Però jo, que sí que ho he fet, que cada vegada ho faig més, i que tinc el gran privilegi d’abstraure’m mentre imagine mons meravellosos estampats en els llibres, sí que ho entenc. I no és tan difícil. Sovint, les bones històries em salven de caure en el precipici del desànim i les penúries. I així és com les esperances brollen com un germen... com en el món de Fantasia.

CARNÍVORA, Jordi Colonques (Ed. Bromera)

Hi ha moltes maneres d’arribar a un llibre i a un autor. I entre les més comunes –o més esteses– hi figuren el boca-orella i la referència en algun mitjà de comunicació. Supose, per tant, que és per això que Jordi Colonques i la seua Carnívora han arribat a les meues mans, perquè per una banda me n’han parlat, de Jordi; i per una altra, soc lector assidu dels reportatges i entrevistes que es publiquen a la revista El Temps, potser el mitjà en català més resilient d’entre tots els que tenen com a base el País Valencià. Heus ací. En una de les darreres entrevistes publicades a tal revista, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga dissecciona, –mai millor dit, perquè en el fons se’ns parla d’insectes i mosques– a aquest professor de biologia de Vila-real que, ara per ara, deu ser dels pocs que fan novel·la de gènere en català. I és d’agrair, sincerament. Perquè, en essència, sempre ens quedarà el romanticisme militant. O dit d’una altra manera, el plaer de llegir un llibre pel simple fet de fer-ho. Perquè ens mou la curiositat, o perquè simplement ens agrada endinsar-nos en trames, subtrames i personatges que ens connecten amb la gran fascinació derivada d’una història ben contada, més encara si la raó són les mosques, o una plaga de mosques, o ben mirat una sèrie d’ingredients, diguem-ne biològics, que converteixen aquesta novel·la en allò que hom anomena thriller. Thriller biològic, ni més ni menys. De fet, la protagonista principal és una mosca tropical anomenada pseudoterebra, àlies la bichera, a partir de la qual s’articula tot allò que és susceptible de ser criticat o apreciat pel proïsme: la classe política, la Universitat, la sanitat, el turisme del segle XXI, i en darrera instància, la gent, la gent normal i corrent. No sé, llegint aquest llibre m’ha vingut a la ment una de les meues pel·lícules favorites: Jaws, que ací es va traduir com a Tiburón. Potser Colonques n’és fan, no ho sé, però el paral·lelisme és clar. I és que tant allà, a Amity; com ací, a València; tant a la pel·lícula d’Spielberg, com a la novel·la de Colonques hi ha els mateixos patrons, al marge de l’època que separa ambdues creacions. Primer, els diners; i ja després, el sentit comú. D’ací que m’agrade tant llegir per plaer. De tant en tant, un s’endú la magnifica sensació de descobrir que la literatura és capaç de retratar allò que la realitat amaga.

Fum de fàbrica

Ja no s’estila el fum de les fàbriques, ja queda lleig en el paisatge de les ciutats sostenibles i amigues de la infantesa. Futur en net. Per això han proliferat tant els polígons industrials als afores de les ciutats, per això hi ha tanta diàspora laboral camí d’avingudes numerades i per això, un servidor es queda sorprés davant la llunyania d’un fum que s’albira en l’horitzó mentre la rutina avança a ritme de proclames mediambientals i a toc d’eslògans biodegradables i compostables. Allò grotesc ja no existeix, diuen, però és clar que existeix, de vegades en països del tercer món, de vegades amagat entre naus del sector terciari, i molt sovint camuflat en operacions immobiliàries que se’n diuen de progrés i que són tot el contrari: retrocés. «Però què estàs fent?», em pregunta aleshores un alumne mentre fotografie el fum d’aquella fàbrica. «No res, no res, coses meues. Tornem al tema». Però fins que conclou la classe, ja no puc deixar de pensar en aquella mítica pel·lícula en què un grup d’amics veia trencat el seu dia a dia no per una fàbrica o per un poble lliurat al fum de la metal·lúrgia, sinó per una guerra absurda com la del Vietnam. El caçador. Obra mestra. Tot i que al marge del cine, és cert: la contaminació mata i el fum és tòxic. I no, ara ja no n'hi ha tant com antany, ha estat desplaçat, o suprimit, directament; però això no vol dir que no ens avise. De vegades, reapareix. Altres vegades, es reivindica fidel al refranyer: per fondo que es faça el foc, aquest respira. I sempre, sempre, ens indica que no és l’únic mal d’aquest país. Perquè la vida continua, sí; el temps passa, també; i els missatges canvien. Però la hipocresia és la mateixa, s’adapta fins i tot al fum, al fum de les fàbriques.

Roma i els pins, i tot.

Els pins de Roma són molt bonics. I sempre que visite la ciutat de la qual no voldria anar-me’n mai, se m’apareixen com el primer dels símbols que retindré fins al pròxim encontre. Pins pinyoners. Podats meticulosament per formar una copa perfecta i emblemàtica, tot i que afectada d’un temps ençà per una plaga d’aquestes globals: la cotxinilla tortuga, que és quelcom així com el morrut roig de les palmeres mediterrànies. Vull dir: allí cotxinilla, ací morrut; sense que tinguen res a vore ambdós paràsits més enllà d’aniquilar el que el turisme no és capaç d’aniquilar per complet. Perquè ací és on entre jo, i tots els meus. Els turistes! Amunt i avall d’una ciutat inacabable que, a última hora i amb el temps afegit, ens regala un parell de dies més després del gran diluvi europeu i després de la cancel·lació d’un vol que no, pel que es veu, no volia ni podia enlairar-se cel enllà. Així que jornades clares i redones després de la tempesta. I passejades infinites entre sampietrinis infernals però gustosos. I ara un cafè, i després un altre, i en acabant un gelat, o un spritz, o una copeta de vino biancho o rosso. Tot bo. I tan infinit com les escales de la Piazza di Spagna. I així successivament...

Quin gran plaer albirar el Circo Massimo recolzat sobre el tronc d’un pi robust i resistent, d’aquests de corfa vermella, dels que foren plantats per un dèspota anomenat Mussolini que alguna cosa bona havia de fer: plantar pins, per exemple, molts pins, tants que ara alguns els anomenen pino romano en compte de pi pinyoner, que és el que són en realitat. Però bé. S’estén aquesta espècie de pi per la via imperial que condueix al Colisseu, i al Fòrum Romà i el Turó Palatí, i allà on un estaca la mà en un boca enorme, i també allí on es veu la cúpula del Vaticà des del forat d’un pany. I, entre una estampa i una altra, cadascuna igual o més especial que l’anterior, un no pot més que apreciar la magnanimitat de tot plegat i anhelar que les mil postals que s’obrin al seu davant no s’acaben mai malgrat les inclemències del temps i de la fe. He dit! Del temps i de la fe. O a l’inrevés. Perquè fou la fe, en primer lloc, el que va impedir que entràrem a la Capella Sixtina. No la nostra, evidentment, sinó la del Papa, que hi era dins. Acceso vietato. I fou la pluja, en segon lloc, el que va convertir l’obligada visita a la Fontana di Trevi en una odissea inoblidable que va acabar com havia d’acabar: banyats de cap a peus. Desig concedit, en qualsevol cas. I per acabar-ho d’adobar, un bon sopar. I un bon dinar. Xicoira, carxofes, satimbocca. I pasta per a avorrir... Així que sempre ens quedarà la gastronomia de la città eterna. O les meravelloses vistes des de Castell de Sant’Angelo. O les nits perfumades de llums tènues i ponts enfosquits, amb el riu Tíber serpentenjant enfurit entre totes les obres d’art disperses per les places i els carrerons. Un privilegi absolut, perquè no hem descobert res, la bellesa és ben sabuda i per això no continuaré. Simplement, hi tornaré quan puga ser —hi tornarem!—, i serà aleshores quan reveurem de bell nou el Panteó i la Piazza Navona. I serà aleshores quan reformularem, una vegada més, aquesta pregunta digna de la síndrome de Sthendal: com és possible tanta bellesa? Només cal romandre uns minuts davant del Moisés i la Pietat de Miquel Àngel...

Tanmateix, o això diuen, tot s’acaba. Sí. Per bé que el bon sabor perdure gràcies a la literatura o gràcies a títols cinematogràfics que recorren fil per randa el viatge per excel·lència que alguns privilegiats com jo es poden permetre: Vacances a Roma. I la preciositat de divagar per la capital italiana amb la meua particular Audrey Hepburn. O la gràcia de veure els fills contemplar allò que penetra al seu dedins com un record inesborrable.